sábado, 8 de febrero de 2014

Haig de tornar a Roma




La Garriga, 8 de Febrer de 2014.


Avui he estat mirant fotografies antigues, àlbums que desem per passar moments de records que mai no hagueren d’esborrar-se. Son tants moments feliços que els ulls no tenen temps per assumir, i els dits nerviosos fan transcórrer la seqüència amb la il·lusió de sorprendre’m amb la següent:


Haig de tornar a Roma, haig de fer petits als meus fills altre cop, haig de enfosquir els cabells que han anat emblanquint la closca, haig de tornar a olorar aquells carrers empedrats d’història... els sorolls s’escolten encara entre aquells turistes i els venedors dels mercats que somriuen amb la mirada, com només saben fer els romans, i el color d’aquell cafè tant curt i tant intens que et torna al món dels vius en un tres i no res, la remor de l’aigua que brolla feliç i orgullosa en les fonts, entre els marbres blancs que el temps i les mans esculpeixen. De segur que haig de tornar a Roma, com aquell esclau que no pot escapar d’una cadena invisible que el lliga per sempre, perquè “sempre” és la ciutat eterna, com una essència d’ella mateixa.     
   

I els dits han esgotat les fotografies, com un avís de que avui és un dissabte gris de febrer. La música continua sonant indiferent al fred que porta la fosca, però la mirada va captant el canvi de llum i Roma torna a la seva carpeta, clicant l’ull, esperant que torni a obrir els seus tresors. Haig de tornar a Roma.  

domingo, 24 de noviembre de 2013

Beatrice Portinari



La Garriga, 24 de novembre de 2013.

Avui fa una setmana que vàrem tornar de Florència, i la veritat és que encara no m’he pogut treure del cap tot el que allí vam veure. La galeria del Uffizi van ser un premi pels sentits. Aquelles pintures només podien fer-se amb la genialitat del renaixement i amb l’aixopluc dels Mèdici. A destacar, com no podria ser d’una altre forma, els Botticelli. Si el Naixement de Venus presagia allò més bo, l’esplendor de la Primavera deixa sense alè. Totes les figures estant pintades amb una calidesa exquisida. El pinzell del mestre florentí va saber copsar allò més delicat i transportar-ho sobre la tela. Allessandro di Mariano Filipepi, conegut com Sandro Botticelli, va aconseguir fer de la nostre escapada a la Toscana un moment especial.
            Però el veritable moment màgic va estar en un lloc molt més modest. Tant modest que quasi no està contemplat a les guies turístiques: Santa Margherita de Cerchi , allí on Dante es va enamorar de Beatrice Portinari, el seu amor de sempre. El cistell al costat de la seva tomba, recull totes les cartes d’amor que els enamorats hi deixem, els testimonis del noble art d’estimar. Ella les escolta totes, perquè en sap d’estimar i ser estimada. Aquell tribut perdura després de la seva vida i ens fa a tots més propers. Gràcies Beatrice, en el record per sempre més.   

sábado, 26 de octubre de 2013

Farrah Farcett, IVA a banda



La Garriga, 26 d’octubre de 2013.

Fa més de quatre anys que va morir Farrah Farcett i el món segueix corrent, sense aturar-se, com diu la cançó. Fa mentida que siguem tant i tant insensibles, tan propers a l’actualitat i tant permeables a tot plegat. Com pluja d’ahir, els records s’assequen i deixen d’existir, s’esvaeixen per sempre quan la premsa capritxosament ho decideix. Amb un tres i no res, aquella rossa es fa fonedissa en la memòria, fins que els seus hereus es tiren el plats pel cap per acreditar la propietat d’un retrat que va fer Andy Warhol.
A la fi, ha d’estar l’expressió de l’artista la que subsisteix per sobre de tot, sempre que les taxacions de les obres siguin tant quantioses com en aquest cas. Malauradament, alguns ineptes volen posar portes al camp, apujant per exemple els impostos que graven les entrades de cinemes i teatres, tancant parcs públics si no es passa abans per caixa,... Estant matant la gallina dels ous d’or, aquella que ens regala els sentits cada cop que la mirem o l’escoltem. Segurament, en algun lloc un artista desa els pinzells amb impotència i a una rossa li rellisca una llàgrima per la galta.

sábado, 11 de mayo de 2013

Els nens del Xalet de Puigcerdà



La Garriga, 11 de maig de 2013.

La lectura es fa més fàcil amb els concerts per a trompeta, trompa i violoncel de Haydn, està clar, però a meitat del llibre l’emoció es fa incontenible en veure els documents i les imatges incloses:  Nick Carter, Eric Muggeridge, John Langdon-Davies, Esme Odgers. Tots ells àngels que van aconseguir tornar el somriure als nens i nenes del Xalet de Puigcerdà, i altres cases tutelades també per ells i molts altres que injustament la desconeixença oblida. Miro la fotografia dels infants i somric amb ells, agafats a en aquella esfera de pedra que segur va fer de joguina improvisada. Com tot a la història, els grans homes i dones fan que canviï tot. I no es tracta d’un caprici d’uns joves inconscients que juguen a ser herois, ni de fills de famílies benestants que omplen les seves vides de noves emocions, no! Son veritables àngels protectors, aquells que ho van deixar tot per acostar-se als nens de la guerra, els innocents que havien vist desaparèixer el seu món sota les bombes que llencen els avions, orfes que han estat separats de pares i mares de qui ja no tornaran a sentir notícies, aquells que sempre més miraran temorosos al cel en sentir un motor que podria anunciar la mort.
Jordi Finestres ens regala una part de la humanitat que la guerra fa florir dels cors de la bon a gent. En cap cas esdevé una retòrica política que es fa innecessària mirant els ulls d’aquests nens de la guerra. El Xalet de Puigcerdà és una narració que ens fa ser més humans, que relativitza els nostres problemes, que ens embogeix de sentiment i gratitud.  Les fitxes perdudes esquerden els cors més sòlids. Afortunadament el món està ple de grans històries no explicades, i quan tenim temps i ganes, s’apropen i fan relliscar llàgrimes per les galtes    

sábado, 23 de febrero de 2013

El luxe




La Garriga, 23 de febrer de 2013

He decidit escapar de la dictadura d'espies, de polítics, de corruptes, de comissionistes,.... He decidit olorar l'aire fresc que el matí regala, quan les coses son noves i per estrenar, tant que el sol encara no s'atreveix. És la gran sort d'avui; poder recordar els bons moments que els amics obsequien generosament, les estones de quasi silenci només trencat pel full de la novel·la de tant en tant, i potser un glassò que rellisca distret pel vas. Quina sort més gran! Estem tots envoltats per petitíssims problemes que semblen cada cop més minúsculs si deixem que el temps faci la seva jugada mestre, i també si aprenem a mirar-los amb perspectiva. Oblidem aquest exercici massa sovint, i ens deixem embolcallar de la tragèdia més pròpia dels personatges de la lírica. A cops som capaços de refusar l'amor com una Turandot qualsevol per centrar-nos en el propi dolor, mirant sense remei el nostre melic.

Lamentablement, el mal existeix,i les desgràcies i les tragèdies. Son aprop, però no les cerquem en els altres sinó en naltros. Quin error més absolut. Te molt més sentit compartir, però no com ho fa un creient fervorós de divines paraules, sinó com a ésser humà que sap regalar-se als altres i fer servir el que està al seu abast per minimitzar l'ensupiment del malalt, o del germà, o del veï. És tan fàcil com ser bona persona, un luxe per un mateix i per compartir-ho. Tinc la fortuna de conèixer bones persones i amb elles em quedo. Com deia, un luxe.

martes, 12 de febrero de 2013

Me da igual cantar en Sierpes que en la Plaza Nueva....



La Garriga, 12 de febrer de 2013.

Intento no emocionar-me amb facilitat. Sovint amago les llàgrimes de l’ànima i dels ulls per no caure amb sentimentalismes que puguin afeblir-me. Aquesta cuirassa la porto sempre a sobre, i molts cops m’ha resguardat de perills. Últimament però, sembla que aquest recobriment s’esquerda i deixa passar descontrolats sentiments que creia oblidats. L’altre dia em va succeir exactament això. La meva dona i els meus amics Lídia i Martí em van raptar (amistosament, es clar) per portar-me fins Sevilla. Aprofitant el meu aniversari, van fer conxorxa a esquenes meves, i van organitzar una escapada especial. Mai els podré acabar d’agrair del tot. Crec que vaig mostrar-me com sempre massa contingut, però avui les llàgrimes em brollen ara amb força i rellisquen per les galtes. Son llàgrimes felices, d’aquelles que és un plaer deixar caure per la camisa doncs només taquen d’alegria. Sou gent especial tots, i em veu fer sentir estimat. Això és molt important per mi i vull fer-vos esment. Vaig sentir com el cor feia figa d’emoció i les cames tremolaven. Tot això ho porto a dins per sempre a la memòria, allí on deso els moments amb les bones persones i els bons amics. Vaig voler-ho dir sopant a Casa Robles però les paraules no em sortien per la gola. Ara us ho vull transmetre tot escoltant la cançó Sevilla de Arturo Pareja. Com sempre, tot resulta més fàcil d’explicar a través del teclat de l’ordinador.... 

Al meu estudi tot comença a prendre forma altre cop, i intento composar el propi salmorejo dels records de Sevilla. Aquesta ciutat causa sorpresa, doncs no és res del que t’han explicat. El seu aire és diferent, com si atures el temps. Els seus colors son clars, i aquesta nitidesa encomana els ulls i la parla dels seus habitants. I el conjunt no podria estar millor emmarcat amb el riu Guadalquivir, els seus ponts, la Torre del Oro i la Giralda, mirador privilegiat de tot el conjunt. I com oblidar el parc de Maria Luisa, on tens ganes de seure i escoltar-ho tot al costat dels tres amors de Bécquer. El cotxer, un jove que va batejar al seu cavall amb el nom del seu pare, Antonio, va parlar del conjunt escultòric que representa l’amor present, el passat i el futur. La wikipèdia permet afinar més i reconèixer l’amor posseït, el perdut i l’amor il·lusionat; però ben mirat, em quedo amb les explicacions del cotxer, molt més divertides i menys tràgiques. 

El plat segueix la seva elaboració amb altres productes selectes, que a aquesta ciutat no li falta de res. Però allò del que no pot prescindir Sevilla és de la seva gent. Son aquell component imprescindible, i és aquí on guardo un record especial per una dona que em va demostrar com es pot mirar somrient tota l’estona i alhora parlar pels descosits amb una gràcia preciosa. La Lola, que diu l’amic Martí, va ser més que amable i ens va contagiar la seva simpatia. Més allà del que obliga el protocol i les bones costums, va deixar traslluir allò que es diu ser bona gent. Gràcies també a ella per aquells moments que varem compartir explicant-nos tot amb aquella vitalitat. Mai més oblidaré que al brindar, cal mirar-se als ulls per evitar la funesta profecia de “los siete años de mal follar”. Encara ric ara. Boníssim.

Bé, que no acabaria mai. Em deixo tantes coses al tinter! Els riures dels amics camí de l’aeroport, quan encara no sabia on anava, la primera imatge de tot el verd des de el cel, la cordialitat dels col·laboradors del Martí (sento no recordar els noms, soc un desastre), el mollete amb oli i pernil, el parc de Maria Luísa, els diferents palaus de la exposició, la majestuosa catedral i al Giralda, que acull al visitant amb els braços oberts per mostrar els seus tresors que son molts, el barri de Santa Cruz, i com no, l’estança immerescudament luxosa al Melià Lebreros. Les tapes de mil colors i gustos, i aquell vi blanc que sempre les acompanya. La hacienda la Boticaria amb els seus cavalls, la sala de música, el museu de carruatges... I Carmona amb la frase de Fernando III (la wikipèdia és un vici) : "Como el lucero luce en la aurora, así en Vandalia (Andalucía) Carmona".

Crec que no acabaria mai, i és injust posar fi a l’estada a Sevilla, així que em reservo retrobar-ho tot en un altre moment. Aquest ha estat un aniversari fantàstic, inesperat i perfecte. La vostra companyia ha estat allò que em calia, i m’ho heu donat de bon grat. Gràcies.  

jueves, 6 de diciembre de 2012

Establishment pessebrístic



La Garriga, 6 de desembre de 2012-12-06


Avui és un dia tot estrany. És festa. És dijous però és festa. Dia de la Constitució espanyola. Sense comentaris; cadascú sap què pensar, i no cal fer adoctrinaments innecessaris (ja ens en fan bastant, sense demanar-ho). En tot cas, aquest dia s’aprofita de forma majoritària per retrobar tots els estris decoratius de Nadal. Cal tenir en compte que les festes estant a tocar, i per tant, sinó optem per organitzar-nos degudament, haurem de fer-ho tot corre cuita... Per contra, si un va ser curós l’any anterior, pots despatxar aquests assumpte ràpidament; amb un tres i nos res, el menjador i sala d’estar absorbeixen com elements propis l’avet de Nadal, les figuretes de pares Noëls, les espelmes vermelles amb motius florals i llacets,.... Aquest any cobra importància el tema del pessebre. El papa Benet ha tingut la brillant idea de proposar modificacions importants, com excloure al bou i la mula del establishment pessebrístic. Pels pessebristes de tota la vida això és un cop al ventre que difícilment es pot digerir! El bou i la mula: .......tants anys acompanyant de forma fidel aquella feliç família, donant tot el seu suport, la seva escalfor, física i moral, a banda de formar part del complement estètic imprescindible per complir amb la quota ecologista acceptable. Quanta injustícia te aquesta discriminació inesperada.

         Però el papa Benet no s’ha atura’t aquí: Per acabar-ho d’adobar, ha decidit llançar la notícia que els reis mags de l’Orient, no son de l’Orient, sinó que son originaris d’Andalusia: “toma Geroma, pastillas de goma!” Andalusos eren els reis, i tu et quedes amb aquella cara de pòquer com quan te’n adones que el carterista t’ha escurat les butxaques i tu no t’has adonat de res. Qui ho anava a dir! Tants anys recordant aquelles paraules que sortien de dins de les barbes fredes del rei blanc a la porta de Can Jorba, i resulta ser que era andalús. Doncs haig de dir, si la memòria no em falla, que el meu rei blanc no arrossegava gens d’accent del sud, sinó més aviat al contrari. Sense immersió lingüística (crec que encara no existia, evidentment), els reis mags sabien mostrar-se propers amb aquella colla de nens que ens acostàvem temorosos, preparats per contestar les dos o tres preguntes obligatòries, abans de que el fotògraf de torn captés la instantània del nen vestit amb aquell abric cordat fins el coll, bufanda i gorra. Aquest papa és la hòstia!