Tonyines i altres clandestinitats

La Garriga, 22 de novembre de 2009, Santa Cecília.

Com tot el que és clandestí, la visita a la Tintoreria Dontell ha estat un punt i apart. Els secrets son secrets fins deixen de ser clandestins, i per tant màgics. Cuina d’autor a l’Eixample barceloní per qui vulgui regalar-se el caprici de quelcom original. Els que hi estiguin del tot interessats, els hi faré cinc cèntims, no més que això, que sorprendre-us sempre es un plaer reservat. Però aquesta setmana també ens ha deixat el desencís d’un projecte que no es concreta encara, els esglais i corregudes habituals per una Ciutat de la Justícia, que cada vegada és més casa nostra, i la casa de tots els que tinguin que acostar-s’hi. Bon temps fins no sé sap quan i l’il•lusió de començar un final de novembre amb tots els seus sants habituals, des de Sant Climent i Santa Caterina, fins a San Sadurní.
El meu mp3 ha estat conquerit per l’optimisme de la Pasadena Roof Orchestra i també un seguit de temes italians, dels seixanta i setanta. També hi ha arribat aquells moments radiofònics de tertulians animats i matiners, que mai tinc temps d’escolar com es mereixen, i que ara em faran delit quan em vagi bé. De passada, molts altres han estat esborrats de forma discriminada, però sense contemplacions. És curiós el que un emmagatzema dins d’un mp3. Jo no voldria mai compartir el meu, doncs hi guardo algunes perles inconfessables a les que únicament hi vull tenir accés jo. Tots aquests arxius resten amagats, cercant el moment idoni per explotar, musicalment parlant, pels auriculars. Son moments privats, només perceptibles pels altres amb petits moviments rítmics amb el peu o les mans. Tancant els ulls al metro o al tren, molts fruïm en silenci de les combinacions musicals indescriptibles. Potser algú, amb els seus auriculars també, ens mira i somriu sabent el que succeeix també. Sensacions irrepetibles i originals. Segons de mirades carregades de quelcom original que no tornarà.
Ara que ha acabat el segrest del pesquer Alacrana, podrem tornar a parlar del nostres pirates més propers, o sinó d’aquest Tribunal Constitucional digne d’aquells estats sense estat, com Somàlia, per exemple. Bona setmana a tots/es.

La Garriga, a 7 de novembre de 2009 (Sant Ernest i Santa Carina)

Diari de proximitat:
El nostres veïns de l’Ametlla del Vallés, han iniciat contactes per tal de fer un referèndum per consultar el canvi de denominació de la població. La proposta que pren més força últimament és la de L’Ametlla d’en Millet, en referència a un il•lustre vilatà, en Fèlix, que últimament ha aconseguit augmentar la popularitat d’aquest poble. La proposta s’originà el passat cap de setmana quant es va poder veure a en Millet comprant el pa al forn i després fruint d’un vermutet a Can Quico acompanyat per la seva dona, la filla i el fill polític. Es desconeix com va pagar el compte. L’establiment és modest i no acostumen a tenir canvi de cinc cents euros, per tant, és possible que ho deixes a deure, com de costum...

Diari més pròxim encara:
Ahir ens varem deixar acaronar per les aigües termals del balneari. Francament, aquests romans en sabien molt d’això de descansar la ment i l’ànima. Unes hores en remull i et sents com nou, agafes ànims i veus les coses d’altre forma. No és per fer propaganda, de fet no en trec res, però val la pena deixar-se caure per un balneari amb cara i ulls per descansar una mica. Allí sembla que el temps es relativitzi i alenteixi. Pels que no ho heu provat encara, feu una inversió saludable.

Programari d’actes:
Visita al Picasso i una temporal de gravats eròtics japonesos. Una dosi de cultura no ens pot fer cap mal, i si de cas, sempre podem aprendre quelcom dels japonesos (van inventar per exemple el cúter o el DVD). Final culinari al restaurant D.O. (Denominació d’Origen) on probablement em decantaré per una d’aquelles caçoletes d’arròs amb conill i pebrot que els dietistes desaconsellen per sopar. Ja se sap: la carn és dèbil, i la meva més.

Aquesta és la cara que et queda quant veus la fontana de Trevi per primera vegada i ja n'has fet quaranta. Que hi farem....

Castanyada-09

La Garriga, 31 d’octubre de 2009.

Sant Quinti ens ha regalat un dia que ni fa ni fu, amb estones de sol i d’altres de boires, i una temperatura inusualment suau, com de final d’estiu. Això no convida precisament a consumir castanyes i moniatos, però les tradicions son les que son, i jo ara no faré per desvirtuar-les. Tampoc entraré en la batalla sense fi de castanyada/halloween. Des que en vaig fer quaranta, se’m van esgotar les ganes de entrar en guerres en les que tothom hi perd, i egoistament he escollit agafar el que més em peta en cada moment, tot i respectant allò que no em resulti tant apetible. De totes formes, amb els amics que m’ajunto ens seguim deixant seduir pels tòpics panellets de pastisseria (hi deixarem una pasta...) i les castanyes. El tema beguda serà d’allò més variat, doncs en aquest camp tots estem d’acord en que cadascú jugui en el camp que es trobi més còmode. No vull entrar en detalls, però estic segur que no caldrà prendre cap píndola per fer venir la son aquesta nit. La previsió es deixar-se anar, tot repassant el poble, amb totes les separacions i ajuntaments, picardies incloses, que hagin succeït en els últims mesos. Si de cas, sempre podem engrandir la bossa industrial de comentaris sobre la corrupció (no cal dir noms), però personalment és una opció que no explotaré si no és estrictament necessari.

Bé, tot plegat farà que la castanyada d’aquest any passi com un bàlsam colesteròlic i etílic per tal de mantenir la consciència tranqui-la i el cos relaxat. Us desitjo que us sigui propícia la nit.

isma.