Les incògnites del 2011

La Garriga, 31 de desembre de 2010.

Dia de cap d’any, on acaben totes les coses i comencen totes les altres. És important fer compte que únicament és un simbolisme, un canvi de numeració arbitrari sense més ni més, però els símbols son importants, si més no, per allò que tenen d’enigmàtic. Que li preguntin al Senyor Mas i Gavarró, vull dir Molt Honorable, amb les nou senyeres que algú, vull dir David Madí, se li va acudí posar-li nou senyeres al darrere durant els meetings de campanya. La realitat és que en Mas (ara M.H. President) no en tenia ni idea. Però hom va voler dir-hi la seva, i el futur President, com en molts altres casos, ja ens hi anirem acostumant, va deixar caure la promesa que resoldria la incògnita després de les eleccions. Hi així ho va fer: promesa complerta. Va tenir temps per cercar una explicació plausible que encercles tant la numerologia, com la literatura i fins i tot Catalunya; quasi res! No cal repetir-la, doncs no cal abusar del infantilisme que fan servir els polítics. Tant fàcil com era dir, per exemple, que únicament pretenien omplir tota la pantalla, o quelcom per l’estil... Va preferir fer jugar tothom a les endevinalles, un joc per distreure les possibles llacunes d’un programa adaptable a cada moment, canviable a l’instant segons les inclemències, les pronosticables i les que no pot pronosticar ningú.

Val a dir que acaba any difícil, i sembla que els pròxims també ho seran. Son molts els qui passen dificultats, i mica en mica, tot el nostre país va empobrint-se. Aquest món sembla que s’ha tornat boig, com ja cantava fa anys en Serrat: res té el gust del que sembla, i les coses duren sospitosament molt poc (generalment es trenquen just quan s’ha acabat la garantia...). Amb tot, haurem de fer altre cop un esforç per veure l’ampolla mig plena per tal de no caure en el desànim. Costa i és difícil de fer, però no queda més sortida que aixecar-se cada cop que es cau, i si de cas, cal intentar-ho amb un somrís als llavis, doncs únicament en sortirem si mantenim les il•lusions en bon estat. Això no és una incògnita, és una proposta.

Menjar molt i pair bé, no pot ser.

La Garriga, 25 de desembre de 2010.

Dia de Nadal: Com era d’esperar, sembla que tot estigues previst per aquest dia: els menjars, les begudes per aquests menjars, els regals escollits,... tot apunt per arribar a la taula, amb els convidats, si fa o no fa, previstos. També hi hauran les absències inevitables, i com no, els afegits de rigor. Serà un Nadal en tota regla, amb els seus detalls més imprescindibles, i també amb un munt de prescindibles. Així és el Nadal per a molts de nosaltres: un dinar obligatori, amb la seva reunió obligatòria, i tot un munt de contradiccions que no convé plantejar per no ferir sensibilitats ni tradicions.

De tot això, caldrà prendre tot el bo i millor del moment: les viandes seran exquisides, i els licors també. Amb sort pots rebre un regalet inesperat d’aquells que fan patxoca, tot i que en aquest últim punt, no cal posar-hi gaires esperances per si no succeeix exactament això. Com és reunió familiar, tampoc cal vestir-se amb molta formalitat. De fet, s’està assegut quasi tota la estona, per tant, estar còmode és una prioritat. Per contra, hi ha qui prioritza l’estètica i la lluentor. És un error que cau pel seu propi pes.

Els més petits pateixen a vegades la solemnitat que algunes persones volen imposar, però afortunadament les joguines acabades d’estrenar fan que s’oblidin de seguit, i molts pares els deixen jugar sobre l’estora tranquil•lament si no fan massa fressa. A la taula dels grans, per contra, la conversa acostuma a animar-se tot recordant gracioses anècdotes familiars (caigudes, mals entesos, ....), i també es pot acabar amb el safareig més exhaustiu dels que no hi son. Cal evitar però temes com la política o la economia en aquestes celebracions. Aquests aspectes, quasi sempre, acostumen a provocar males digestions i a incentivar tensions innecessàries.

Però com totes aquestes coses d’aquest món, un ha de tenir clar que aquestes celebracions acaben. Després de la batalla queda la feina de recollir cadires i taules, fregar plats, llençar un munt papers d’embolicar arrugats, petons i poca cosa més; formalitat exhaurida fins el proper any. Així son les festes de Nadal.

P.D.: Pater dimitti illis non enim sciunt quid faciunt, Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan (Jesús a la creu -Vulgata - Lluc 23,34)

Sense títol i sense res, de moment.

La Garriga, 19 de desembre de 2010.

Dia ensopit d’entrada; no hi ha previsions de vagues de controladors a la vista, ni de nevades, ni eleccions properes. Només queda la constitució d’un govern previsible, i la celebració d’un Nadal, també previsible. Les emocions fortes no tenen entrada ara com ara. Fins i tot el Barça repeteix el seu esquema guanyador de sempre, fent una altra maneta, a quest cop en el derbi. Les aficions cridaneres però correctes i respectuoses.

Que voleu que us digui; es troba a faltar quelcom més. Ni tant sols la previsible solidaritat de la Marató anual de TV3 ens aportarà allò necessari per aixecar la moral, el interès i els ànims. Ens cal quelcom més, per exemple podrien filtrar un vídeo (tipus Pedro J) d’un polític català, i tots miraríem de posar-hi una mica de sal i pebre, o descobrir de cop i volta una gran esquerda en un monument emblemàtic.... Que sé jo, alguna cosa que ens servis per sucar-hi pa, per fer la tertúlia corresponent després dels canalons de Sant Esteve!

Haurem de fer quelcom diferent i original, revisar en el calaix de projectes arraconats o fer una cerca a consciència a través dels canals a l’abast per trobar el què, qui, com que ens faci vibrar i poder deslligar-nos del ensopiment. De segur però, l’actualitat ens té reservada unes sorpreses per els pròxims dies...

Diumenge a la xarxa

La Garriga, 12 de desembre de 2010

Dia de la Mare de Déu de Guadalupe. Tots els rumors son perillosos, com per exemple el anunciat tancament del museu Chillida-Leku, una perla que adorna Hernani i tot el país basc. Caldrà fer tot el que calgui perquè aquest rumor no es faci mai efectiu. Seria un desastre cultural que sap contraposar l’esplendor del Guggenheim, amb la pedra i la fusta del caserio Zabalaga, i el bosc d’escultures que va somiar l’escultor. Altres rumors però tenen quelcom de divertit i intrigant. Sort en tenim dels WikiLeaks i dels Assage. Han sabut violar l’encarcarament de les informacions estandarditzades. Els diaris més seriosos, els governs rígids, els bancs més fiables; tots han estat víctimes de la xafarderia. Ens havíem imaginat tants cops aquelles converses en veure les pel•lícules, i ara resulta que la realitat supera la ficció. Caldria donar-ne gràcies, i potser més i tot, institucionalitzar la tècnica wikileakstica a àmbits més propers (estatal, autonòmic, comarcal, municipal, ....). Per barris no cal, doncs una mica ja funciona inserit dins dels petits comerços (per exemple cafeteries, perruqueries, ...). Podríem editar una diari local per difondre aquells rumors que el temps dilueix, i mica en mica, formar professionals especialitzats en el que, qui i com dels rumors que ens envolten.
Ara com ara, haurem de passar amb aquest degoteig que les actuals publicacions ens regalen, i també, aquesta rècula de programes de televisió on els informadors s’han convertit alhora en notícia, reinventant-se cada dia amb noves exclusives multiformes, recuperant tots aquells personatges que van quedar oblidats pel camí i resituant-los en l’actualitat (la seva actualitat, és clar!).

Deixaré passar els mals presagis d’una economia amenaçant de banda, i ara, com tants, restaré a la espera de l’efectivitat del pròxim govern de torn. Caldrà estar amatents pels canvis que arriben. Tot així, estic convençut que el marge d’actuació és minso, per dir-ho d’alguna forma amable. Les jugades més importants no és donaran aquesta partida local. Per posar un exemple, avui que hem descobert que els UEA van pressionar al govern espanyol i al Banc de Sabadell per aturar les seves relacions comercials a Teheran. Com diu Travis en aquella fantàstica cançó, "Why does it always rain on me?". Encomaneu-nos a la mare de Déu de Guadalupe, o a algú amb un càrrec més important, abans de que ens acabin escollint el color dels calçotets des de Washington.

WikiLeaks que estàs arreu.....

La Garriga, 3 de desembre de 2010.

Dia de Sant Francesc Xavier. Avui han tancat WikiLeaks. Al final ho han aconseguit, era qüestió de temps, evidentment. Hi ha pàgines condemnades des de el seu naixement, i aquesta n’és una d’elles. També s’ha acusat al seu actual director Julian Assage d’un delicte de violació, però potser seria més adient dir que ja l’han condemnat abans de res. L’allau d’informacions ha estat massa gran i gruixut pel poder polític, i les pressions no s’han fet esperar. Atrapeu a aquest malparit deuen d’haver exclamat tots aquests diplomàtics tant estirats que s’han vist descoberts. Però la pregunta és: de veritat algú s’ha estranyat de les informacions publicades, i si de cas, algú es creu que de veritat s’ha perjudicat la seguretat nacional d’algun país? No, en absolut! Hom pot imaginar que aquest és el pa que hi donen en aquests espais. Brutícia sobre més brutícia, embarbussaments mentals a dreta i a esquerra, i tothom intentant amagar i enganyar a qui te al costat. Per posar un exemple, que l’Aznar més messiànic somiava en tornar a la política com a salvador de la pàtria, era quelcom conegudíssim, per més que el protagonista s’amagués tot fent abdominals. On està la trampa o el límit?

El parlamentaris, com els futbolistes, ja saben que han d’amagar els seus llavis quan volen fer una confidència indiscreta al seu company. Hi ha experts disposats a traduir les seves paraules per saber de quin peu calcen. Ara els ambaixadors, i tots els homes d’estat, han de saber que han de viure amb els Assage de torn, perquè de WikiLeaks en sortiran com a bolets. Encara que en tanquin un, altres agafaran el relleu. Ens haurem d’acostumar a viure tots amb el Facebook, amb Twitter, i amb totes les xarxes que apareguin a Internet. La informació serà cada cop servida a més velocitat, i també caducarà més ràpid. Assimilarem petites porcions bàsiques, i els poders hauran de saber com administrar els continguts d’aquests canals per no prendre mal. Aquest és el futur que ja ha començat, ens agradi o no.