Rocamar al matí

Cadaqués, 2 i 3 d’abril de 2010.

Surt el sol al golf de Cadaqués, com un miratge impossible. Primer comença el cel groguenc, com el primer estímul, premonició del gran espectacle. Mica en mica, el blau del mar desvetlla les més dolces poesies i la bellesa de la natura ho inunda tot. Qui pogués fruir d’aquest paisatge cada matí... Veure com neix el dia des de aquí, és un regal impagable, un obsequi que els ocells matiners desemboliquen també amb els seus crits. És fa el dia, com un part universal que hom hauria de gaudir.

Les poques vacances es van exhaurint, i aviat no en quedarà ni un bocí. Tornarà el dia feiner, i la Setmana Santa deixarà pas a l’autèntica primavera. Els capellans desaran aquelles tristes i ploroses imatges de verges i sants, i de crists silents i sagnants. Els penitents tornaran a pecar, com cada any, i els demés farem la nostra, com sempre. La brisa s’endurà aquella olor a ciri cremat que evoca penúries d’altres temps. Ja en tenim prou de penúries nosaltres per estar recordant-ne d’altres!

La quietud del mar es desfà amb cada onada aquí al Rocamar, i els pins, torçats per la tramuntana, s’emmirallen per sortir seriosos a la fotografia que faig a la memòria. Hi ha cops que un moment es guarda al record, com qui amaga en una capsa un anell, o qualsevol altra cosa, i allí restarà per sempre. Aquest és un d’aquells moments. Per fi la rodona daurada queda sospesa del cel. El seu groc fa sortir de les ombres a totes las casetes blanques de Cadaqués i la mar comença a dibuixar les seves carreteres particulars, corrents calentes i fredes que el vesteixen de diferents tonalitats. L’horitzó ja és perceptible del tot. Ara començaran a aixecar-se les persianes del més matiners, i els altres estiraran el cobrellit per somiar calents una estona més. Inoblidable.