En Marc: tot un luxe!

La Garriga, 25 d’abril de 2010.

Dia de Sant Marc. Per motius evidents, aquest serà un dia especial. Jo conec un Marc molt especial. Té 15 anys, una mica més, i per mi és una de les persones més especials que conec. El seu caràcter és extraordinari. Posseeix una sensibilitat difícil de trobar en nois de la seva edat. És bàsicament tot emoció, amb els perills que això comporta. A banda, també té una gran capacitat d’adaptació. Treu el millor d’allà on els demés no hi veiem res, i sempre mostra el seu caràcter més obert i amigable. Amb els infants i amb les persones grans, mostra una paciència infinita. Això fa que hom l’estimi i el vulgui tenir a prop. De fet, crec que la seva xarxa d’amics és quelcom semblant a qualsevol xarxa social que estem acostumats a utilitzar. Per un motiu o per altre, té amics fins i tot sota de les pedres. Passejar amb ell pel poble, és com anar amb el papa de Roma; va saludant a tort i a dret, sempre amb una rialla i amb una frase ocurrent als llavis. Dona gust poder tractar-lo.

Jo tinc la sort d’estar amb ell cada dia. Compartim moltes coses els dos, i a vegades no cal ni tant sols dir-nos gaires coses per saber que pensa l’un i l’altre. La seva presència serveix sempre per fer agafar les ganes de xuclar a la vida tot el que té, fruir de forma total del que ens envolta. Ell és un ser vital!, i aquesta predisposició es contagia només estant al seu costat.

Avui és el dia del seu sant, i crec que li faré els honors que es mereix. Moltes felicitats Marc!

Preparatius variats

La Garriga, 17 d’abril de 2010.

Fa unes setmanes que estem donant-li forma. Els fills marxen a Anglaterra aquest estiu a fer un curs d’anglès. La veritat és que tot això porta bastant enrenou quan t’ho manegues amb poca gent. Cal combinar dates, horaris. Cada família té les seves preferències, i sovint costa acontentar a tothom. Els nois/es acostumen a fer com si allò no anés amb ells, però la processó va per dins, i se’ls hi noten els nervis i l’emoció de saber què passarà aquest any, amb qui es trobaran i com anirà tot plegat. Encara que no sigui el primer cop, sempre els hi agafa aquell nus a la panxa. Fins i tot això és part de l’aprenentatge, i cal fer una petit exercici per acompanyar-los en aquestes vivències.

Els espera una estada al campus universitari de Portsmouth, i aquestes coses sempre impressionen. Han començat a sovintejar els contactes amb excompanys a través del Messenger i altres vies. La informació viatja amunt i avall per saber si aquell o aquella vindran aquest any i quina cara portaran. Les distàncies s’escurcen per aquest jovent que cada cop visita i veu més món que nosaltres. Tenen la sort de conèixer llocs molt abans, i això els enriqueix enormement. La formació acadèmica és important, es clar, però l’experiència personal adquirida és quelcom més.

Bé, sigui com sigui, els penitents pares i mares continuarem la nostra labor de preparar el viatge, i patir una mica per tots els imprevistos imprevisibles que apareixeran com cada any. Esperarem el moment de veure’ls marxar i desaparèixer per una porta del aeroport amb aquell neguit dissimulat. Passarem unes setmanes pendents del mòbil, amatents de les seves notícies que sempre trobarem curtes o imprecises. De tot se n’aprèn, i del jovent més.

Rocamar al matí

Cadaqués, 2 i 3 d’abril de 2010.

Surt el sol al golf de Cadaqués, com un miratge impossible. Primer comença el cel groguenc, com el primer estímul, premonició del gran espectacle. Mica en mica, el blau del mar desvetlla les més dolces poesies i la bellesa de la natura ho inunda tot. Qui pogués fruir d’aquest paisatge cada matí... Veure com neix el dia des de aquí, és un regal impagable, un obsequi que els ocells matiners desemboliquen també amb els seus crits. És fa el dia, com un part universal que hom hauria de gaudir.

Les poques vacances es van exhaurint, i aviat no en quedarà ni un bocí. Tornarà el dia feiner, i la Setmana Santa deixarà pas a l’autèntica primavera. Els capellans desaran aquelles tristes i ploroses imatges de verges i sants, i de crists silents i sagnants. Els penitents tornaran a pecar, com cada any, i els demés farem la nostra, com sempre. La brisa s’endurà aquella olor a ciri cremat que evoca penúries d’altres temps. Ja en tenim prou de penúries nosaltres per estar recordant-ne d’altres!

La quietud del mar es desfà amb cada onada aquí al Rocamar, i els pins, torçats per la tramuntana, s’emmirallen per sortir seriosos a la fotografia que faig a la memòria. Hi ha cops que un moment es guarda al record, com qui amaga en una capsa un anell, o qualsevol altra cosa, i allí restarà per sempre. Aquest és un d’aquells moments. Per fi la rodona daurada queda sospesa del cel. El seu groc fa sortir de les ombres a totes las casetes blanques de Cadaqués i la mar comença a dibuixar les seves carreteres particulars, corrents calentes i fredes que el vesteixen de diferents tonalitats. L’horitzó ja és perceptible del tot. Ara començaran a aixecar-se les persianes del més matiners, i els altres estiraran el cobrellit per somiar calents una estona més. Inoblidable.