sábado, 30 de abril de 2011

Resums onírics i altres somnis variats


La Garriga, 30 d’abril de 2011


Somio amb la mateixa fal•lera que Sumire; em deixo caure i quasi no sento ni el vertigen dels primers cops. La decisió l’havia pres abans, però és ara quan surto de la realitat i m’endinso en el bosc oníric. I el nus apareix de cop i volta: haig d’acompanyar a la vídua, després de tants anys, a recollir les cendres del seu marit. Fa prop de trenta anys, però les despulles esperen el foc final per a convertir-se en pols grisa i fosca. Ens posem a fer cua. Aquesta és la fila dels que van a recollir les cendres dels amics i familiars. Hi ha gent de tota mena, i així ha de ser, penso jo, doncs a tots per igual ens arriba l’hora, l’accident del traspàs al no-res, l’absència de l’ésser. Davant meu hi ha un home prim, sense llavis, quasi sense cara. L’encarregat li entrega una copa de ceràmica amb ribets daurats. De segur que ell hi te un lloc reservat al menjador de casa, entre els altres gerros i fotografies. El trofeu final d’aquella dona que no callava ni sota l’aigua, i que ara formarà part del decorat fins que ell decideixi anar a la residència d’ancians, per acabar de perdre els llavis, el somriure i tota l’expressió facial.

En acabat em toca a mi, que acompanyo a la vídua. El nostre cas és diferent. Aquestes restes fa massa temps que estan emmagatzemades i cal més temps per a localizar-les. En JC era un amic de la família, i la seva mort, a banda de sobtada, va ser molt sentida. Després d’esperar una bona estona, i de suportar les males cares dels qui estant darrera meu esperant, l’encarregat arriba amb una mena de capsa de plàstic dur i color gris clar. Sembla una mena de container en miniatura. La tanca de la porteta superior no te clau. Jo penso que allí hi han pogut posar qualsevol cendres, i mai podrien demostrar-ne la procedència. L’encarregat, com endevinant els meus pensaments, m’explica que estava guardada en un lloc molt segur tancat amb pany i clau. Aquí tot te el seu lloc i res no es barreja – afegeix. També ens fa saber que cal parar atenció en una particularitat d’aquella capsa; dins existeix un petit compartiment reservat als objectes que no s’han incinerat, per diverses raons. En el nostre cas es tracta d’un petit objecte que van trobar amagat en la roba del difunt.- Un objecte? Què pot haver volgut amagar el meu marit durant tants anys? – Tots fem cara de no entendre res. El cas és evident per l’encarregat, un home avesat en aquestes qüestions: ens explica que alguns morts ja ho fan això. Ens reserven sorpreses per quan no hi som, com qui deixa escrit allò que en vida no sabia o no podia dir, una mena de cridar l’atenció. D’altres ho fan per, seguir antigues creences egípcies, preparar el camí per tot allò que els espera després de la mort física.

El nostre JC va guardar una clau d’una caixa del banc. La vídua no se’n sap avenir. Una clau per una altra caixa. Que estava sonat? Mai no havia guardat res al seu lloc, i ara, després de mort, comença a tocar el botet amb amagatalls secrets!. Però les coses son com son, en els somnis, i en JC va deixar aquesta última herència amb sigil. La vídua m’encarrega fer-me càrrec de la clau i de esbrinar que hi ha al banc. Ella no en vol saber res. Després de 30 anys, els records s’han diluït com el fum, i aquell sofriment que va cremar l’ànima s’ha apagat. El fred s’ha instal•lat al cor, i el temps ha fet la seva feina també al cos. Aquelles mirades d’algun solter que ella va semblar mal interpretar fa temps, ja no s’han reproduït, i mica en mica, la seva vida s’ha desfet entre tele- novel•les i llibre d’auto-ajud. Ara somriu amb els nets quan fan aquelles cares que li recorden als seus fills de petits, o quan la veïna fa safareig amb la parella que s’acaba d’instal•lar a l’escala. Ara ja no té temps per capses ni secrets. Els records i els retrets ja no li fan mal. Tots aquests aspectes de la seva vida anterior han perdut força.

Heus ací que estic jo sol davant de la caixa de caudals. Les instruccions de la senyoreta del banc son clares. Només haig d’introduir la clau al forat i fer-la girar a la dreta noranta graus. Sentiré un clic i s’obrirà. A sobre la taula puc posar i treure el que calgui. Després, per tancar només cal pressionar la tapa i tot queda altre cop tancat i barrat. Per qualsevol dubte, puc trucar al timbre de la paret i ella parlarà per l’intèrfon. En aquella sala únicament escolto els brunzit dels florescents i els batecs del meu cor. Tota la resta que m’envolta es de color blanc: cadires, taula i parets. Sembla que estigui dins d’un escenari d’un món irreal. La mà comença a tremolar quan agafo la clau de la butxaca de la americana. La noto freda. Agafo a poc a poc, com si estigués a punt de cometre un sacrilegi pel que no estic preparat. Encerto el forat i enfonso dins del pany. El meu front està humit de suor i el cor apunt d’explotar. Giro els noranta graus a la dreta i sento el clic. Llavors em desperto de cop.

P.D.: Els somnis son així i no s’hi pot fer gaire cosa, però val a dir que llegir “Sputnik, mi amor” té aquestes coses. Demano innecessàries disculpes a qui es pugui sentir ferit, sobretot a la vídua i els fills de JC. Els dimonis del món oníric fan el seu joc diabòlic cada nit, i a vegades, juguen amb els nostres records de forma irracional. Per aquest motiu he canviat el nom real de JC per aquestes dos lletres que només em poden dir quelcom real a mi mateix.
També demano innecessàries disculpes als que llegiu aquest blog. Estic segur que aquesta història està fora de lloc. Faré per enquibir-la dins d’un llibre de contes que vaig fabricant, però aquest petit tast ha sortit de mare. Ho sento.

domingo, 24 de abril de 2011

Santes setmanes


La Garriga, 24 d’abril de 2011

Potser se’m fa tant estrany això de la Setmana Santa, els ciris, els Crists i Verges plorant sang, els creients caminant descalços i remugant pregàries i altres romanços. Potser tot sona massa lluny, i amb aquella olor a resclosit; un tuf de costums ràncies que molts volen reviure cada any, recreant-se en una malentesa tradició. Les manifestacions religioses a què ens té acostumats la església catòlica i apostòlica, oblida molt fàcilment uns principis bàsics que la van conformar; el respecte als demés, la generositat, la austeritat i la pobresa amb la que a vegades s’omplen la boca, desapareixen quan algú destapa per exemple casos d’abusos a menors dins de les institucions dirigides per l’església, o quan un capellà admet haver ajudat a una adolescent prenyada... De hipòcrites n’hi ha a tot arreu, i de segur que tots en som en major o menor grau, però això és encara més denunciable quan parlem d’institucions que jutgen gratuïtament la moral de la resta dels mortals.

Avui toca caramelles per qui en tingui ganes: Nens i adults cantant pels carrers parant la barretina. Altres preferim deixar passar aquest diumenge sense tanta floritura: uns llibres, unes musiquetes, un raig de sol que s’escola per la persiana, i uns ulls que cerquen el blau del cel després de tants dies de núvols. Demà podrem allargar una mica més aquestes mini vacances amb un dilluns de Pasqua per anar posant-nos a to, amb l’amenaça d’un dimarts pler de obligacions pendents d’atendre.

Continuarem amb el viacrucis particular del Barça a la Champions (t’agradi o no aquests partits s’han de mirar, i s’escau, animar al personal si van mal dades). Un altre partit amb el Reial Madrid (o Madrit amb t per ser més fidels al esperit blaugrana). Cansa una mica aquesta dictadura futbolística. Sort que sempre podem tornar a veure alguna pel•lícula desengreixant per desfer-nos de tant ciri i tant futbol. Sembla que comença a endevinar-se l’estiu al final del túnel.

sábado, 2 de abril de 2011

Indignacions per encàrrec


La Garriga, 2 de abril de 2011.

Carla Bruni canta “Quelqu'Un M'a dit” incansable, i de cop i volta l’Abril arriba carregat de projectes per fer, començar i executar. Tot tant pler que unes coses es solapen amb les altres. Tot plegat molt divertit, doncs com sempre, paga la pena tenir molt per fer, que tot fet. Fem una paradeta per descansar, i aprofito per llegir el llibre de Stéphane Hessel que un amic m’ha deixat. “Indigneu-vos” vol ser un crit suggerit per un jove vell, i adreçat als nois i noies que veuen la enorme distància entre la riquesa i la pobresa. No encoratjaré a llegir-lo doncs no crec que aporti gaires novetats. Altre cop les expectatives no s’han acomplert. No passa res.

Però la novetat, per dir-ho d’alguna forma, ens arriba de Madrid. En Rodríguez Zapatero anuncia avui que no repetirà com a candidat. Tothom ho donava per fet, però ha estat fer l’anunci, i un seguit de persones ja han organitzat, via sms i altres vies, una protesta prop del carrer Ferraz per exigir-li la convocatòria de eleccions anticipades. Tranquils, aquestes coses surten de la caverna, i com tot que surt de la foscor, amaga maldats encobertes. Aquests si que estant indignats sempre. Viuen indignats des de el matí fins el vespre, i fins i tot aprofiten per aturar interpretacions teatrals en nom de déu i de no sé qui més. Son els mateixos de sempre, i gràcies a ells encara podem distingir les línees morals que Hessel ara veu esborrades. Era molt més fàcil abans quan els nazis ocupaven França i la Resistència s’organitzava a Londres. En el temps de la França Lluire del general De Gaulle, tot estava molt més clar que ara. Un sabia per on anar, èticament parlant, i els dolents eren els dolents de forma evident.

Ara tot està molt més confós, i per anar tirant, podem apropar-nos a les propostes d’aquests llibres d’auto-ajut, o simplement podem utilitzar el sentit comú. Qui sap; potser encara l’encertarem. En tot cas, no val a caure en la inconsistència del passotisme, allò de considerar que res va amb un mateix. Tots hi participem en tot, més o menys, i tots tenim l’obligació de sentir-nos quelcom implicats. De segur que les decisions les prenen altres que ni coneixem, però el individu no hauria de renunciar mai a sentir-se responsable, com una base mateixa per construir-se a si mateix. Els que abandonen aquest deure, perden identitat i moltes altres condicions pròpies del ésser humà.