La Garriga, 11 de
maig de 2013.
La lectura es fa més fàcil amb els
concerts per a trompeta, trompa i violoncel de Haydn, està clar, però a meitat
del llibre l’emoció es fa incontenible en veure els documents i les imatges
incloses: Nick Carter, Eric Muggeridge,
John Langdon-Davies, Esme Odgers. Tots ells àngels que van aconseguir tornar el
somriure als nens i nenes del Xalet de Puigcerdà, i altres cases tutelades
també per ells i molts altres que injustament la desconeixença oblida. Miro la
fotografia dels infants i somric amb ells, agafats a en aquella esfera de pedra
que segur va fer de joguina improvisada. Com tot a la història, els grans homes
i dones fan que canviï tot. I no es tracta d’un caprici d’uns joves inconscients
que juguen a ser herois, ni de fills de famílies benestants que omplen les
seves vides de noves emocions, no! Son veritables àngels protectors, aquells
que ho van deixar tot per acostar-se als nens de la guerra, els innocents que
havien vist desaparèixer el seu món sota les bombes que llencen els avions,
orfes que han estat separats de pares i mares de qui ja no tornaran a sentir
notícies, aquells que sempre més miraran temorosos al cel en sentir un motor
que podria anunciar la mort.
Jordi Finestres ens regala una part de la
humanitat que la guerra fa florir dels cors de la bon a gent. En cap cas esdevé
una retòrica política que es fa innecessària mirant els ulls d’aquests nens de
la guerra. El Xalet de Puigcerdà és una narració que ens fa ser més humans, que
relativitza els nostres problemes, que ens embogeix de sentiment i gratitud. Les fitxes perdudes esquerden els cors més
sòlids. Afortunadament el món està ple de grans històries no explicades, i quan
tenim temps i ganes, s’apropen i fan relliscar llàgrimes per les galtes
