Manon, Matas i les hores que passen

La garriga, 27 de Març de 2010.


Santa Lídia ens ha regalat un dia esplèndid: sol, bona temperatura, etc. A la faixa hom i guarda els plans per els propers dia de festa. La Setmana Santa s’ha reduït per a quasi tots en quatre o cinc dies de parèntesi, una petita aturada per agafar força, respirar fondo abans d’agafar la llarga carretera fins l’estiu. Avui és dia de canviar l’hora, avançar-la concretament. No ve gens d’agust, però cal fer-ho si no es vol estar contra el món.

He aprofitat per anar arranjant els petits desastres que el temps castiga a casa: una impressora que no reconeix el cartutx de tinta, un rellotge sense pila o un PC pler de troians a la espera que l’antivirus els localitzi i elimini. Aquestes tasques, quan surten bé, son d’allò més distretes. Em fan sentir útil. També he tingut temps per fer un nou atracament en la secció de cd’s de la biblioteca municipal. El meu ipod frueix d’una escotada Amarilli Nizza i la seva particular selecció de Puccini. (Segueixo la meva particular col•lecció de versions de “Signore Ascolta”. Ningú igual que la nostra estimada Montserrat Caballé). Tothom té les seves dèries, i tot i que Manon Lescaut també em fa el pes, Turandot s’emporta les meves preferències. També he recopilat un cd de Schubert per piano a quatre mans que tinc reservat per altres moments sense especificar.

I ara ha arribat el moment d’actualitzar el blog, amb aquest exercici d’introspecció que comparteixo amb uns quants. Un dissabte d’allò més tranquil. Segur que Jaume Matas no ho està passant tant bé com jo, però això és el que té quant es barregen la política i les (presumptes) comissions. Per ell encara serà més dur això d’avançar l’hora, per allò que podria passar.... Manon va tenir la sort de contar amb Des Grieux, que va pujar amb ella al vaixell de les prostitutes deportades a Amèrica. Matas, en el cas d’anar a la presó, potser troba altres companyies no tant disposades.

El gran duc i els seus amics: Fèlix i jo també

La Garriga, 19 de Març de 2010.

Tarda de divendres (experiències casolanes)

Resum vagància informàtica davant del PC: Deixo sonar “Muchacha de Luna” al Spotify de Roberto Jordán. Música innocent i tendre per passar tardes de nostàlgies irreals. Son exercicis divertits i gratuïts, com quasi tot en Spotify. La versió d’en Palito Ortega és més melòdica, per allò que la veu de cadascú opera com a filtre. I sense adonar-me’n salta Soledad Berrios amb “Muchacha sin dormir”. I després Madeleine Peyroux cantant una La Vie en Rose encantadora, res a veure amb la cridanera Piaf. Però quan la mateixa cançó la canta en Plàcido Domingo adquireix una grandiositat quasi innecessària. Em tempta saltar a Brassens, però no estic fet per això, de forma que deixo que el ratolí faci bogeries per les llistes fins descansar en una obra que ara tampoc ve al cas.

Sant Josep ha estat festa per alguns, i aprofitant que era divendres, el cap de setmana se’ls ha allargat considerablement. Altres no hem tingut tanta sort, però aquesta tarda l’he aprofitada per intentar restablir un genoll, el dret, que ha decidit inflar-se, sense cap motiu aparent. Pur caprici de la natura (humana). Jo he col•laborat estant assegut veient-les passar. No ha passat cap enemic per la porta de casa, però si que m’he distret mirant un reportatge sobre les aus rapaços nocturnes, del desaparegut Fèlix Rodríguez de la Fuente. Hi ha imatges que son intemporals. El gran duc és un bon exemple, impecable.

Nota de servei (Primera): Les bafarades de primavera s’han fet reals per quasi tothom. Hi ha coses que succeeixen sense remei.

Nota de servei (Segona): Roldán ha recuperat la seva llibertat després de passar quinze anys a la presó. L’assumpte no ha tingut massa ressò. Havia estat director general de la Guardia Civil, quasi res. Se li va anar la mà en les despeses personals injustificades, i altres coses pitjors. Ha complert la pena que li van imposar, tot i que molts pensen que encara té amagats uns quants milions per fer una bona jubilació. Com son les coses.

Amb l’espelma a la mà

La Garriga, 13 de març de 2010, dia se Sant Roderic i Santa Patricia

Aprofitant que el país va retornant a la normalitat després de la nevada, val la pena fer-ne quatre ratlles de tota aquesta història. Res de nou del que ja s’ha dir. Una turmenta de neu és quelcom que li pot passar a qualsevol. Son aquelles coses que Deu, o Sant Pere, ens regalen amb tanta alegria a vegades, sense pensar-hi: dos tasses!. Ni canvi climàtic ni històries per no dormir: comença a caure aquella pols blanca que fa tant maco al principi, i passen el minuts, i hom mira el rellotge nerviosament. I si els homes del temps no s’han equivocat altre cop, i aquesta vegada va de veritat. I segueix nevant, i ara ja agafa. Els més prudents han sortit cap a casa fa hores, i tot i així sembla que estant parats en estacions i carreteres; la vessarem!. I segueix nevant, i es fa fosc. Els telèfons mòbils no van a l’hora, i en molts indrets, la llum s’apaga de cop i volta; cagada pastoret!
Cadascú va passar el seu calvari com va poder. De fet, tot son variacions sobre el mateix tema. Aquest país te unes infraestructures de fireta. Aquelles enormes torres elèctriques, que fan tant respecte, es dobleguen com si fossin de filferro prim. Els trens s’aturen i les carreteres es col•lapsen. Totes les xarxes (del tipus que siguin) cauen, o s’alenteixen. Totes les zones afectades es converteixen en un poti-poti de despropòsits. A les poques hores, comença la batalla política de qui la te més grossa i qui més petita, i per acabar-ho d’adobar, s’enceta de nou la discussió de la necessitat de la MAT per distreure al personal.
Ni tots els sants podrien arreglar aquest desastre continuo en el que vivim. Hem construït una caseta de nines, un univers de paper maxe, i pretenem viure tranquils en el nostre oasis, però amb la pluja, el vent o la neu, es desfan les il•lusions i topem amb la realitat. Amb la calor i l’estiu passa al mateix: talls de llum, sequera,.... De polítics i teòrics ens en sobren. Aquí el que cal és gent amb ganes de treballar i de fer bé les coses, no per fer webs de famosos explicant que “això només ho arreglem nosaltres” i coses per l’estil, sinó gent disposada a començar des dels fonaments, amb el dia a dia.

Se non è vero, è ben trovato

La Garriga, 7 de març de 2010, Santa Perpètua.

Acabo l’etapa en blanc en la que em trobava i, altre cop, em deixo portar per les paraules que el vent s’emporta i la xarxa retent. Masses cops m’he deixat endur pel pessimisme d’aquesta crisi que sembla empastifar-ho tot, i per la desídia de coeficients desencisants de l’atur i d’altres. Durant setmanes he deixat que aquest desànim em cales l’esperit, com una pluja freda. He intentat sortir-me’n molts cops, i la veritat és que no ho he aconseguit del tot. Estant així les coses, el cervell ha estat prou astut per apropar aquella copa de vi que aconsegueix relaxar tensions i prendre distància amb tot, i amb tots.

L’esquizofrènia habitual sempre acompanya les setmanes de principis d’any, quan s’acaba la bestiesa del Nadal comercial i hom torna a fer quatre números de com s’ha quedat el cervell i el cos. De fet, els danys col•laterals han estat minsos en el meu cas. Val a dir que vaig prendre les mesures profilàctiques adients perquè les festes no s’emportessin les il•lusions que havia capitalitzat durant l’any, i d’aquesta forma, vaig afrontar els esdeveniments amb aquella tranquil•litat que els ansiolítics proporcionen (qui els prengui).

I les setmanes han anat passat, inexorablement fins el mes de març. Hem tingut, i tenim, bastant fred i molta pluja, com toca, però tot i així, a vegades, es respiren petites bafarades diferents. Hi ha qui intueix ja una primavera, fins i tot hi ha qui hi veu brots verds, no saben del cert de què. Ningú pot assegurar res, però alguna cosa deu estar passant. Els canvis s’endevinen, i potser comença a ser hora de sentir bones noves. Per exemple, l’alliberament de l’Alícia Gámez i els seus companys, seria un bon desllorigador per tantes altres esperances adormides. Caldrà estar amatents als senyals que arribin per qualsevol via, i en tot cas, malfiar dels qui s’atribueixin mèrits inexistents. Bona sort a tots!