La Garriga, 6 de febrer de 2011
Comença un perfecte diumenge, amb sol, bona temperatura, i calma, molta calma. El diari em regala l’incansable volum de males notícies, guerres, assassinats i esbatussades en general. Destaca la informació sobre Egipte: la revolució mediatitzada del moment. Es fa difícil saber del cert si va ser primer l’ou o la gallina, però només cal ser una mica despert per saber que aquestes revoltes mai tenen un únic origen comú i simple. Això de que un poble s’aixequi contra el dictador sempre comença a coures en les cuines d’altres països, i aquest cop no serà pas una excepció. La visió romàntica i alhora tràgica de les revolucions ha passat a la història fa temps. Em quedo amb la divertida reacció twittera després que en Bisbal (cantant sortit de la factoria OT, no cal dir més), piules allò de: "Nunca se han visto las pirámides de Egipto tan poco transitadas, ojalá que pronto se acabe la revuelta". Espectacular!
Itàlia viu també temps de manifestacions importants, tot i que aquest cop, més que parlar de l’encariment dels aliments o de la supressió de les llibertats bàsiques, el tema és hormonal. Milers de ciutadans han sortit al carrer per fer notar la vergonya que senten per les actituds del primer ministre. Intel•lectuals de la categoria de Umberto Eco no en dubtat a encapçalar la protesta. Exhibeixen la seva vergonya per tots els escàndols sexuals d’en Silvio Berlusconi. Les pancartes de les manifestacions no poden ser més clars: “Itàlia no és un bordell” o “Aquesta no és la Itàlia de la Via Olgettina!”.
A casa nostra no hi ha revoltes ni manifestacions. Només podem fruir dels amables debats entre Montserrat Tura i Jordi Hereu, i de fons la cantarella d’un Tries que ha desestimat totalment pronunciar correctament la lletra erra, una frustració pels logopedes catalans. No som res.
No hay comentarios:
Publicar un comentario