La Garriga, 30 d’octubre de 2011
En arribar a Berlín, el mur de la vergonya comença a fer mal al cor només t’hi acostes. Aquells blocs freds de formigó dibuixen el marc d’un quadre trist que deixa al viatger sense paraules quan només ha caminat vint passes. La seva superfície recull la protesta anys després d’aquells mateixos ciutadans que van permetre que s’aixequés. Però el dolor i la ràbia no s’aturen quan als seus peus, s’exposa la permanent "Berlín 1933-1945 Between propaganda and terror", just als peus de les antigues presons de la Gestapo. El silenci es fa evident entre els visitants que mica en mica van canviant el rictus del turista fins l’expressió pròpia del terror. Hom fa un exercici per imaginar tot allò que va succeir i les consciències es remouen. Un excés pels sentits.
En sortir, una reproducció del checkpoint Charly fa tornar irreal la separació, i el viatger es deixa seduir pel souvenir clàssic d'un trosset de mur i una fotografia del cartell que avisava: you are leaving the american sector. I un cop de metro t’acosta a la part del mur més lúdica, si es que això és possible. Els graffitis dels artistes del carrer fan el seu efecte balsàmic esperat, i un s’omple de l’esperit revolucionari suficient per prendre part de l’únic bàndol possible, el del ciutadà que repugna les separacions que els estats van crear i mai ningú va arribar a entendre del tot. Un repartiment que no recollia res del que el poble sentia, doncs la fatiga de la guerra era ja per se massa cruenta i inassolible.
Al nord de la ciutat, un altre monument recull les fotografies d’aquells que van morir saltant el Mur. Christian Buttkus tenia vint i un anys quan va morir el quatre de març de l’any 1965. Jo acabava de néixer. Ell, com molts altres ciutadans anònims, va fer un salt cap a la llibertat i la esperança, però mai no va arribar-hi. Ara en queda una fotografia i una flor, i també unes llàgrimes desconegudes. Només per recordar tots aquells somnis trencats, el Mur de la vergonya no s’hauria tirar a terra mai del tot. Les seves runes ens fan més humans, doncs nosaltres mateixos l’aixecarem.
