Els suecs

La Garriga, 9 a 15 de maig de 2010

Les obsessions, les bones obsessions, son per fruir-les. Des de fa temps, la meva obsessió literària son els suecs. No és cap misteri que la novel•la negra sueca ha esclatat al mercat. Primer va ser el famós Henning Mankell i l’ensopit inspector Wallander i altres perles com El Xinés (2007). Després, el difunt i consagrat Steig Larsson va captivar mig món amb els seus homes que no estimaven les dones, la seva noia que somiava en convertir el seu pare en un ninot de les falles i va acabar sent la reina al palau dels corrents d’aire. Ironies del destí, va estar un altre Larsson, en aquest cas Asa Larsson, qui ens va regalar Aurora boreal i després Sangre derramada. Però la saga no te final, i ara comencem a descobrir Lars Kepler, un pseudònim que en realitat amaga al matrimoni d’escriptors Alexander Ahndoril i Alexandra Coelho Ahndoril amb una sèrie que inicia El hipnotista i promet altres alegries per arribar al mercat. Ho recomano a altres obsessionats com jo.

Tot això m’ha fet preguntar-me quins suecs conec. L’exercici ha estat divertit. No cal dir que ha calgut tirar d’internet per tal de transcriure els seus noms correctament. La meva llista podria ser tant simple com la que segueix:

- Ingrid Bergman, una actriu d’aquelles que no pots oblidar. Aquella dona capaç de fer somriure a en Bogart a París, per després trencar-li el cor, no es poca cosa. La seva mirada entre trista i suplicant era suficient per acabar sense paraules amb l’arrogància americana.
- Anita Ekberg, immortal a la Dolce Vita de Fellini
- Alfred Nobel, l’inventor de la dinamita i també va instituir els premis Nobel (sense comentasris).
- Björn Borg, una icona del tenis mundial.
- Zlatan Ibrahimovic, jugador del Barça, encara que hi ha qui el voldria fora de l’equip.
- ABBA, grup musical amb prop de 370 milions de dics venuts. Algunes de les seves lletres, desconegudes per la majoria, eren la versió nòrdica de la Raffaella Carrà.
- IKEA, tot allò que no sabia construir i que en realitat era tant simple, a banda d’una sèrie inacabable d’espelmes que no sé si arribaré a cremar mai.

Bé, serà millor que deixi estar aquesta llista. De fet les llistes mai m’han agradat (em porten mals records, a vegades per ser-hi, i a vegades per no ser-hi) Serà millor tornar a agafar El hipnotista per saber quin serà el destí de la família Bark.

forats negres...

La Garriga, 1 de maig de 2010.

Dia de Sant Josep, festa del treball. Un desafortunat moment, un mot indecís que surt com sense voler dels llavis, qui sap. Ben poca cosa és suficient per desfermar la ira. El cap s’enfosqueix el raonament es torna invisible, inexistent. Un brètol enlaira la cama per colpejar a qui està assegut al metro. Sense més ni més. Un animal vestit de persona. Algú amb qui et pots creuar demà pel carrer.... Anem bé per anar a Sans!

Aquestes agressions son freqüents, si em de fer cas als diaris, tot i que ara ens assabentem a la velocitat de la llum. Acaba de succeir i ho veiem reflectit a la pantalla del ordinador o del telèfon. Un instant després, milers de persones n’estan al corrent. Es d’imaginar que les nostres autoritats també, però seria estúpid pensar que la seva reacció fos exemplar per la seva rapidesa. De segur hi haurà algun responsable que haurà d’analitzar la situació amb més deteniment, cercar els motius i els perquès, i més endavant, engegar una comissió interdisciplinaria per posar en comú les bases d’un informe a ratificar per els seus superiors,.... Per sort, dos policies fora de servei, estaven al mateix metro. Van aconseguir aturar al brètol, i alliberar al apallissat. No els va caldre cap comissió permanent ni itinerant. Només van fer servir el sentit comú, el seny, per entendre’ns.

No m’he trobat en el cas encara, i si de cas, no sé del cert com reaccionaria. Seria molt fàcil dir-ho ara o cercar excuses convincents per la resta del passatge. Tot i així, és evident que ens haurem d’anar preparant per esdeveniments semblants. A banda de policies de paisà, i d’altres rara avis, els ciutadans vivim cada cop més centrats en les nostres coses, fins que som capaços de mirar cap una altra banda quan un animal colpeja al costat nostre a una persona al cap. Ens estarem tornant boixos? Som tots uns malalts incurables? Si és així, fa por saber quin futur ens espera. La nostra indiferència pot escampar-se de forma incontrolada. En poc temps, podem sentir més i més indiferència per a tot el ens envolta. Aviat aquest sentiment perniciós, aquesta antimatèria afectiva ens captivarà i, finalment, crearà un forat negre que ens engolirà fins un espai desconegut. Desapareixerem del tot, això si, indiferentment. Ens importarà un rave tot plegat, fins i tot acabar flotant indiferents entre restes del nores.

Fins que això no arribi, proposo exercicis espirituals i físics per intentar restablir ordres oblidats. Cal començar per allò més simple; dir bon dia pel mat als veïns, intercanviar comentaris meteorològics als ascensors, somriure a les persones que atenen les diferents serveis que utilitzem diàriament, disculpar sense masses retrets la inexperiència.... També cal fer bons els vells eslògans com allò de “fes l’amor i no la guerra”. Tota aquesta teràpia es pot acompanyar de banys relaxants, licors afruitats i sabatilles còmodes. No és tota una filosofia de vida però millor això que res....