La Garriga, 23 de gener de 2010.
Avui no estic per gaires explicacions ocurrents en el meu blog. Tots passem setmanes intenses i poc creatives. De segur que aquesta ha estat la meva. Avui tenia plans de entrar a fons amb les casualitats que les grans obres d’art contenen. Per exemple; com es diu el botxí de Turandot? Pu-tin-pao. Puccini no podia imaginar que vuit anys després de la seva mort, naixeria Vladímir Putin, un altre botxí segons molts. I com el peix que es mossega la cua, la princesa que va inspirar l’argument de Turandot (la filla de Turan),també era russa. Divertiments de la història.
Però no voldria anar-me’n per les branques, com sempre. Aquesta setmana ha succeït quelcom important per mi. He pogut estar al costat d’una persona que estimo molt, i he pogut fruir de les bones noves que li han donat. En silenci inquiet esperava els seus resultats, amb el quasi convenciment que les proves que li posava la vida es superarien amb nota. Sense saber-ho aquesta persona, se’m va escapar una llàgrima en sentir aquestes noves, perquè a banda d’una aparença que moltes vegades pot enganyar, encara faig figa sentimental d’amagatotis afortunadament.
No estic preparat encara per plantejar-me algunes ferides, i molt menys dels que estimo. La vida, amb totes les seves crisis pertinents, està plena de moments, gent, músiques, pintures, i moltes coses més de les que no puc prescindir, ni un bocí. La vull tota plena, la vida, amb tots i totes. Quan em faci gran, ja guardaré tot el que calgui a la memòria, però per si de cas, en faré inventari cada dos per tres, per saber que hi son. Els companys de vida son sempre benvinguts per acompanyar-me cada dia que ho vulguin. Els botxins i els acabaments els deixo per el Mikado, i per Turandot, amb les seves princeses i emperadors. Jo ja tinc tots els personatges que necessito pel meu escenari preferit. Hi esteu convidats, ja ho sabeu.
