Onzes....

La Garriga, 11 de setembre de 2010

Dia de Sant Emilià, i alhora, diada nacional de Catalunya. Dia festiu per moltes organitzacions d’àmbit social, cultural i polític. Ahir comentava el carnisser que estava la mar de content: dissabte i la botiga tancada! Tota una excepció. Cadascú pren les festes com vol, i el sentiment nacionalista no és més gran o més minso per més festa que es faci. De fet, algunes celebracions només escenifiquen mancances, i en aquest país en sabem força d’això. La classe política ens té immersos cada cop més en el desencís, per tant, no és fa estrany que hom decideixi fruir del festiu d’una forma més particular i no tant de cara a la galeria. Sembla que el Barça dels nostres amors, i filosofies, també ha fet llufa, i de les grosses. Zero dos amb els d’Alacant. De segur que hi ha un suec que està rient d’allò més, i un portuguès fatxenda també. Tot plegat fa un bagatge bastant pobre per aquest dissabte, la veritat.

Però cal afegir el record que tenim de l’esfondrament de les torres bessones. Inoblidable el regust a foc, a fum i a mort. La bestialitat en viu i en directe. L’espectacle més increïble de New York. Difícilment es poden esborrar aquelles imatges, com tampoc es pot fer amb les de la estació de Atocha un altre dia onze. Son masses morts per un dia, masses vides segades sense raó, perquè les raons han de tenir consistència per poder-les creure. Aquest no és el cas. No hi ha cap justificació per tot aquell horror. Encara que un ho volgués disfressar amb mentides, tot i que s’empastifés tot de fanàtiques i entusiastes proclames religioses, ningú amb una mica de sentit comú podria donar per bo aquella matança.

Nosaltres, els catalanets, seguirem celebrant, a la nostra manera, la derrota de l’onze de setembre. Cantarem Els Segadors, enlairarem la senyera, i ens menjarem una botifarreta amb bolets, i per acabar, tortellet o braç de gitano, cafè, copa i puro. I qui dia passa, any empeny, que la vida son quatre dies. Perquè després diguin que som un poble inconformista. Que li diguin al meu carnisser.