bicicleta, cullera, ....

La Garriga, 27 de febrer de 2011

Comença aviat el diumenge, entre núvols i petites clarianes, com volent acontentar una mica a tothom, sense ser esplèndid, però tampoc malbaratant; alguns arbres s’han atrevit a florir, segurament enganyats per les juguesques del temps, i d’altres segueixen seriosos i quiets guaitant si acaba l’hivern d’una vegada.

Ahir vaig aprofitar per anar a veure “bicicleta, cullera, poma” d’en Carles Bosch. Haig de dir que va ser un documental (que no pel•lícula) més que digne. Deixant de banda les preferències polítiques, aquesta cinta ens fa un regal proper i còmode d’en Pasqual Maragall que ja voldrien molts personatges públics. A més a més, també ens aproxima la visió de l’Alzheimer com una malaltia desgraciadament massa habitual. La certesa fatal que els teus records es van desfent com castells de sorra a cop d’onada del temps, fa fredor, i alhora, la iniciativa per lluitar científicament contra la malaltia, obre esperances que sempre son necessàries per a tots els que toquem aquesta realitat de prop. Aquesta demència és cruel i ens obliga a revisar i establir nous vincles amb els malalts a mesura que avança, com una progressió macabre que comença encara no sabem on, i acaba obligatòriament al oblit final. Si per bé tots els casos son diferents, i cada persona és un món, també és cert que el fil conductor des que apareixen els primers símptomes i les diferents fases posteriors és molt semblant. En tots els casos, el deteriorament acompanya una tristesa per tot allò que, sense remei, un va perdent per el camí; els propis records. I també es fa palès l’angoixa a vegades en veure la incapacitat recuperar cap contingut i tornar enrere.

Després de veure el documental, es fa imprescindible sentir-se més a prop d’aquests malalts, i també de tots els familiars i cuidadors seus. Bicicleta, cullera, poma; tant senzill com això, i tant difícil de recordar.

#sensesenyal

La Garriga, 20 de febrer de 2011.


Comença un diumenge grisós, com el mapa de revolucions en molts països àrabs. Em resisteixo a creurem una visió romàntica d’aquestes revolucions fetes de twitter, facebook i caçons. Estic convençut, i com jo molts altres, que la jugada s’ha programat a molts kilòmetres d’allí, segurament en despatxos de Londres, o Washington o Tokio, i els personatges secundaris omplen els escenaris preparats per acomplir els grans plans fets a distància.

Però la setmana ens deixa un altre regust amarg molt més a prop nostre. La Generalitat Valenciana per fi a aconseguit el seu objectiu de deixar sense senyal les emissions de TV3. La dreta, com prescindeix de la ètica per sistema, alhora no té cap problema en fer el mateix amb l’estètica, i per tant, alliberada de la càrrega feixuga d’una consciència social i cultural, tira pel dret i escapça unes emissions que apropaven dos països que comparteixen el valor més preuat, la llengua. Per a tots aquells que tenim arrels en el país valencià, encara que aquestes siguin llunyanes, ens dol aquesta intransigència absurda. El president Camps, ferit pels escàndols que el persegueixen des de fa massa temps, emmetzina les relacions entre dos pobles veïns oblidant, amb la seva supèrbia, que el fons cultural d’un poble no el fan els governs ni els governants; el gust per utilitzar el vehicle comú de la llengua uneix i enriqueix a l’individuo i la seva comunitat.

Altre cop, les realitats polítiques no tenen res a veure amb la vida terrenal de tots nosaltres. Entossudits, els senyors de la política segueixen sords com una campana i obliguen a tothom a fer passar pels camins que marquen els criteris del seu partit. Això no té res a veure amb les persones.

Nous projectes: fer volar coloms!

La Garriga, 12 de febrer de 2011.

Aquesta setmana he donat forma a una idea que ja fa temps que em ronda (diria que fa anys). Es tracta d’escriure, de forma una mica seriosa. Després de fer tants i tants intents amb una novel•la de misteri molt interessant que mai ha acabat de sortir (un capítol i mig per ser exactes, iniciat repetides vegades), he decidit optar per un format més proper a les meves capacitats, i alhora, un format que també permetés una bona conciliació entre la meva vida familiar, laboral i mental. Es tracta de contes. He decidit fer una sèrie de contes curs que facin de teràpia, i també, omplin aquell budell que sempre queda vuit, creativament parlant, és clar. Aquest cop he deixat el títol en blanc. Com tot ens condiciona, he preferit posar-hi només el ordinal que li correspon i res més. Llavors els dits i la música han fet la resta. Crec que ja tenim dos terceres parts del primer conte, i de moment, n’estic content. La tecla delete no ha calgut encara per esborrar cap mal pas, toquem fusta, i tanmateix, espero que mica en mica els folis vagin fent pila. Tot és un projecte, i cal agafar-ho amb delicadesa, per no malmetre’l, però també amb la il•lusió de fer néixer un producte digne. Per tot això, val a dir que aquest blog es possible que disminueixi les seves actualitzacions: el cap te una capacitat limitada.

Si tot va bé, tindré temps per a tot, i sinó, caldrà distribuir les energies amb els diferents projectes. Voldria tenir enllestit d’aquí un any aquest tema dels contes (un per mes seria suficient), i encara que els terminis estant per complir-los, pot passar de tot.

Així doncs, a fer volar coloms!. Obriré les portes a la imaginació i programaré un somni possible. Qui sap? Potser un cop estaré content d’haver optat per fer entretenir-me escrivint. El mal de cul a la cadira i la teràpia de les lletres haurà de fer la resta .

Prostitució, política i logopèdia.

La Garriga, 6 de febrer de 2011

Comença un perfecte diumenge, amb sol, bona temperatura, i calma, molta calma. El diari em regala l’incansable volum de males notícies, guerres, assassinats i esbatussades en general. Destaca la informació sobre Egipte: la revolució mediatitzada del moment. Es fa difícil saber del cert si va ser primer l’ou o la gallina, però només cal ser una mica despert per saber que aquestes revoltes mai tenen un únic origen comú i simple. Això de que un poble s’aixequi contra el dictador sempre comença a coures en les cuines d’altres països, i aquest cop no serà pas una excepció. La visió romàntica i alhora tràgica de les revolucions ha passat a la història fa temps. Em quedo amb la divertida reacció twittera després que en Bisbal (cantant sortit de la factoria OT, no cal dir més), piules allò de: "Nunca se han visto las pirámides de Egipto tan poco transitadas, ojalá que pronto se acabe la revuelta". Espectacular!

Itàlia viu també temps de manifestacions importants, tot i que aquest cop, més que parlar de l’encariment dels aliments o de la supressió de les llibertats bàsiques, el tema és hormonal. Milers de ciutadans han sortit al carrer per fer notar la vergonya que senten per les actituds del primer ministre. Intel•lectuals de la categoria de Umberto Eco no en dubtat a encapçalar la protesta. Exhibeixen la seva vergonya per tots els escàndols sexuals d’en Silvio Berlusconi. Les pancartes de les manifestacions no poden ser més clars: “Itàlia no és un bordell” o “Aquesta no és la Itàlia de la Via Olgettina!”.

A casa nostra no hi ha revoltes ni manifestacions. Només podem fruir dels amables debats entre Montserrat Tura i Jordi Hereu, i de fons la cantarella d’un Tries que ha desestimat totalment pronunciar correctament la lletra erra, una frustració pels logopedes catalans. No som res.