La Garriga, 30 d’abril de 2011
Somio amb la mateixa fal•lera que Sumire; em deixo caure i quasi no sento ni el vertigen dels primers cops. La decisió l’havia pres abans, però és ara quan surto de la realitat i m’endinso en el bosc oníric. I el nus apareix de cop i volta: haig d’acompanyar a la vídua, després de tants anys, a recollir les cendres del seu marit. Fa prop de trenta anys, però les despulles esperen el foc final per a convertir-se en pols grisa i fosca. Ens posem a fer cua. Aquesta és la fila dels que van a recollir les cendres dels amics i familiars. Hi ha gent de tota mena, i així ha de ser, penso jo, doncs a tots per igual ens arriba l’hora, l’accident del traspàs al no-res, l’absència de l’ésser. Davant meu hi ha un home prim, sense llavis, quasi sense cara. L’encarregat li entrega una copa de ceràmica amb ribets daurats. De segur que ell hi te un lloc reservat al menjador de casa, entre els altres gerros i fotografies. El trofeu final d’aquella dona que no callava ni sota l’aigua, i que ara formarà part del decorat fins que ell decideixi anar a la residència d’ancians, per acabar de perdre els llavis, el somriure i tota l’expressió facial.
En acabat em toca a mi, que acompanyo a la vídua. El nostre cas és diferent. Aquestes restes fa massa temps que estan emmagatzemades i cal més temps per a localizar-les. En JC era un amic de la família, i la seva mort, a banda de sobtada, va ser molt sentida. Després d’esperar una bona estona, i de suportar les males cares dels qui estant darrera meu esperant, l’encarregat arriba amb una mena de capsa de plàstic dur i color gris clar. Sembla una mena de container en miniatura. La tanca de la porteta superior no te clau. Jo penso que allí hi han pogut posar qualsevol cendres, i mai podrien demostrar-ne la procedència. L’encarregat, com endevinant els meus pensaments, m’explica que estava guardada en un lloc molt segur tancat amb pany i clau. Aquí tot te el seu lloc i res no es barreja – afegeix. També ens fa saber que cal parar atenció en una particularitat d’aquella capsa; dins existeix un petit compartiment reservat als objectes que no s’han incinerat, per diverses raons. En el nostre cas es tracta d’un petit objecte que van trobar amagat en la roba del difunt.- Un objecte? Què pot haver volgut amagar el meu marit durant tants anys? – Tots fem cara de no entendre res. El cas és evident per l’encarregat, un home avesat en aquestes qüestions: ens explica que alguns morts ja ho fan això. Ens reserven sorpreses per quan no hi som, com qui deixa escrit allò que en vida no sabia o no podia dir, una mena de cridar l’atenció. D’altres ho fan per, seguir antigues creences egípcies, preparar el camí per tot allò que els espera després de la mort física.
El nostre JC va guardar una clau d’una caixa del banc. La vídua no se’n sap avenir. Una clau per una altra caixa. Que estava sonat? Mai no havia guardat res al seu lloc, i ara, després de mort, comença a tocar el botet amb amagatalls secrets!. Però les coses son com son, en els somnis, i en JC va deixar aquesta última herència amb sigil. La vídua m’encarrega fer-me càrrec de la clau i de esbrinar que hi ha al banc. Ella no en vol saber res. Després de 30 anys, els records s’han diluït com el fum, i aquell sofriment que va cremar l’ànima s’ha apagat. El fred s’ha instal•lat al cor, i el temps ha fet la seva feina també al cos. Aquelles mirades d’algun solter que ella va semblar mal interpretar fa temps, ja no s’han reproduït, i mica en mica, la seva vida s’ha desfet entre tele- novel•les i llibre d’auto-ajud. Ara somriu amb els nets quan fan aquelles cares que li recorden als seus fills de petits, o quan la veïna fa safareig amb la parella que s’acaba d’instal•lar a l’escala. Ara ja no té temps per capses ni secrets. Els records i els retrets ja no li fan mal. Tots aquests aspectes de la seva vida anterior han perdut força.
Heus ací que estic jo sol davant de la caixa de caudals. Les instruccions de la senyoreta del banc son clares. Només haig d’introduir la clau al forat i fer-la girar a la dreta noranta graus. Sentiré un clic i s’obrirà. A sobre la taula puc posar i treure el que calgui. Després, per tancar només cal pressionar la tapa i tot queda altre cop tancat i barrat. Per qualsevol dubte, puc trucar al timbre de la paret i ella parlarà per l’intèrfon. En aquella sala únicament escolto els brunzit dels florescents i els batecs del meu cor. Tota la resta que m’envolta es de color blanc: cadires, taula i parets. Sembla que estigui dins d’un escenari d’un món irreal. La mà comença a tremolar quan agafo la clau de la butxaca de la americana. La noto freda. Agafo a poc a poc, com si estigués a punt de cometre un sacrilegi pel que no estic preparat. Encerto el forat i enfonso dins del pany. El meu front està humit de suor i el cor apunt d’explotar. Giro els noranta graus a la dreta i sento el clic. Llavors em desperto de cop.
P.D.: Els somnis son així i no s’hi pot fer gaire cosa, però val a dir que llegir “Sputnik, mi amor” té aquestes coses. Demano innecessàries disculpes a qui es pugui sentir ferit, sobretot a la vídua i els fills de JC. Els dimonis del món oníric fan el seu joc diabòlic cada nit, i a vegades, juguen amb els nostres records de forma irracional. Per aquest motiu he canviat el nom real de JC per aquestes dos lletres que només em poden dir quelcom real a mi mateix.
També demano innecessàries disculpes als que llegiu aquest blog. Estic segur que aquesta història està fora de lloc. Faré per enquibir-la dins d’un llibre de contes que vaig fabricant, però aquest petit tast ha sortit de mare. Ho sento.
