lunes, 6 de febrero de 2012

El Pamano


La Garriga, 6 de febrer de 2012.


No me’n vaig poder estar, i el dissabte vaig escriure una nota breu d’agraïment a Jaume Cabré., d’agraïment per les confessions de “Jo confesso”, i com no podria ser d’altre forma, per d’esplèndida vida del venerable Oriol Fontelles. Ell no va tardar ni dos hores a respondre de forma amable els meus agraïments, i com això no sempre és habitual, crec que paga la pena fer-ne esment.

De fet, Les veus del Pamano no poden deixar indiferent a ningú. La seva història t’atrau i et retent fins que el llibre s’acaba, i encara més, doncs comences a sentir les veus prop de qualsevol rierol, i es dibuixen entre les plantes de riera la figura d’en Targa, i de la Elisenda Vilabrú, i de la Rosa amb el seu nadó... Son tantes històries dins la mateixa, que acabes entrant, vulguis o no vulguis, a la mateixa taula on seuen la Rita i l’infidel marit, i el silenci del fill que ja no hi es perquè s’ha fet monjo a Montserrat.

Son moltes les històries que aquest país dona on s’escola la brutalitat de la guerra i la dictadura. Segurament han passat pocs anys encara per oblidar, o potser el tràngol és massa gros per engolir-lo de cop. Hom te un record més o menys pròxim, alguns dolorós, encara que el temps suavitza molts records i sovint, la pròpia natura de la memòria escull moments menys infeliços per exposar. Però no cal fer escarafalls, doncs tots som les víctimes i el botxins del que va succeir, i no ha de fer-se estrany un llibre més, un maquis més i un feixista menys. La vida de l’Oriol Fontelles quedaria del tot amagada si no fos per aquelles llibretes que amagaven la extensa carta a la “filleta meva que no sabre mai com et dius”, perquè hem de obligar-nos a escriure tot allò que en atabala, ens dol o ens entusiasme. Cal reflectir-ho tot, com qui emmagatzema els diaris de la seva vida, i desar-los en el disc dur del nostre cervell i a l’abast dels nostres.

Jo em quedo amb tots aquells que ara son veus del Pamano, i ho faig perquè siguin quelcom més que veus que poden arribar fins el poble. Soc del pobres que les escolten, sense por, sense jutjar-les... Son les memòries que no han de callar mai.