La Garriga, 27 d’agost de 2011
S’acaba l’estiu. És una realitat que arriba amb la seva odiosa puntualitat. I aquesta realitat fa sortir el desencís de quedar-te sense allò que més desitges. Però havia de ser així, de cap altre forma, doncs aquest és el joc que cada any ens torna a la realitat després del lleure. Ara toca fer aquell esforç per minimitzar els danys, fer propòsits de començar amb bon peu, promeses de prendre-ho tot amb més calma, sense alterar l’equilibri actual, fent del setembre quelcom assolible i suportable. De fet, l’estat natural nostre és treballar onze mesos i descansar-ne un (aproximadament), per tant, no cal fer escarafalls a aquest futur previsible i que tots sabíem.
Caldrà fer el bricolatge corresponent, aquella teràpia particular de cadascú per començar el nou curs amb garanties, o si més no, intentar no prendre mal d’entrada, que la cosa ja està prou fotuda per a tots. Desarem els estris de platja i els bermudes fins l’any següent, però també els records d’aquella tarda als jardins de Luxemburg a París, i aquell vespre flotant pel Sena, i aquells matins de l’Empordà. Només caldrà tancar els ulls per tornar a fer-los presents.
Com cada any, raspallarem el vestit d’anar al despatx que anirà amortint la moreno de la pell mica en mica. La tardor trucarà aviat a la porta, amb aquell remor de fulles seques que passejaran amunt i avall del passeig.
