bicicleta, cullera, ....

La Garriga, 27 de febrer de 2011

Comença aviat el diumenge, entre núvols i petites clarianes, com volent acontentar una mica a tothom, sense ser esplèndid, però tampoc malbaratant; alguns arbres s’han atrevit a florir, segurament enganyats per les juguesques del temps, i d’altres segueixen seriosos i quiets guaitant si acaba l’hivern d’una vegada.

Ahir vaig aprofitar per anar a veure “bicicleta, cullera, poma” d’en Carles Bosch. Haig de dir que va ser un documental (que no pel•lícula) més que digne. Deixant de banda les preferències polítiques, aquesta cinta ens fa un regal proper i còmode d’en Pasqual Maragall que ja voldrien molts personatges públics. A més a més, també ens aproxima la visió de l’Alzheimer com una malaltia desgraciadament massa habitual. La certesa fatal que els teus records es van desfent com castells de sorra a cop d’onada del temps, fa fredor, i alhora, la iniciativa per lluitar científicament contra la malaltia, obre esperances que sempre son necessàries per a tots els que toquem aquesta realitat de prop. Aquesta demència és cruel i ens obliga a revisar i establir nous vincles amb els malalts a mesura que avança, com una progressió macabre que comença encara no sabem on, i acaba obligatòriament al oblit final. Si per bé tots els casos son diferents, i cada persona és un món, també és cert que el fil conductor des que apareixen els primers símptomes i les diferents fases posteriors és molt semblant. En tots els casos, el deteriorament acompanya una tristesa per tot allò que, sense remei, un va perdent per el camí; els propis records. I també es fa palès l’angoixa a vegades en veure la incapacitat recuperar cap contingut i tornar enrere.

Després de veure el documental, es fa imprescindible sentir-se més a prop d’aquests malalts, i també de tots els familiars i cuidadors seus. Bicicleta, cullera, poma; tant senzill com això, i tant difícil de recordar.