La Garriga, 1 de maig de 2010.
Dia de Sant Josep, festa del treball. Un desafortunat moment, un mot indecís que surt com sense voler dels llavis, qui sap. Ben poca cosa és suficient per desfermar la ira. El cap s’enfosqueix el raonament es torna invisible, inexistent. Un brètol enlaira la cama per colpejar a qui està assegut al metro. Sense més ni més. Un animal vestit de persona. Algú amb qui et pots creuar demà pel carrer.... Anem bé per anar a Sans!
Aquestes agressions son freqüents, si em de fer cas als diaris, tot i que ara ens assabentem a la velocitat de la llum. Acaba de succeir i ho veiem reflectit a la pantalla del ordinador o del telèfon. Un instant després, milers de persones n’estan al corrent. Es d’imaginar que les nostres autoritats també, però seria estúpid pensar que la seva reacció fos exemplar per la seva rapidesa. De segur hi haurà algun responsable que haurà d’analitzar la situació amb més deteniment, cercar els motius i els perquès, i més endavant, engegar una comissió interdisciplinaria per posar en comú les bases d’un informe a ratificar per els seus superiors,.... Per sort, dos policies fora de servei, estaven al mateix metro. Van aconseguir aturar al brètol, i alliberar al apallissat. No els va caldre cap comissió permanent ni itinerant. Només van fer servir el sentit comú, el seny, per entendre’ns.
No m’he trobat en el cas encara, i si de cas, no sé del cert com reaccionaria. Seria molt fàcil dir-ho ara o cercar excuses convincents per la resta del passatge. Tot i així, és evident que ens haurem d’anar preparant per esdeveniments semblants. A banda de policies de paisà, i d’altres rara avis, els ciutadans vivim cada cop més centrats en les nostres coses, fins que som capaços de mirar cap una altra banda quan un animal colpeja al costat nostre a una persona al cap. Ens estarem tornant boixos? Som tots uns malalts incurables? Si és així, fa por saber quin futur ens espera. La nostra indiferència pot escampar-se de forma incontrolada. En poc temps, podem sentir més i més indiferència per a tot el ens envolta. Aviat aquest sentiment perniciós, aquesta antimatèria afectiva ens captivarà i, finalment, crearà un forat negre que ens engolirà fins un espai desconegut. Desapareixerem del tot, això si, indiferentment. Ens importarà un rave tot plegat, fins i tot acabar flotant indiferents entre restes del nores.
Fins que això no arribi, proposo exercicis espirituals i físics per intentar restablir ordres oblidats. Cal començar per allò més simple; dir bon dia pel mat als veïns, intercanviar comentaris meteorològics als ascensors, somriure a les persones que atenen les diferents serveis que utilitzem diàriament, disculpar sense masses retrets la inexperiència.... També cal fer bons els vells eslògans com allò de “fes l’amor i no la guerra”. Tota aquesta teràpia es pot acompanyar de banys relaxants, licors afruitats i sabatilles còmodes. No és tota una filosofia de vida però millor això que res....
No hay comentarios:
Publicar un comentario