Pantalons curts

La Garriga, 31 d’octubre de 2010

Dia de Sant Quintí. Aquest sant no diu res d’especial, però té el seu dia, com tots el sants. Hom hauria de tenir el seu dia, o la seva nit, o si més no, el seu moment. De fet, la vida, la que realment ens interessa, esta feta d’aquests moments especials, aquells que et fan vibrar, o sentir quelcom amb especial intensitat. Quants més moments d’aquest acumulis, més pler serà el viatge, més gran.
Jo, com tothom, intento omplir el meu rebost de bons moments. Qui sap quan l’aixeta tallarà el pas d’aquestes perles que ens fan viure. No em queixo. En tinc de prou valuoses; vermelles de passions, blanques d’amistats planeres i algunes de taronges i tendres. Els colors, les olors i els sentiments es barregen per donar forma a nous espectacles pel cor. Però tot plegat passa tant ràpid. Aquets moments son breus. Aquesta és la seva natura; tant aviat arriben com se’n van. Has d’estar amatent i alerta, com qui cerca estels fugaços al cel. I quan arriben, paga la pena fotografiar-los en la ment per fer-ne un record, i penjar-lo amb un cordill en el celler de la memòria.
Els anys esborren el colors, i els tons s’esvaeixen fins aconseguir un color monocrom. Imperceptiblement, tot comença a enfosquir-se, i les il•lusions queden endarrerides i brutes per la pols del camí. Però de tant en tant, una trucada o un missatge, son suficients per fer despertar allò que creiem oblidat. Cal ser fort i, sense acovardir-se, destapar altre cop aquella capça d’essències que feia tants anys estava al prestatge. A dins i retrobarem més del que son capaços de recordar, fins i tot amics i amigues. Quins moments....
Gràcies a tots els que s’han tingut el detall de contactar, de fer-me saber que encara estant per aquí fora. De segur que el dia que ens retrobem no caldrà massa temps per reconstruir l’espai en blanc que ens ha separat fins ara. Una encaixada de mans i un somriure faran la resta.

Els herois

La Garriga, 24 d’octubre de 2010.

Diumenge, dia de Sant Antoni Maria Claret. Perfecte el moment per fer la propaganda que es mereix l’ultima pel•lícula de Pau Freixas: Herois, records d’un estiu. Tots els actors, tant els grans com els petits, fan el seu paper fins on calia, sense sobreatuar. Fantàstica peça pels que varem viure aquells veranos azules a la catalana, amb els refrecs beguts amb canyeta i les bicicletes BH, banyadors i camisetes estretes i un munt d’històries màgiques al cap. I també hi van cabre els primers amors, els petons ràpids i indecisos, i aquella explosió d’hormones que no cabien dins del cos. Em deixo acompanyar per la Donna Summer que marca el inici del ball i de tot plegat.

Recomanable film per els que som d’aquí, però també per hom que hagi tingut un somni infantil, irrealitzable i fantàstic. I a tots aquells que creuen que havien oblidat un estiu, també hi poden fer cap sense por. La proposta de Freixas i els seus Herois és doncs la més profitosa de la setmana, per allò que porta de records, no exempt de tragèdies, que tot hi ha d’haver. Fins i tot els joves que no van viure aquella època poden fer l’experiment de deixar-se emportar per aquella brisa d’agost a la Costa Brava gironina. És aquell consell de plantar castells en el aire que feia fa anys en Jaime Urrutia. Això no pot fer mal a ningú, simplement et fa tancar els ulls i somiar, i olorar els perfums de la pinassa seca, les cremes pel bronzejat i el mar. Tot un poema de tons blaus.

La colla pessigolla

La garriga, 15 d’octubre de 2010

Dia de Santa Teresa de Jesús. (Encara no entenc perquè tinc la mania de posar el sant del dia....). El dia s’acaba i torna la fosca, i amb ella, el desig de retrobar-me amb les meves cavil•lacions telemàtiques. Les notícies ens deixen la última del tripartit actual (el del consens....) Retrets aquí i allà, i els altres partits també dient la seva bajanada habitual. Consultes populars, immigració, torxes per en Companys,.... L’espectacle polític no té final, i així serà fins el dia de les eleccions. Que ningú s’enganyi: això serà una empastifada general de tots i contra tots. Jo, si fos del papa Benet, miraria de fingir un angustiat per fer-me enrere de la visita, per no sortir esquitxat.
Els catalans tenim una capacitat per suportar aquesta trepa que fa fredor, o potser el que passa és que el nostre interès per la seves disputes ens resulta cada cop més aliena. De fet, conec a molta gent que coneix molt millor la trama d’infidelitats d’alguns personatges televisius (evitem dir noms per higiene), o alguns procediments judicials seguits en la Audiència Provincial de Màlaga, que no pas els noms dels principals actors de la política catalana. Sembla com si tots ens haguéssim acostumat a viure amb aquestes baralles de carrer, i mica en mica, la nostra indiferència assumís que aquests tràngols han de succeir dia si, dia també. Quin avorriment i quin cansament!
Per altre lloc, els qui si treuen rendiment, com sempre, son els bascos. Aquests senyors si que en saben de fer política (política productiva). Arriben a acords sempre que veuen la possibilitat de treure’n profit, i se’n surten molt i molt bé. Aquí sempre se’ns queda la cara de pardal en saber com ells han escombrat cap a casa. Ja fa anys que ens van passar la mà per la cara, i si, nosaltres sempre traient pit, però se’ns rifen cada vegada. Hi ha dies com aquests que canviaria de nacionalitat fàcilment.

Stupenda

La Garriga, 11 d’octubre de 2010

Dia de Santa Soledat, tota una premonició. Dia ideal per fer balanç, una mica de tot, de com van les coses, amb tot i tots, i amb un mateix. Potser deixo passar els dies massa ràpid, sense aprofitar aquests moments de quietud per fer una aturada a la vora del camí, respirar fons i girar-me per veure el camí que ha quedat enrere. Sempre m’han fet por el balanços. Por de trobar-los curts, insulsos, tristos,... Si el balanç és insuficient, pot envair-te la buidor, i tot seguit el desencís. És una altre vessament incontrolat i tòxic. El resultat pot desmotivar, i tant per tant, sempre he estat contrari a aquestes pràctiques. Ben cert és que els psicòlegs fan per apropar-te a aquestes tècniques, i alhora, et regalen tot un munt de reflexions per fer-te veure com una persona autosuficient, contenta amb tu mateixa, autocomplaguda. És un error molt estes, segons la meva opinió. Sovint et fas un fart de trobar a persones que, utilitzant aquestes tècniques, suposadament miraculoses, inicien un camí més pròxim a l’egoisme. Es converteixen a una religió que premia conductes pròpies d’un individu que no dubte en utilitzar tot, i a tothom, per el seu propi benefici. Alhora cada cop es van queden més sols i més distants.

El meu balanç sempre aprofita les ferides, els traumes i les desil•lusions d’una altra forma. No els nego, no els amago, ni els reconverteixo. Simplement els accepto. Aprenc a veire amb ells, a fer-los uns companys. Son com pigues que la pell porta. Tenen multitud de funcions com a companys de viatge, però en tot cas aquest viatge no seria complert sense ells. No vull enganyar-los ni dissimular-los. Tenen el seu valor i formen part de mi mateix, per tant, que es quedin amb mi. Tot el conjunt te sentit, i el necessito així, sencer.

P.D.: El dia acaba amb la trista notícia de la mort de la gran soprano australiana Joan Sutherland, la Stupenda. Quaranta anys regalant una de les millors veus. Un premi per la oïda. Bona sort allà on estigui.

Trobades variades

La Garriga, 8 d’octubre de 2010.

Dia de Sant Simeó i Santa Brígida de Suècia. Ahir va ser un dia de trobades i algun acomiadament. Algunes d’aquestes trobades no son importants, perquè únicament son viscudes com a casualitats que el dia a dia et reporta, sense més transcendència. Compartir restaurant amb un actor que cada setmana ens fa riure una estona amb les seves imitacions de polítics, serveix per animar un dinar entre germans que fa masses dies que no seuen junts... Fer unes rises sempre és d’agrair, i agrair-li també la feina a aquest actor també. Però d’altres trobades son més importants, perquè inclouen una dimensió més profunda, i potser diria que fins i tot resulten necessàries. De totes elles en deso un bocí al calaix dels records, però potser la que em va colpir més va ser la més esperada; per fi la Alícia Gámez ha tornat a treballar. L’abraçada i els petons van ser d’allò més espontanis quan la vaig trobar. Son moments en que el cor s’esvalota i els llavis tremolen una mica. També els ulls s’humitegen, i la estupidesa o l’encarcarament malaltís fa prohibir que alguna llàgrima regalimi. Després de molts mesos especulant si la tornaria a veure, la seva rialla s’eixamplava mentre li engaltava un petó. La benvinguda era el regal més preuat, i a la gola queden moltes altres paraules que no encertes a dir. No cal de fet. La complicitat de les mirades i els gests son molt més explícits. Flota un regust de que ara ja hi som tots, com si la seva presència destapes la normalitat que els últims temps semblava coixa. Benvinguda altre cop. Perdoneu, però algú ho havia de dir!

En Miquel, la Benita i Murakami

La Garriga, 3 d’octubre de 2010.

Dia de Sant Gerard. Abans d’ahir va ser un dia estrany. Els meus veïns, una parella d’avis, es van perdre per les rodalies. Hom va quedar de pedra en saber que havien marxat al matí i no havien arribat a lloc, i que es desconeixia on estaven des de llavors. Les hores anaven passant, i vaig decidir cooperar en la seva recerca. Tot va resultar infructuós, i va arribar la nit. La recerca es va aturar per unes hores, doncs la fosca no permet avançar gaire en aquests casos. Crec que hom va tornar al llit amb el desencís al cor, i pitjor encara, amb el temor dels pitjors presagis. Però el ser humà és imprevisible, i les sorpreses que ens regala la vida, més encara. Amb esgarrinxades a les cames, amb uns blaus aquí i allà, i amb la desorientació evident, van aparèixer tots dos. En Miquel i la Benita han tornat a néixer, com qui diu. La sort els hi ha ofert un altre camí per seguir junts. Quan es recuperi en Miquel, i surti de l’hospital, friso per fer-li una abraçada quan el vegi altre cop en el seu jardí, sempre atrafegat amb la manega amunt i avall, mimant les plantes com si fossin criatures petites.

La vida és a vegades així de simple i bàsica, i no s’hi pot fer gaire més. Un cop de volant, un senyal, i un miratge que comença.... Murakami ens ho ensenya en El salze cec i la dona adormida: “Em vaig estar uns quants segons en un lloc fosc i estrany. En un lloc on les coses que veia no existien, i les coses que no veia sí.” Admirable simplicitat per impregnar un moment que no sabem del cert si existeix, però ha succeït d’alguna forma. Els aficionats ens emboliquem en recargolats equilibris lingüístics sense adonar-nos de com és de planer el llenguatge més sensitiu. Segurament per això som uns aficionats....

Benvinguts altre cop aquells que s’havien perdut! Ara serà el temps de recollir-nos i deixar el fred darrera els vidres foscos. En el record més inaccessible de la memòria, desarem aquella nit maleïda i ens dedicarem a somiar per altres indrets. Aqueta història és acabada, per fi.