Que ve en Benet!

La Garriga, 26 de setembre de 2010

Dia de Sant Cosme i Sant Damià. Ahir vem fer un cine: Come, reza, ama. Pel•lícula suficient per fer pensar als americans insatisfets de tot, fins i tot d’ells mateixos. Per aquí també pot ajudar a fer pensar a alguns, però nosaltres estem més que vacunats contra l’ensopiment personal. Creiem en necessitats més bàsiques, que a vegades fins i tot son assolibles, i deixem les palles mentals per aquests pobles més atrafegats. Aquí hem aprés fa molt de temps que passar amb el que tenim, i sentir-nos satisfets, és mitja vida. No és inconsciència. En tot cas es tracta de indisciplina social contra morals establertes i malaltisses. Aquí premiem la migdiada com una de les costums més encertades, ens delim pel pernil curat o per la màgia d’un equip de futbol que alhora deixa bocabadat mig món. Ens barallem per si el braus han de morir a la plaça, o per si la xarxa elèctrica ha de passar per aquí o per allà. Som bàsics! Tot i haver estat un poble que es va erigir com hereu de la tradició catòlica, ha estat més un posat que una realitat. Aquí seguim instal•lats en el “Que Dios reparta suerte....”, i com si qualsevol cosa.

En tot cas, això de resar ens queda lluny, però si ens hi posem, ho fem gros i llarg, eh! Ara vindrà el Papa de Roma, i aquí li muntem un festival de Deu te guardi Maria. Milions de despesa per fer que en Benet es trobi agust. Tot es prepara per la gran rebuda, fins i tot la eterna Sagrada Família s’engalana per rebre’l, amb tuneladora inclosa. Serem capaços de cercar la vendició més elevada, i al mateix temps, fer un forat digne d’en Pere Botero i els seus amics. Cel i infern units en la mateixa festa, un carnestoltes fet a mida. Fins i tot alguns ajuntaran reivindicacions contra-avortistes. D’altres faran per retreure-li al Papa Benet els abusos de l’Església durant anys. Resumint, tindrem un viatge divertit, com quasi tot el que fem aquí. Al final ens donaran una hòstia per cada un. Quin país!.

Onzes....

La Garriga, 11 de setembre de 2010

Dia de Sant Emilià, i alhora, diada nacional de Catalunya. Dia festiu per moltes organitzacions d’àmbit social, cultural i polític. Ahir comentava el carnisser que estava la mar de content: dissabte i la botiga tancada! Tota una excepció. Cadascú pren les festes com vol, i el sentiment nacionalista no és més gran o més minso per més festa que es faci. De fet, algunes celebracions només escenifiquen mancances, i en aquest país en sabem força d’això. La classe política ens té immersos cada cop més en el desencís, per tant, no és fa estrany que hom decideixi fruir del festiu d’una forma més particular i no tant de cara a la galeria. Sembla que el Barça dels nostres amors, i filosofies, també ha fet llufa, i de les grosses. Zero dos amb els d’Alacant. De segur que hi ha un suec que està rient d’allò més, i un portuguès fatxenda també. Tot plegat fa un bagatge bastant pobre per aquest dissabte, la veritat.

Però cal afegir el record que tenim de l’esfondrament de les torres bessones. Inoblidable el regust a foc, a fum i a mort. La bestialitat en viu i en directe. L’espectacle més increïble de New York. Difícilment es poden esborrar aquelles imatges, com tampoc es pot fer amb les de la estació de Atocha un altre dia onze. Son masses morts per un dia, masses vides segades sense raó, perquè les raons han de tenir consistència per poder-les creure. Aquest no és el cas. No hi ha cap justificació per tot aquell horror. Encara que un ho volgués disfressar amb mentides, tot i que s’empastifés tot de fanàtiques i entusiastes proclames religioses, ningú amb una mica de sentit comú podria donar per bo aquella matança.

Nosaltres, els catalanets, seguirem celebrant, a la nostra manera, la derrota de l’onze de setembre. Cantarem Els Segadors, enlairarem la senyera, i ens menjarem una botifarreta amb bolets, i per acabar, tortellet o braç de gitano, cafè, copa i puro. I qui dia passa, any empeny, que la vida son quatre dies. Perquè després diguin que som un poble inconformista. Que li diguin al meu carnisser.