Les incògnites del 2011

La Garriga, 31 de desembre de 2010.

Dia de cap d’any, on acaben totes les coses i comencen totes les altres. És important fer compte que únicament és un simbolisme, un canvi de numeració arbitrari sense més ni més, però els símbols son importants, si més no, per allò que tenen d’enigmàtic. Que li preguntin al Senyor Mas i Gavarró, vull dir Molt Honorable, amb les nou senyeres que algú, vull dir David Madí, se li va acudí posar-li nou senyeres al darrere durant els meetings de campanya. La realitat és que en Mas (ara M.H. President) no en tenia ni idea. Però hom va voler dir-hi la seva, i el futur President, com en molts altres casos, ja ens hi anirem acostumant, va deixar caure la promesa que resoldria la incògnita després de les eleccions. Hi així ho va fer: promesa complerta. Va tenir temps per cercar una explicació plausible que encercles tant la numerologia, com la literatura i fins i tot Catalunya; quasi res! No cal repetir-la, doncs no cal abusar del infantilisme que fan servir els polítics. Tant fàcil com era dir, per exemple, que únicament pretenien omplir tota la pantalla, o quelcom per l’estil... Va preferir fer jugar tothom a les endevinalles, un joc per distreure les possibles llacunes d’un programa adaptable a cada moment, canviable a l’instant segons les inclemències, les pronosticables i les que no pot pronosticar ningú.

Val a dir que acaba any difícil, i sembla que els pròxims també ho seran. Son molts els qui passen dificultats, i mica en mica, tot el nostre país va empobrint-se. Aquest món sembla que s’ha tornat boig, com ja cantava fa anys en Serrat: res té el gust del que sembla, i les coses duren sospitosament molt poc (generalment es trenquen just quan s’ha acabat la garantia...). Amb tot, haurem de fer altre cop un esforç per veure l’ampolla mig plena per tal de no caure en el desànim. Costa i és difícil de fer, però no queda més sortida que aixecar-se cada cop que es cau, i si de cas, cal intentar-ho amb un somrís als llavis, doncs únicament en sortirem si mantenim les il•lusions en bon estat. Això no és una incògnita, és una proposta.

Menjar molt i pair bé, no pot ser.

La Garriga, 25 de desembre de 2010.

Dia de Nadal: Com era d’esperar, sembla que tot estigues previst per aquest dia: els menjars, les begudes per aquests menjars, els regals escollits,... tot apunt per arribar a la taula, amb els convidats, si fa o no fa, previstos. També hi hauran les absències inevitables, i com no, els afegits de rigor. Serà un Nadal en tota regla, amb els seus detalls més imprescindibles, i també amb un munt de prescindibles. Així és el Nadal per a molts de nosaltres: un dinar obligatori, amb la seva reunió obligatòria, i tot un munt de contradiccions que no convé plantejar per no ferir sensibilitats ni tradicions.

De tot això, caldrà prendre tot el bo i millor del moment: les viandes seran exquisides, i els licors també. Amb sort pots rebre un regalet inesperat d’aquells que fan patxoca, tot i que en aquest últim punt, no cal posar-hi gaires esperances per si no succeeix exactament això. Com és reunió familiar, tampoc cal vestir-se amb molta formalitat. De fet, s’està assegut quasi tota la estona, per tant, estar còmode és una prioritat. Per contra, hi ha qui prioritza l’estètica i la lluentor. És un error que cau pel seu propi pes.

Els més petits pateixen a vegades la solemnitat que algunes persones volen imposar, però afortunadament les joguines acabades d’estrenar fan que s’oblidin de seguit, i molts pares els deixen jugar sobre l’estora tranquil•lament si no fan massa fressa. A la taula dels grans, per contra, la conversa acostuma a animar-se tot recordant gracioses anècdotes familiars (caigudes, mals entesos, ....), i també es pot acabar amb el safareig més exhaustiu dels que no hi son. Cal evitar però temes com la política o la economia en aquestes celebracions. Aquests aspectes, quasi sempre, acostumen a provocar males digestions i a incentivar tensions innecessàries.

Però com totes aquestes coses d’aquest món, un ha de tenir clar que aquestes celebracions acaben. Després de la batalla queda la feina de recollir cadires i taules, fregar plats, llençar un munt papers d’embolicar arrugats, petons i poca cosa més; formalitat exhaurida fins el proper any. Així son les festes de Nadal.

P.D.: Pater dimitti illis non enim sciunt quid faciunt, Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan (Jesús a la creu -Vulgata - Lluc 23,34)

Sense títol i sense res, de moment.

La Garriga, 19 de desembre de 2010.

Dia ensopit d’entrada; no hi ha previsions de vagues de controladors a la vista, ni de nevades, ni eleccions properes. Només queda la constitució d’un govern previsible, i la celebració d’un Nadal, també previsible. Les emocions fortes no tenen entrada ara com ara. Fins i tot el Barça repeteix el seu esquema guanyador de sempre, fent una altra maneta, a quest cop en el derbi. Les aficions cridaneres però correctes i respectuoses.

Que voleu que us digui; es troba a faltar quelcom més. Ni tant sols la previsible solidaritat de la Marató anual de TV3 ens aportarà allò necessari per aixecar la moral, el interès i els ànims. Ens cal quelcom més, per exemple podrien filtrar un vídeo (tipus Pedro J) d’un polític català, i tots miraríem de posar-hi una mica de sal i pebre, o descobrir de cop i volta una gran esquerda en un monument emblemàtic.... Que sé jo, alguna cosa que ens servis per sucar-hi pa, per fer la tertúlia corresponent després dels canalons de Sant Esteve!

Haurem de fer quelcom diferent i original, revisar en el calaix de projectes arraconats o fer una cerca a consciència a través dels canals a l’abast per trobar el què, qui, com que ens faci vibrar i poder deslligar-nos del ensopiment. De segur però, l’actualitat ens té reservada unes sorpreses per els pròxims dies...

Diumenge a la xarxa

La Garriga, 12 de desembre de 2010

Dia de la Mare de Déu de Guadalupe. Tots els rumors son perillosos, com per exemple el anunciat tancament del museu Chillida-Leku, una perla que adorna Hernani i tot el país basc. Caldrà fer tot el que calgui perquè aquest rumor no es faci mai efectiu. Seria un desastre cultural que sap contraposar l’esplendor del Guggenheim, amb la pedra i la fusta del caserio Zabalaga, i el bosc d’escultures que va somiar l’escultor. Altres rumors però tenen quelcom de divertit i intrigant. Sort en tenim dels WikiLeaks i dels Assage. Han sabut violar l’encarcarament de les informacions estandarditzades. Els diaris més seriosos, els governs rígids, els bancs més fiables; tots han estat víctimes de la xafarderia. Ens havíem imaginat tants cops aquelles converses en veure les pel•lícules, i ara resulta que la realitat supera la ficció. Caldria donar-ne gràcies, i potser més i tot, institucionalitzar la tècnica wikileakstica a àmbits més propers (estatal, autonòmic, comarcal, municipal, ....). Per barris no cal, doncs una mica ja funciona inserit dins dels petits comerços (per exemple cafeteries, perruqueries, ...). Podríem editar una diari local per difondre aquells rumors que el temps dilueix, i mica en mica, formar professionals especialitzats en el que, qui i com dels rumors que ens envolten.
Ara com ara, haurem de passar amb aquest degoteig que les actuals publicacions ens regalen, i també, aquesta rècula de programes de televisió on els informadors s’han convertit alhora en notícia, reinventant-se cada dia amb noves exclusives multiformes, recuperant tots aquells personatges que van quedar oblidats pel camí i resituant-los en l’actualitat (la seva actualitat, és clar!).

Deixaré passar els mals presagis d’una economia amenaçant de banda, i ara, com tants, restaré a la espera de l’efectivitat del pròxim govern de torn. Caldrà estar amatents pels canvis que arriben. Tot així, estic convençut que el marge d’actuació és minso, per dir-ho d’alguna forma amable. Les jugades més importants no és donaran aquesta partida local. Per posar un exemple, avui que hem descobert que els UEA van pressionar al govern espanyol i al Banc de Sabadell per aturar les seves relacions comercials a Teheran. Com diu Travis en aquella fantàstica cançó, "Why does it always rain on me?". Encomaneu-nos a la mare de Déu de Guadalupe, o a algú amb un càrrec més important, abans de que ens acabin escollint el color dels calçotets des de Washington.

WikiLeaks que estàs arreu.....

La Garriga, 3 de desembre de 2010.

Dia de Sant Francesc Xavier. Avui han tancat WikiLeaks. Al final ho han aconseguit, era qüestió de temps, evidentment. Hi ha pàgines condemnades des de el seu naixement, i aquesta n’és una d’elles. També s’ha acusat al seu actual director Julian Assage d’un delicte de violació, però potser seria més adient dir que ja l’han condemnat abans de res. L’allau d’informacions ha estat massa gran i gruixut pel poder polític, i les pressions no s’han fet esperar. Atrapeu a aquest malparit deuen d’haver exclamat tots aquests diplomàtics tant estirats que s’han vist descoberts. Però la pregunta és: de veritat algú s’ha estranyat de les informacions publicades, i si de cas, algú es creu que de veritat s’ha perjudicat la seguretat nacional d’algun país? No, en absolut! Hom pot imaginar que aquest és el pa que hi donen en aquests espais. Brutícia sobre més brutícia, embarbussaments mentals a dreta i a esquerra, i tothom intentant amagar i enganyar a qui te al costat. Per posar un exemple, que l’Aznar més messiànic somiava en tornar a la política com a salvador de la pàtria, era quelcom conegudíssim, per més que el protagonista s’amagués tot fent abdominals. On està la trampa o el límit?

El parlamentaris, com els futbolistes, ja saben que han d’amagar els seus llavis quan volen fer una confidència indiscreta al seu company. Hi ha experts disposats a traduir les seves paraules per saber de quin peu calcen. Ara els ambaixadors, i tots els homes d’estat, han de saber que han de viure amb els Assage de torn, perquè de WikiLeaks en sortiran com a bolets. Encara que en tanquin un, altres agafaran el relleu. Ens haurem d’acostumar a viure tots amb el Facebook, amb Twitter, i amb totes les xarxes que apareguin a Internet. La informació serà cada cop servida a més velocitat, i també caducarà més ràpid. Assimilarem petites porcions bàsiques, i els poders hauran de saber com administrar els continguts d’aquests canals per no prendre mal. Aquest és el futur que ja ha començat, ens agradi o no.

Descans voluntari

La Garriga, 12 de novembre de 2010-11-12


Per higiene mental i també per no contaminar, aquest blog restarà tancat fins el dia de Sant Ruf o fins Sant Sadurní aproximadament (28 o 29 de novembre). Definitivament, aquests dies es duen moltes tonteries. No hi voldria participar.

De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena

La Garriga, 6 de novembre de 2010.

Dia de Sant Sever i Sant Lleonard. Bon moment per fer reflexió sobre el poder de la ploma, en concret de la ploma estilogràfica, o millor dit, el poder de la paraula escrita. Els exemples son tants: les escriptures sagrades de les diferents creences, els codis de lleis de diferents països, els assaigs, la poesia, les novel•les,.... Sempre existeix un text que, per alguna o altra raó, provoca sentiments contraposats en funció de qui o llegeix i la interpretació que en fa. És inevitable; està en la natura de la pròpia literatura. Com no podia ser d’altre forma, un personatge ha fet la seva per revifar la polèmica de si l’escriptor por empastifar el paper amb tot allò que li passi pel cap, i aquest personatge ha estat el senyor Sánchez Dragó. No podia ser un altre. Aquest energumen, en la seva última creació, ha decidit plasmar les seves experiències amb unes joves prostitutes menors d’edat. A banda del llenguatge barruer per descriure el esdeveniment, l’autor no amaga la seva participació, i fins i tot fa esment als anys que ja han passat des de llavors, tants que ara ja ho pot explicar. Llegint el text es fa evident com l’autor menysté el sexe femení, i alhora exhibeix un masclisme despòtic propi d’altres temps. Segurament, aquest senyor va quedar ancorat en aquells anys en que fer el fatxenda sobre aquests temes, era senyal de virilitat.
Personalment crec que aquestes exhibicions literàries només rebaixen la qualitat moral de l’escriptor, i evidentment de la persona. Ell demostra tenir menys sensibilitat que un tros de fusta, i també, la covardia de qui únicament fa públics els seus excessos quan creu que ja no li poden causar cap perjudici. Mai he estat un admirador d’aquest escriptor, però el seu personatge s’ha convertit amb quelcom més que grotesc. A mi em rellisca el que faci ningú al llit, ni amb qui, ni de quina forma, però voler amagar-se sota el paraigües de la literatura per fer el groller, i alhora vendre llibres, em fa fàstic!

Pantalons curts

La Garriga, 31 d’octubre de 2010

Dia de Sant Quintí. Aquest sant no diu res d’especial, però té el seu dia, com tots el sants. Hom hauria de tenir el seu dia, o la seva nit, o si més no, el seu moment. De fet, la vida, la que realment ens interessa, esta feta d’aquests moments especials, aquells que et fan vibrar, o sentir quelcom amb especial intensitat. Quants més moments d’aquest acumulis, més pler serà el viatge, més gran.
Jo, com tothom, intento omplir el meu rebost de bons moments. Qui sap quan l’aixeta tallarà el pas d’aquestes perles que ens fan viure. No em queixo. En tinc de prou valuoses; vermelles de passions, blanques d’amistats planeres i algunes de taronges i tendres. Els colors, les olors i els sentiments es barregen per donar forma a nous espectacles pel cor. Però tot plegat passa tant ràpid. Aquets moments son breus. Aquesta és la seva natura; tant aviat arriben com se’n van. Has d’estar amatent i alerta, com qui cerca estels fugaços al cel. I quan arriben, paga la pena fotografiar-los en la ment per fer-ne un record, i penjar-lo amb un cordill en el celler de la memòria.
Els anys esborren el colors, i els tons s’esvaeixen fins aconseguir un color monocrom. Imperceptiblement, tot comença a enfosquir-se, i les il•lusions queden endarrerides i brutes per la pols del camí. Però de tant en tant, una trucada o un missatge, son suficients per fer despertar allò que creiem oblidat. Cal ser fort i, sense acovardir-se, destapar altre cop aquella capça d’essències que feia tants anys estava al prestatge. A dins i retrobarem més del que son capaços de recordar, fins i tot amics i amigues. Quins moments....
Gràcies a tots els que s’han tingut el detall de contactar, de fer-me saber que encara estant per aquí fora. De segur que el dia que ens retrobem no caldrà massa temps per reconstruir l’espai en blanc que ens ha separat fins ara. Una encaixada de mans i un somriure faran la resta.

Els herois

La Garriga, 24 d’octubre de 2010.

Diumenge, dia de Sant Antoni Maria Claret. Perfecte el moment per fer la propaganda que es mereix l’ultima pel•lícula de Pau Freixas: Herois, records d’un estiu. Tots els actors, tant els grans com els petits, fan el seu paper fins on calia, sense sobreatuar. Fantàstica peça pels que varem viure aquells veranos azules a la catalana, amb els refrecs beguts amb canyeta i les bicicletes BH, banyadors i camisetes estretes i un munt d’històries màgiques al cap. I també hi van cabre els primers amors, els petons ràpids i indecisos, i aquella explosió d’hormones que no cabien dins del cos. Em deixo acompanyar per la Donna Summer que marca el inici del ball i de tot plegat.

Recomanable film per els que som d’aquí, però també per hom que hagi tingut un somni infantil, irrealitzable i fantàstic. I a tots aquells que creuen que havien oblidat un estiu, també hi poden fer cap sense por. La proposta de Freixas i els seus Herois és doncs la més profitosa de la setmana, per allò que porta de records, no exempt de tragèdies, que tot hi ha d’haver. Fins i tot els joves que no van viure aquella època poden fer l’experiment de deixar-se emportar per aquella brisa d’agost a la Costa Brava gironina. És aquell consell de plantar castells en el aire que feia fa anys en Jaime Urrutia. Això no pot fer mal a ningú, simplement et fa tancar els ulls i somiar, i olorar els perfums de la pinassa seca, les cremes pel bronzejat i el mar. Tot un poema de tons blaus.

La colla pessigolla

La garriga, 15 d’octubre de 2010

Dia de Santa Teresa de Jesús. (Encara no entenc perquè tinc la mania de posar el sant del dia....). El dia s’acaba i torna la fosca, i amb ella, el desig de retrobar-me amb les meves cavil•lacions telemàtiques. Les notícies ens deixen la última del tripartit actual (el del consens....) Retrets aquí i allà, i els altres partits també dient la seva bajanada habitual. Consultes populars, immigració, torxes per en Companys,.... L’espectacle polític no té final, i així serà fins el dia de les eleccions. Que ningú s’enganyi: això serà una empastifada general de tots i contra tots. Jo, si fos del papa Benet, miraria de fingir un angustiat per fer-me enrere de la visita, per no sortir esquitxat.
Els catalans tenim una capacitat per suportar aquesta trepa que fa fredor, o potser el que passa és que el nostre interès per la seves disputes ens resulta cada cop més aliena. De fet, conec a molta gent que coneix molt millor la trama d’infidelitats d’alguns personatges televisius (evitem dir noms per higiene), o alguns procediments judicials seguits en la Audiència Provincial de Màlaga, que no pas els noms dels principals actors de la política catalana. Sembla com si tots ens haguéssim acostumat a viure amb aquestes baralles de carrer, i mica en mica, la nostra indiferència assumís que aquests tràngols han de succeir dia si, dia també. Quin avorriment i quin cansament!
Per altre lloc, els qui si treuen rendiment, com sempre, son els bascos. Aquests senyors si que en saben de fer política (política productiva). Arriben a acords sempre que veuen la possibilitat de treure’n profit, i se’n surten molt i molt bé. Aquí sempre se’ns queda la cara de pardal en saber com ells han escombrat cap a casa. Ja fa anys que ens van passar la mà per la cara, i si, nosaltres sempre traient pit, però se’ns rifen cada vegada. Hi ha dies com aquests que canviaria de nacionalitat fàcilment.

Stupenda

La Garriga, 11 d’octubre de 2010

Dia de Santa Soledat, tota una premonició. Dia ideal per fer balanç, una mica de tot, de com van les coses, amb tot i tots, i amb un mateix. Potser deixo passar els dies massa ràpid, sense aprofitar aquests moments de quietud per fer una aturada a la vora del camí, respirar fons i girar-me per veure el camí que ha quedat enrere. Sempre m’han fet por el balanços. Por de trobar-los curts, insulsos, tristos,... Si el balanç és insuficient, pot envair-te la buidor, i tot seguit el desencís. És una altre vessament incontrolat i tòxic. El resultat pot desmotivar, i tant per tant, sempre he estat contrari a aquestes pràctiques. Ben cert és que els psicòlegs fan per apropar-te a aquestes tècniques, i alhora, et regalen tot un munt de reflexions per fer-te veure com una persona autosuficient, contenta amb tu mateixa, autocomplaguda. És un error molt estes, segons la meva opinió. Sovint et fas un fart de trobar a persones que, utilitzant aquestes tècniques, suposadament miraculoses, inicien un camí més pròxim a l’egoisme. Es converteixen a una religió que premia conductes pròpies d’un individu que no dubte en utilitzar tot, i a tothom, per el seu propi benefici. Alhora cada cop es van queden més sols i més distants.

El meu balanç sempre aprofita les ferides, els traumes i les desil•lusions d’una altra forma. No els nego, no els amago, ni els reconverteixo. Simplement els accepto. Aprenc a veire amb ells, a fer-los uns companys. Son com pigues que la pell porta. Tenen multitud de funcions com a companys de viatge, però en tot cas aquest viatge no seria complert sense ells. No vull enganyar-los ni dissimular-los. Tenen el seu valor i formen part de mi mateix, per tant, que es quedin amb mi. Tot el conjunt te sentit, i el necessito així, sencer.

P.D.: El dia acaba amb la trista notícia de la mort de la gran soprano australiana Joan Sutherland, la Stupenda. Quaranta anys regalant una de les millors veus. Un premi per la oïda. Bona sort allà on estigui.

Trobades variades

La Garriga, 8 d’octubre de 2010.

Dia de Sant Simeó i Santa Brígida de Suècia. Ahir va ser un dia de trobades i algun acomiadament. Algunes d’aquestes trobades no son importants, perquè únicament son viscudes com a casualitats que el dia a dia et reporta, sense més transcendència. Compartir restaurant amb un actor que cada setmana ens fa riure una estona amb les seves imitacions de polítics, serveix per animar un dinar entre germans que fa masses dies que no seuen junts... Fer unes rises sempre és d’agrair, i agrair-li també la feina a aquest actor també. Però d’altres trobades son més importants, perquè inclouen una dimensió més profunda, i potser diria que fins i tot resulten necessàries. De totes elles en deso un bocí al calaix dels records, però potser la que em va colpir més va ser la més esperada; per fi la Alícia Gámez ha tornat a treballar. L’abraçada i els petons van ser d’allò més espontanis quan la vaig trobar. Son moments en que el cor s’esvalota i els llavis tremolen una mica. També els ulls s’humitegen, i la estupidesa o l’encarcarament malaltís fa prohibir que alguna llàgrima regalimi. Després de molts mesos especulant si la tornaria a veure, la seva rialla s’eixamplava mentre li engaltava un petó. La benvinguda era el regal més preuat, i a la gola queden moltes altres paraules que no encertes a dir. No cal de fet. La complicitat de les mirades i els gests son molt més explícits. Flota un regust de que ara ja hi som tots, com si la seva presència destapes la normalitat que els últims temps semblava coixa. Benvinguda altre cop. Perdoneu, però algú ho havia de dir!

En Miquel, la Benita i Murakami

La Garriga, 3 d’octubre de 2010.

Dia de Sant Gerard. Abans d’ahir va ser un dia estrany. Els meus veïns, una parella d’avis, es van perdre per les rodalies. Hom va quedar de pedra en saber que havien marxat al matí i no havien arribat a lloc, i que es desconeixia on estaven des de llavors. Les hores anaven passant, i vaig decidir cooperar en la seva recerca. Tot va resultar infructuós, i va arribar la nit. La recerca es va aturar per unes hores, doncs la fosca no permet avançar gaire en aquests casos. Crec que hom va tornar al llit amb el desencís al cor, i pitjor encara, amb el temor dels pitjors presagis. Però el ser humà és imprevisible, i les sorpreses que ens regala la vida, més encara. Amb esgarrinxades a les cames, amb uns blaus aquí i allà, i amb la desorientació evident, van aparèixer tots dos. En Miquel i la Benita han tornat a néixer, com qui diu. La sort els hi ha ofert un altre camí per seguir junts. Quan es recuperi en Miquel, i surti de l’hospital, friso per fer-li una abraçada quan el vegi altre cop en el seu jardí, sempre atrafegat amb la manega amunt i avall, mimant les plantes com si fossin criatures petites.

La vida és a vegades així de simple i bàsica, i no s’hi pot fer gaire més. Un cop de volant, un senyal, i un miratge que comença.... Murakami ens ho ensenya en El salze cec i la dona adormida: “Em vaig estar uns quants segons en un lloc fosc i estrany. En un lloc on les coses que veia no existien, i les coses que no veia sí.” Admirable simplicitat per impregnar un moment que no sabem del cert si existeix, però ha succeït d’alguna forma. Els aficionats ens emboliquem en recargolats equilibris lingüístics sense adonar-nos de com és de planer el llenguatge més sensitiu. Segurament per això som uns aficionats....

Benvinguts altre cop aquells que s’havien perdut! Ara serà el temps de recollir-nos i deixar el fred darrera els vidres foscos. En el record més inaccessible de la memòria, desarem aquella nit maleïda i ens dedicarem a somiar per altres indrets. Aqueta història és acabada, per fi.

Que ve en Benet!

La Garriga, 26 de setembre de 2010

Dia de Sant Cosme i Sant Damià. Ahir vem fer un cine: Come, reza, ama. Pel•lícula suficient per fer pensar als americans insatisfets de tot, fins i tot d’ells mateixos. Per aquí també pot ajudar a fer pensar a alguns, però nosaltres estem més que vacunats contra l’ensopiment personal. Creiem en necessitats més bàsiques, que a vegades fins i tot son assolibles, i deixem les palles mentals per aquests pobles més atrafegats. Aquí hem aprés fa molt de temps que passar amb el que tenim, i sentir-nos satisfets, és mitja vida. No és inconsciència. En tot cas es tracta de indisciplina social contra morals establertes i malaltisses. Aquí premiem la migdiada com una de les costums més encertades, ens delim pel pernil curat o per la màgia d’un equip de futbol que alhora deixa bocabadat mig món. Ens barallem per si el braus han de morir a la plaça, o per si la xarxa elèctrica ha de passar per aquí o per allà. Som bàsics! Tot i haver estat un poble que es va erigir com hereu de la tradició catòlica, ha estat més un posat que una realitat. Aquí seguim instal•lats en el “Que Dios reparta suerte....”, i com si qualsevol cosa.

En tot cas, això de resar ens queda lluny, però si ens hi posem, ho fem gros i llarg, eh! Ara vindrà el Papa de Roma, i aquí li muntem un festival de Deu te guardi Maria. Milions de despesa per fer que en Benet es trobi agust. Tot es prepara per la gran rebuda, fins i tot la eterna Sagrada Família s’engalana per rebre’l, amb tuneladora inclosa. Serem capaços de cercar la vendició més elevada, i al mateix temps, fer un forat digne d’en Pere Botero i els seus amics. Cel i infern units en la mateixa festa, un carnestoltes fet a mida. Fins i tot alguns ajuntaran reivindicacions contra-avortistes. D’altres faran per retreure-li al Papa Benet els abusos de l’Església durant anys. Resumint, tindrem un viatge divertit, com quasi tot el que fem aquí. Al final ens donaran una hòstia per cada un. Quin país!.

Onzes....

La Garriga, 11 de setembre de 2010

Dia de Sant Emilià, i alhora, diada nacional de Catalunya. Dia festiu per moltes organitzacions d’àmbit social, cultural i polític. Ahir comentava el carnisser que estava la mar de content: dissabte i la botiga tancada! Tota una excepció. Cadascú pren les festes com vol, i el sentiment nacionalista no és més gran o més minso per més festa que es faci. De fet, algunes celebracions només escenifiquen mancances, i en aquest país en sabem força d’això. La classe política ens té immersos cada cop més en el desencís, per tant, no és fa estrany que hom decideixi fruir del festiu d’una forma més particular i no tant de cara a la galeria. Sembla que el Barça dels nostres amors, i filosofies, també ha fet llufa, i de les grosses. Zero dos amb els d’Alacant. De segur que hi ha un suec que està rient d’allò més, i un portuguès fatxenda també. Tot plegat fa un bagatge bastant pobre per aquest dissabte, la veritat.

Però cal afegir el record que tenim de l’esfondrament de les torres bessones. Inoblidable el regust a foc, a fum i a mort. La bestialitat en viu i en directe. L’espectacle més increïble de New York. Difícilment es poden esborrar aquelles imatges, com tampoc es pot fer amb les de la estació de Atocha un altre dia onze. Son masses morts per un dia, masses vides segades sense raó, perquè les raons han de tenir consistència per poder-les creure. Aquest no és el cas. No hi ha cap justificació per tot aquell horror. Encara que un ho volgués disfressar amb mentides, tot i que s’empastifés tot de fanàtiques i entusiastes proclames religioses, ningú amb una mica de sentit comú podria donar per bo aquella matança.

Nosaltres, els catalanets, seguirem celebrant, a la nostra manera, la derrota de l’onze de setembre. Cantarem Els Segadors, enlairarem la senyera, i ens menjarem una botifarreta amb bolets, i per acabar, tortellet o braç de gitano, cafè, copa i puro. I qui dia passa, any empeny, que la vida son quatre dies. Perquè després diguin que som un poble inconformista. Que li diguin al meu carnisser.

La cuca i l'estiu

La Garriga, 27 d’Agost de 2010.

És el dia de Santa Mònica, que no és poca cosa. El blog ha estat tancat per molts motius: cansament, desídia, vagància, desinterès, es a dir, per aquells pecats estiuencs tant nostrats. Val a dir que des de la visita a la Garrotxa, d’altres visites han estat tant o més profitoses, i per tant, dignes de ser explicades, però aquest no és un diari normal, cronològicament estable. Aquí el temps transcorre fent saltirons, capritxosament, i un no sap del cert d’on ve, ni on pararà.

Avui toca redreçar la integritat blogística: començaré recollint els estris de vacances (migdiades, xancletes, cafès amb gel, avorrits programes televisius). Tots quedaran endreçats al seu lloc fins l’any que ve. També caldrà fer neteja dels ets i uts de l’estiu que han deixat les seves teranyines mentals corresponents. Serà molt important reservar lloc en el record per el bons moments viscuts amb les bones companyies (sopars a la fresca, tertúlies i etc.....), i també les bones notícies, com l’alliberament dels hostatges Roque Pasqual i Albert Vilalta. Per altre lloc, revisaré els nivells emocionals per recomençar l’activitat professional, reomplint els dipòsits més afectats, si és el cas.

Amb tot, aquestes últimes nits de vacances, seguiré somiant truites amb els meus, omplint les bateries de bons propòsits per el nou curs, i imaginant que no és tant dur com ho pinten. Quatre dies i el fred ens adormirà els fogots estivals fins el pròxim mes d’agost. Son coses que passen i han de passar. Ànims! Comença l’època dels bolets!

vides volcàniques

Vall d’en Bas, 25 de juliol de 2010.

Comença el dia a Joanetes; el reclam tranquil de tots els ocellets marquen l’inici del dia, i els més matiners despleguem els sentits per fruir de l’espectacle. Les muntanyes retallades amb mans gegantines d’altres éssers dibuixem l’horitzó impertorbable de l’indret, i per tot arreu s’escampa la catifa verda perfectament retallada per l’ocasió, com cada matí a la Vall d'en Bas. Però la veritable màgia no és aquesta façana magnífica, sinó que el secret rau en l’interior, com quasi sempre. En aquest cas es tracta de les forces tel•lúriques que han conformat un paisatge pler de volcans per tot arreu.

L’hotel Vall de Bas aprofita l’avinentesa per regalar a cada habitació el nom d’un d'aquests volcans, com un senyal d’identitat per cada visitant, i alhora ofereix un exquisit tracte que és el complement ideal. És un plaer trobar establiments que, tot i haver començat el seu funcionament fa pocs anys, saben copsar amb delicadesa les necessitats dels seus hostes fent-los l’estada més agradable si cal. El meu agraïment més sincer per tot

El llenguatge planer dels habitants de la Garrotxa serveix per sentir-te com a casa des de el principi. És com si de sempre haguessis format part d’aquest escenari que ja mai més es podrà fer estrany o feréstec, tot el contrari. Aquest regal de la seva gent és generós. Malauradament no tothom accepta de bon grat les variants de la llengua, ni tampoc les diferents llengües, sinó que sovint això es fa servir com a condició excloent i exclusiva. D’això els catalans en sabem prou. Però no voldria embrutar el record de la Vall d’en Bas amb mals pensaments que deixaré per altres ocasions.

Cal acabar la visita, si de cas algú no en tingués prou, amb la compra d’alguns embotits elaborats de forma tradicional o els delicats fesolets de Santa Pau. Un luxe!

piccolissima serenata

La Garriga, 17 de Juny de 2010, dia de Sant Aleix.

Sembla un bon dia per retrobar-se amb l’arxiu de pensaments personals. El caprici digital aterra en la discografia d’en Renato Carosone en Spotify i un plegat de cançons simpàtiques per passar la tarda. El cafè amb gel va desfent el sol, i l’aire comença circular mica en mica. Sona la piccolissima seranata, aquella que es pot cantar amb un fil de veu i que l’enamorat xiuxiuarà a la seva enamorada. Sembla inevitable recordar les passejades per Roma i aquella escalfor que sorgia del carrer i empastifava un munt de meravelles de pedra blanca.

Darrera queda la manifestació per la retallada d’un estatut malat de naixement. És evident que els nostres polítics segueixen a la cua sense entendre res de res. Hom si va aplegar al davant, els van xiular i maleir, però ells seguien sords com campanes.... Només ha passat una setmana i el seu discurs torna a ser estrany i allunyat, dispers i inconsistent. Si bé deu de ser cert, que és impossible crear una societat amb cara i ulls sense els polítics, no és menys cert que els nostres son d’allò més ineptes. És tant pesat sentir-los parlar del sexe dels àngels tot el dia, veure’ls barallar-se tot el dia de forma tant barroera.....

Personalment prefereixo deixar-los fer sense mostrar el més mínim entusiasme, es a dir, els regalo la meva indiferència. Pel que fa a mi, poden anar tots a pastar fang. Ben mirat, em faré el meu propi estatut imaginari, construiré la meva independència personal, cantaré els meus himnes nacionals i exposaré els meus signes d’identitat quan em vingui de gust. Segurament no coincidiré amb ells en cap manifestació. Tant m’ha fa! Si encara no han estat capaços d’escoltar el que la societat demanda, només pot significar que el seu camí no és el meu. Bon vent i barca nova, senyors!

Badabadocs

La Garriga, 5 de juny de 2010

Dia de Sant Bonifaci. El cel blau clar i ras ens promet calor a dojo. A primera hora del matí però, quan encara molts dormen entre els llençols, alguns somiatruites guaitem el món amb la curiositat d’un nen. Expectants, deixem que el dia ens vagi sorprenent amb els seus sorolls i colors. És en aquesta època quan els milers de roselles inundant els camps amb les seves flors vermelles. Però les roselles també es poden anomenar paparota, gallaret,... Molts d’aquests noms fan referència al color de la flor. Jo soc partidari del nom més popular: badabadoc. Aquesta és la reacció més freqüent quan un observa per primera vegada un camp pler de roselles; fan badar a tothom que ho mira. Quant un passeja per un camp de blat i de repent es troba envoltat per roselles, tens la sensació d’haver entrat en un quadre impressionista digne del museu de l’Orangerie; un pecat a l’abast de tothom, un luxe que la natura regala de març fins l’agost. La música de Shubert pot completar l’escena a la perfecció, però l’elecció musical és lliure, faltaria més.

Però aquest Sant Bonifaci ens acosta una mica més a una realitat fosca segons molts, i a un estiu calent. Els mecanismes sindicals han escalfat motors i ho segueixen fent tot preparant la diada del dimarts vuit. Serà un test de funcionaris emprenyats, una expressió de disconformitat d’un col•lectiu prou important. Val a dir que ningú s’atreveix a prendre una posició clara. Com sempre, els polítics han de mirar més el seu possible rèdit electoral abans que utilitzar el sentit comú. Si cal, ens diran que allò blanc és negre, i allò negre, blanc. És fàcil doncs ser més atrevit que ells. Els funcionaris son treballadors públics, al nostre servei. Valorar el seu grau d’implicació i eficàcia en la feina és únicament una cara de la moneda. Molts cops es critica que fan poques hores, i que quan treballen, hi posen poc el coll. La meva experiència només pot que ratificar això, tot i que amb honroses excepcions. Però hi ha un aspecte encara més important: a ells no els pot fer fora ningú! El seu estatus laboral és quasi miraculós en comparació a la resta de treballadors. Hom tem pel seu lloc de treball, esperant que la empresa no hagi de tancar. Molts estan disposats a fer el que calgui, fins i tot a rebre una percepció més baixa per tal de poder mantenir la seva feina. És tant injust rebaixar el sou a un treballador que gaudeix d’unes condicions com aquestes? No és cap misteri que l’Estat s’ha engreixat massa i cal posar-hi remei. La rebaixa del cinc per cent és un toc d’alerta, que no una amenaça. Això ens hauria de fer pensar a tots, paraula de badoc.

Els suecs

La Garriga, 9 a 15 de maig de 2010

Les obsessions, les bones obsessions, son per fruir-les. Des de fa temps, la meva obsessió literària son els suecs. No és cap misteri que la novel•la negra sueca ha esclatat al mercat. Primer va ser el famós Henning Mankell i l’ensopit inspector Wallander i altres perles com El Xinés (2007). Després, el difunt i consagrat Steig Larsson va captivar mig món amb els seus homes que no estimaven les dones, la seva noia que somiava en convertir el seu pare en un ninot de les falles i va acabar sent la reina al palau dels corrents d’aire. Ironies del destí, va estar un altre Larsson, en aquest cas Asa Larsson, qui ens va regalar Aurora boreal i després Sangre derramada. Però la saga no te final, i ara comencem a descobrir Lars Kepler, un pseudònim que en realitat amaga al matrimoni d’escriptors Alexander Ahndoril i Alexandra Coelho Ahndoril amb una sèrie que inicia El hipnotista i promet altres alegries per arribar al mercat. Ho recomano a altres obsessionats com jo.

Tot això m’ha fet preguntar-me quins suecs conec. L’exercici ha estat divertit. No cal dir que ha calgut tirar d’internet per tal de transcriure els seus noms correctament. La meva llista podria ser tant simple com la que segueix:

- Ingrid Bergman, una actriu d’aquelles que no pots oblidar. Aquella dona capaç de fer somriure a en Bogart a París, per després trencar-li el cor, no es poca cosa. La seva mirada entre trista i suplicant era suficient per acabar sense paraules amb l’arrogància americana.
- Anita Ekberg, immortal a la Dolce Vita de Fellini
- Alfred Nobel, l’inventor de la dinamita i també va instituir els premis Nobel (sense comentasris).
- Björn Borg, una icona del tenis mundial.
- Zlatan Ibrahimovic, jugador del Barça, encara que hi ha qui el voldria fora de l’equip.
- ABBA, grup musical amb prop de 370 milions de dics venuts. Algunes de les seves lletres, desconegudes per la majoria, eren la versió nòrdica de la Raffaella Carrà.
- IKEA, tot allò que no sabia construir i que en realitat era tant simple, a banda d’una sèrie inacabable d’espelmes que no sé si arribaré a cremar mai.

Bé, serà millor que deixi estar aquesta llista. De fet les llistes mai m’han agradat (em porten mals records, a vegades per ser-hi, i a vegades per no ser-hi) Serà millor tornar a agafar El hipnotista per saber quin serà el destí de la família Bark.

forats negres...

La Garriga, 1 de maig de 2010.

Dia de Sant Josep, festa del treball. Un desafortunat moment, un mot indecís que surt com sense voler dels llavis, qui sap. Ben poca cosa és suficient per desfermar la ira. El cap s’enfosqueix el raonament es torna invisible, inexistent. Un brètol enlaira la cama per colpejar a qui està assegut al metro. Sense més ni més. Un animal vestit de persona. Algú amb qui et pots creuar demà pel carrer.... Anem bé per anar a Sans!

Aquestes agressions son freqüents, si em de fer cas als diaris, tot i que ara ens assabentem a la velocitat de la llum. Acaba de succeir i ho veiem reflectit a la pantalla del ordinador o del telèfon. Un instant després, milers de persones n’estan al corrent. Es d’imaginar que les nostres autoritats també, però seria estúpid pensar que la seva reacció fos exemplar per la seva rapidesa. De segur hi haurà algun responsable que haurà d’analitzar la situació amb més deteniment, cercar els motius i els perquès, i més endavant, engegar una comissió interdisciplinaria per posar en comú les bases d’un informe a ratificar per els seus superiors,.... Per sort, dos policies fora de servei, estaven al mateix metro. Van aconseguir aturar al brètol, i alliberar al apallissat. No els va caldre cap comissió permanent ni itinerant. Només van fer servir el sentit comú, el seny, per entendre’ns.

No m’he trobat en el cas encara, i si de cas, no sé del cert com reaccionaria. Seria molt fàcil dir-ho ara o cercar excuses convincents per la resta del passatge. Tot i així, és evident que ens haurem d’anar preparant per esdeveniments semblants. A banda de policies de paisà, i d’altres rara avis, els ciutadans vivim cada cop més centrats en les nostres coses, fins que som capaços de mirar cap una altra banda quan un animal colpeja al costat nostre a una persona al cap. Ens estarem tornant boixos? Som tots uns malalts incurables? Si és així, fa por saber quin futur ens espera. La nostra indiferència pot escampar-se de forma incontrolada. En poc temps, podem sentir més i més indiferència per a tot el ens envolta. Aviat aquest sentiment perniciós, aquesta antimatèria afectiva ens captivarà i, finalment, crearà un forat negre que ens engolirà fins un espai desconegut. Desapareixerem del tot, això si, indiferentment. Ens importarà un rave tot plegat, fins i tot acabar flotant indiferents entre restes del nores.

Fins que això no arribi, proposo exercicis espirituals i físics per intentar restablir ordres oblidats. Cal començar per allò més simple; dir bon dia pel mat als veïns, intercanviar comentaris meteorològics als ascensors, somriure a les persones que atenen les diferents serveis que utilitzem diàriament, disculpar sense masses retrets la inexperiència.... També cal fer bons els vells eslògans com allò de “fes l’amor i no la guerra”. Tota aquesta teràpia es pot acompanyar de banys relaxants, licors afruitats i sabatilles còmodes. No és tota una filosofia de vida però millor això que res....

En Marc: tot un luxe!

La Garriga, 25 d’abril de 2010.

Dia de Sant Marc. Per motius evidents, aquest serà un dia especial. Jo conec un Marc molt especial. Té 15 anys, una mica més, i per mi és una de les persones més especials que conec. El seu caràcter és extraordinari. Posseeix una sensibilitat difícil de trobar en nois de la seva edat. És bàsicament tot emoció, amb els perills que això comporta. A banda, també té una gran capacitat d’adaptació. Treu el millor d’allà on els demés no hi veiem res, i sempre mostra el seu caràcter més obert i amigable. Amb els infants i amb les persones grans, mostra una paciència infinita. Això fa que hom l’estimi i el vulgui tenir a prop. De fet, crec que la seva xarxa d’amics és quelcom semblant a qualsevol xarxa social que estem acostumats a utilitzar. Per un motiu o per altre, té amics fins i tot sota de les pedres. Passejar amb ell pel poble, és com anar amb el papa de Roma; va saludant a tort i a dret, sempre amb una rialla i amb una frase ocurrent als llavis. Dona gust poder tractar-lo.

Jo tinc la sort d’estar amb ell cada dia. Compartim moltes coses els dos, i a vegades no cal ni tant sols dir-nos gaires coses per saber que pensa l’un i l’altre. La seva presència serveix sempre per fer agafar les ganes de xuclar a la vida tot el que té, fruir de forma total del que ens envolta. Ell és un ser vital!, i aquesta predisposició es contagia només estant al seu costat.

Avui és el dia del seu sant, i crec que li faré els honors que es mereix. Moltes felicitats Marc!

Preparatius variats

La Garriga, 17 d’abril de 2010.

Fa unes setmanes que estem donant-li forma. Els fills marxen a Anglaterra aquest estiu a fer un curs d’anglès. La veritat és que tot això porta bastant enrenou quan t’ho manegues amb poca gent. Cal combinar dates, horaris. Cada família té les seves preferències, i sovint costa acontentar a tothom. Els nois/es acostumen a fer com si allò no anés amb ells, però la processó va per dins, i se’ls hi noten els nervis i l’emoció de saber què passarà aquest any, amb qui es trobaran i com anirà tot plegat. Encara que no sigui el primer cop, sempre els hi agafa aquell nus a la panxa. Fins i tot això és part de l’aprenentatge, i cal fer una petit exercici per acompanyar-los en aquestes vivències.

Els espera una estada al campus universitari de Portsmouth, i aquestes coses sempre impressionen. Han començat a sovintejar els contactes amb excompanys a través del Messenger i altres vies. La informació viatja amunt i avall per saber si aquell o aquella vindran aquest any i quina cara portaran. Les distàncies s’escurcen per aquest jovent que cada cop visita i veu més món que nosaltres. Tenen la sort de conèixer llocs molt abans, i això els enriqueix enormement. La formació acadèmica és important, es clar, però l’experiència personal adquirida és quelcom més.

Bé, sigui com sigui, els penitents pares i mares continuarem la nostra labor de preparar el viatge, i patir una mica per tots els imprevistos imprevisibles que apareixeran com cada any. Esperarem el moment de veure’ls marxar i desaparèixer per una porta del aeroport amb aquell neguit dissimulat. Passarem unes setmanes pendents del mòbil, amatents de les seves notícies que sempre trobarem curtes o imprecises. De tot se n’aprèn, i del jovent més.

Rocamar al matí

Cadaqués, 2 i 3 d’abril de 2010.

Surt el sol al golf de Cadaqués, com un miratge impossible. Primer comença el cel groguenc, com el primer estímul, premonició del gran espectacle. Mica en mica, el blau del mar desvetlla les més dolces poesies i la bellesa de la natura ho inunda tot. Qui pogués fruir d’aquest paisatge cada matí... Veure com neix el dia des de aquí, és un regal impagable, un obsequi que els ocells matiners desemboliquen també amb els seus crits. És fa el dia, com un part universal que hom hauria de gaudir.

Les poques vacances es van exhaurint, i aviat no en quedarà ni un bocí. Tornarà el dia feiner, i la Setmana Santa deixarà pas a l’autèntica primavera. Els capellans desaran aquelles tristes i ploroses imatges de verges i sants, i de crists silents i sagnants. Els penitents tornaran a pecar, com cada any, i els demés farem la nostra, com sempre. La brisa s’endurà aquella olor a ciri cremat que evoca penúries d’altres temps. Ja en tenim prou de penúries nosaltres per estar recordant-ne d’altres!

La quietud del mar es desfà amb cada onada aquí al Rocamar, i els pins, torçats per la tramuntana, s’emmirallen per sortir seriosos a la fotografia que faig a la memòria. Hi ha cops que un moment es guarda al record, com qui amaga en una capsa un anell, o qualsevol altra cosa, i allí restarà per sempre. Aquest és un d’aquells moments. Per fi la rodona daurada queda sospesa del cel. El seu groc fa sortir de les ombres a totes las casetes blanques de Cadaqués i la mar comença a dibuixar les seves carreteres particulars, corrents calentes i fredes que el vesteixen de diferents tonalitats. L’horitzó ja és perceptible del tot. Ara començaran a aixecar-se les persianes del més matiners, i els altres estiraran el cobrellit per somiar calents una estona més. Inoblidable.

Manon, Matas i les hores que passen

La garriga, 27 de Març de 2010.


Santa Lídia ens ha regalat un dia esplèndid: sol, bona temperatura, etc. A la faixa hom i guarda els plans per els propers dia de festa. La Setmana Santa s’ha reduït per a quasi tots en quatre o cinc dies de parèntesi, una petita aturada per agafar força, respirar fondo abans d’agafar la llarga carretera fins l’estiu. Avui és dia de canviar l’hora, avançar-la concretament. No ve gens d’agust, però cal fer-ho si no es vol estar contra el món.

He aprofitat per anar arranjant els petits desastres que el temps castiga a casa: una impressora que no reconeix el cartutx de tinta, un rellotge sense pila o un PC pler de troians a la espera que l’antivirus els localitzi i elimini. Aquestes tasques, quan surten bé, son d’allò més distretes. Em fan sentir útil. També he tingut temps per fer un nou atracament en la secció de cd’s de la biblioteca municipal. El meu ipod frueix d’una escotada Amarilli Nizza i la seva particular selecció de Puccini. (Segueixo la meva particular col•lecció de versions de “Signore Ascolta”. Ningú igual que la nostra estimada Montserrat Caballé). Tothom té les seves dèries, i tot i que Manon Lescaut també em fa el pes, Turandot s’emporta les meves preferències. També he recopilat un cd de Schubert per piano a quatre mans que tinc reservat per altres moments sense especificar.

I ara ha arribat el moment d’actualitzar el blog, amb aquest exercici d’introspecció que comparteixo amb uns quants. Un dissabte d’allò més tranquil. Segur que Jaume Matas no ho està passant tant bé com jo, però això és el que té quant es barregen la política i les (presumptes) comissions. Per ell encara serà més dur això d’avançar l’hora, per allò que podria passar.... Manon va tenir la sort de contar amb Des Grieux, que va pujar amb ella al vaixell de les prostitutes deportades a Amèrica. Matas, en el cas d’anar a la presó, potser troba altres companyies no tant disposades.

El gran duc i els seus amics: Fèlix i jo també

La Garriga, 19 de Març de 2010.

Tarda de divendres (experiències casolanes)

Resum vagància informàtica davant del PC: Deixo sonar “Muchacha de Luna” al Spotify de Roberto Jordán. Música innocent i tendre per passar tardes de nostàlgies irreals. Son exercicis divertits i gratuïts, com quasi tot en Spotify. La versió d’en Palito Ortega és més melòdica, per allò que la veu de cadascú opera com a filtre. I sense adonar-me’n salta Soledad Berrios amb “Muchacha sin dormir”. I després Madeleine Peyroux cantant una La Vie en Rose encantadora, res a veure amb la cridanera Piaf. Però quan la mateixa cançó la canta en Plàcido Domingo adquireix una grandiositat quasi innecessària. Em tempta saltar a Brassens, però no estic fet per això, de forma que deixo que el ratolí faci bogeries per les llistes fins descansar en una obra que ara tampoc ve al cas.

Sant Josep ha estat festa per alguns, i aprofitant que era divendres, el cap de setmana se’ls ha allargat considerablement. Altres no hem tingut tanta sort, però aquesta tarda l’he aprofitada per intentar restablir un genoll, el dret, que ha decidit inflar-se, sense cap motiu aparent. Pur caprici de la natura (humana). Jo he col•laborat estant assegut veient-les passar. No ha passat cap enemic per la porta de casa, però si que m’he distret mirant un reportatge sobre les aus rapaços nocturnes, del desaparegut Fèlix Rodríguez de la Fuente. Hi ha imatges que son intemporals. El gran duc és un bon exemple, impecable.

Nota de servei (Primera): Les bafarades de primavera s’han fet reals per quasi tothom. Hi ha coses que succeeixen sense remei.

Nota de servei (Segona): Roldán ha recuperat la seva llibertat després de passar quinze anys a la presó. L’assumpte no ha tingut massa ressò. Havia estat director general de la Guardia Civil, quasi res. Se li va anar la mà en les despeses personals injustificades, i altres coses pitjors. Ha complert la pena que li van imposar, tot i que molts pensen que encara té amagats uns quants milions per fer una bona jubilació. Com son les coses.

Amb l’espelma a la mà

La Garriga, 13 de març de 2010, dia se Sant Roderic i Santa Patricia

Aprofitant que el país va retornant a la normalitat després de la nevada, val la pena fer-ne quatre ratlles de tota aquesta història. Res de nou del que ja s’ha dir. Una turmenta de neu és quelcom que li pot passar a qualsevol. Son aquelles coses que Deu, o Sant Pere, ens regalen amb tanta alegria a vegades, sense pensar-hi: dos tasses!. Ni canvi climàtic ni històries per no dormir: comença a caure aquella pols blanca que fa tant maco al principi, i passen el minuts, i hom mira el rellotge nerviosament. I si els homes del temps no s’han equivocat altre cop, i aquesta vegada va de veritat. I segueix nevant, i ara ja agafa. Els més prudents han sortit cap a casa fa hores, i tot i així sembla que estant parats en estacions i carreteres; la vessarem!. I segueix nevant, i es fa fosc. Els telèfons mòbils no van a l’hora, i en molts indrets, la llum s’apaga de cop i volta; cagada pastoret!
Cadascú va passar el seu calvari com va poder. De fet, tot son variacions sobre el mateix tema. Aquest país te unes infraestructures de fireta. Aquelles enormes torres elèctriques, que fan tant respecte, es dobleguen com si fossin de filferro prim. Els trens s’aturen i les carreteres es col•lapsen. Totes les xarxes (del tipus que siguin) cauen, o s’alenteixen. Totes les zones afectades es converteixen en un poti-poti de despropòsits. A les poques hores, comença la batalla política de qui la te més grossa i qui més petita, i per acabar-ho d’adobar, s’enceta de nou la discussió de la necessitat de la MAT per distreure al personal.
Ni tots els sants podrien arreglar aquest desastre continuo en el que vivim. Hem construït una caseta de nines, un univers de paper maxe, i pretenem viure tranquils en el nostre oasis, però amb la pluja, el vent o la neu, es desfan les il•lusions i topem amb la realitat. Amb la calor i l’estiu passa al mateix: talls de llum, sequera,.... De polítics i teòrics ens en sobren. Aquí el que cal és gent amb ganes de treballar i de fer bé les coses, no per fer webs de famosos explicant que “això només ho arreglem nosaltres” i coses per l’estil, sinó gent disposada a començar des dels fonaments, amb el dia a dia.

Se non è vero, è ben trovato

La Garriga, 7 de març de 2010, Santa Perpètua.

Acabo l’etapa en blanc en la que em trobava i, altre cop, em deixo portar per les paraules que el vent s’emporta i la xarxa retent. Masses cops m’he deixat endur pel pessimisme d’aquesta crisi que sembla empastifar-ho tot, i per la desídia de coeficients desencisants de l’atur i d’altres. Durant setmanes he deixat que aquest desànim em cales l’esperit, com una pluja freda. He intentat sortir-me’n molts cops, i la veritat és que no ho he aconseguit del tot. Estant així les coses, el cervell ha estat prou astut per apropar aquella copa de vi que aconsegueix relaxar tensions i prendre distància amb tot, i amb tots.

L’esquizofrènia habitual sempre acompanya les setmanes de principis d’any, quan s’acaba la bestiesa del Nadal comercial i hom torna a fer quatre números de com s’ha quedat el cervell i el cos. De fet, els danys col•laterals han estat minsos en el meu cas. Val a dir que vaig prendre les mesures profilàctiques adients perquè les festes no s’emportessin les il•lusions que havia capitalitzat durant l’any, i d’aquesta forma, vaig afrontar els esdeveniments amb aquella tranquil•litat que els ansiolítics proporcionen (qui els prengui).

I les setmanes han anat passat, inexorablement fins el mes de març. Hem tingut, i tenim, bastant fred i molta pluja, com toca, però tot i així, a vegades, es respiren petites bafarades diferents. Hi ha qui intueix ja una primavera, fins i tot hi ha qui hi veu brots verds, no saben del cert de què. Ningú pot assegurar res, però alguna cosa deu estar passant. Els canvis s’endevinen, i potser comença a ser hora de sentir bones noves. Per exemple, l’alliberament de l’Alícia Gámez i els seus companys, seria un bon desllorigador per tantes altres esperances adormides. Caldrà estar amatents als senyals que arribin per qualsevol via, i en tot cas, malfiar dels qui s’atribueixin mèrits inexistents. Bona sort a tots!

les bones noves

La Garriga, 23 de gener de 2010.

Avui no estic per gaires explicacions ocurrents en el meu blog. Tots passem setmanes intenses i poc creatives. De segur que aquesta ha estat la meva. Avui tenia plans de entrar a fons amb les casualitats que les grans obres d’art contenen. Per exemple; com es diu el botxí de Turandot? Pu-tin-pao. Puccini no podia imaginar que vuit anys després de la seva mort, naixeria Vladímir Putin, un altre botxí segons molts. I com el peix que es mossega la cua, la princesa que va inspirar l’argument de Turandot (la filla de Turan),també era russa. Divertiments de la història.
Però no voldria anar-me’n per les branques, com sempre. Aquesta setmana ha succeït quelcom important per mi. He pogut estar al costat d’una persona que estimo molt, i he pogut fruir de les bones noves que li han donat. En silenci inquiet esperava els seus resultats, amb el quasi convenciment que les proves que li posava la vida es superarien amb nota. Sense saber-ho aquesta persona, se’m va escapar una llàgrima en sentir aquestes noves, perquè a banda d’una aparença que moltes vegades pot enganyar, encara faig figa sentimental d’amagatotis afortunadament.
No estic preparat encara per plantejar-me algunes ferides, i molt menys dels que estimo. La vida, amb totes les seves crisis pertinents, està plena de moments, gent, músiques, pintures, i moltes coses més de les que no puc prescindir, ni un bocí. La vull tota plena, la vida, amb tots i totes. Quan em faci gran, ja guardaré tot el que calgui a la memòria, però per si de cas, en faré inventari cada dos per tres, per saber que hi son. Els companys de vida son sempre benvinguts per acompanyar-me cada dia que ho vulguin. Els botxins i els acabaments els deixo per el Mikado, i per Turandot, amb les seves princeses i emperadors. Jo ja tinc tots els personatges que necessito pel meu escenari preferit. Hi esteu convidats, ja ho sabeu.