La colla pessigolla

La garriga, 15 d’octubre de 2010

Dia de Santa Teresa de Jesús. (Encara no entenc perquè tinc la mania de posar el sant del dia....). El dia s’acaba i torna la fosca, i amb ella, el desig de retrobar-me amb les meves cavil•lacions telemàtiques. Les notícies ens deixen la última del tripartit actual (el del consens....) Retrets aquí i allà, i els altres partits també dient la seva bajanada habitual. Consultes populars, immigració, torxes per en Companys,.... L’espectacle polític no té final, i així serà fins el dia de les eleccions. Que ningú s’enganyi: això serà una empastifada general de tots i contra tots. Jo, si fos del papa Benet, miraria de fingir un angustiat per fer-me enrere de la visita, per no sortir esquitxat.
Els catalans tenim una capacitat per suportar aquesta trepa que fa fredor, o potser el que passa és que el nostre interès per la seves disputes ens resulta cada cop més aliena. De fet, conec a molta gent que coneix molt millor la trama d’infidelitats d’alguns personatges televisius (evitem dir noms per higiene), o alguns procediments judicials seguits en la Audiència Provincial de Màlaga, que no pas els noms dels principals actors de la política catalana. Sembla com si tots ens haguéssim acostumat a viure amb aquestes baralles de carrer, i mica en mica, la nostra indiferència assumís que aquests tràngols han de succeir dia si, dia també. Quin avorriment i quin cansament!
Per altre lloc, els qui si treuen rendiment, com sempre, son els bascos. Aquests senyors si que en saben de fer política (política productiva). Arriben a acords sempre que veuen la possibilitat de treure’n profit, i se’n surten molt i molt bé. Aquí sempre se’ns queda la cara de pardal en saber com ells han escombrat cap a casa. Ja fa anys que ens van passar la mà per la cara, i si, nosaltres sempre traient pit, però se’ns rifen cada vegada. Hi ha dies com aquests que canviaria de nacionalitat fàcilment.