La Garriga, 8 de maig de 2011.
Es trenca l’horitzó altre cop, i comença la fosca. Hi ha dos llunes, com a tota bona novel•la. El protagonista voldria fer amb la seva vida com en Kubala amb la pilota, però està clar que mai ha estat massa hàbil amb res. Rellisca per aquí i per allà, sense saber mai si ha fet allò més correcte. No en sap més, i per més que hi ho intentés, acabaria errant. És el seu estil personal, la marca de la casa.
Agafa l’autobús, el primer que para. No sap on va, però això no és massa important. Això és una ciutat, com qualsevol altra, amb les seves misèries quotidianes, els seus monuments i les seves manifestacions previsibles. Hom que ha viscut a la ciutat te marcat a la pell aquella taca de la indiferència. Només la ciutat pot regenerar-se quan plou amb força. Tot sembla un mica més net per unes hores, però aviat els gossos, i els gats, i totes les altres criatures que la conformen, corren per empastifar altre cop les parets des edificis i els carrers. No cal que canviï massa el color. De fet, sempre ha estat amb el mateix to, i si l’aigua neta la netegés, i desprès el sol l’ha assequés, seria una ciutat irreal.
La Sagrada Família altiva fa com si el mirés amb autosuficiència. El protagonista no sap quina cara posar en veure aquella muntanya de pedra. Els capricis (o hauria de dir la follia) d’en Gaudí, es desfan de tantes fotografies rebudes. Els dits dels turistes no paren de pressionar els disparadors de les càmeres. L’autobús protesta, esbufega, i comença a baixar cap el centre. És com un animal gegant i mandrós que es desplaça remugant pel carrer. Omple en tota la seva immensitat l’espai disponible i comença el descens. Però el protagonista ha decidit el seu destí. Es deixa arrossegar altre cop fins que el cor de la les Rambles li diu prou. Els trilers, i altres persones de mala vida, cerquen la seva clientela entre el turistes, però el protagonista trenca fins arribar a Santa Anna. Allí s’atura al costa de la parada de flors. L’olor a flors fresques envaeix el portal, i les visions d’ombres i boira d’en Ruiz Zafón apareixen amb claredat.
Engrescat, el protagonista fa la baixada de Sant Jaume, i aterra a la botiga més especial d’estilogràfiques. Queda embadalit amb aquella ploma que s’utilitza per escriure-ho tot d’un mateix, aquell objecte que tots els escriptors amaguen al fons del calaix més secret. Hi entra, i decidit a tot, demana al botiguer que li ensenyi. El botiguer l’observa amb uns ulls diminuts per sobre les olleres, sospesant les opcions. Serà la persona apropiada? Accedeix a mostrar-li aquella que més se l’hi escau. Sense cap mena de dubte, l’encerta.
Quan surt de la botiga, decideix aturar-se a la vinateria per fer un tastet de l’oferta de la setmana i un bocí de formatge de no sap on. A la butxaca de la americana hi porta el regal més preuat, aquell que li permetrà endinsar-se en els records i sensacions que configuren el seu espai, aquell tros de memòria que s’ha perdut desconnectat de la resta, i des de fa tant temps navega sense control. Serà capaç de agafar el control de la nau?
Quatre hores més tard, quan la ciutat comença a reposar, i dels indrets més foscos surten les bestioles de la nit, el protagonista seu davant del foli en blanc. La mà comença a tremolar, evidencia les pors que tants altres cops l’han aturat. Respira fondo, dos, tres cops. Deu vegades més. Mica en mica, torna a escoltar el soroll de la nit, i s’esvaeixen els temors i les tremolors. L’escriptura va empastifant el paper de moments, i altres mentides. Lucia Dalla arrenca L’Anno Che Verrà i tot sembla molt més fàcil. És l’hora dels contes inacabats, abans que la llum enlluerni altre vegada.
