La Garriga, 25 de març de 2011
Desprès de tot, la primavera ha arribat. Amb la ressaca del terratrèmol i el tsunami, i amb la pols de les revoltes a l’Orient Mitjà, semblava que no havien de notar cap més canvi, però no ha estat així. Hom a respirat distint, obrint les narius amb curiositat; un nou aire ha omplert l’ambient de canvis insuportablement inesperats; han caigut el murs d’un hivern que no passarà a l’historia per ser el més divertit, i de les seves cendres haurem de fer la collita per aquest estiu. Que se’ns proposa? Poca cosa que no surti d’una crisis a la que ningú veu un final, i un futur incert i negre com la boca del llop. Però amb aquestes pedres s’ha de fer el camí, i no val portar més desànim del necessari que ja en tenim prou.
Com quasi cada cap de setmana em refrego antigues cançons d’aquelles que el record tenia a les golfes cobertes de pols. “Che sera” d’en José Feliciano acompanya les paraules d’una convidada del nord de Itàlia que s’està a casa aquets dies. El seu somrís agraït i les seves paraules amb un rudimentari castellà, pler de la musicalitat del llenguatge de Petrarca, fan que aquesta setmana l’ambient casolà estigui alterat. Ens explica quatre ratlles d’una vida a Monselice, a tocar de Venècia. El seu país no deixarà mai de sorprendre i agradar; combina la tradició més soferta amb una modernitat que omple el cor per fer volar coloms i il•lusions. Agraeixo aquest intercanvi perquè ens enriqueix una mica a tots. El trasbals d’un nou resident deixa de tenir importància quan a taula es parla una mica d’aquí i d’allà, amb un intercanvi gratuït de costums i situacions. El nord de la bota italiana toca de refilada algunes inquietuds catalanes, tot i que, la pela és la pela, i mentre aquí anem en carros tirats per bous, allí comencen a circular amb les comoditats d’utilitaris bastant decents.
De totes formes, per uns dies La Garriga i Monselice es donen la mà i comparteixen sopars, karaokes i festes variades. La pizza i els espaguetis a la carbonara es barregen amb la botifarra, el pa amb tomàquet i els bunyols de vent. En els altaveus del pc, Don McLean canta American Pie i em diu que “el pare, el Fill i l’Esperit Sant, van agafar l’últim tren a la costa el dia que la música va morir”; tota una declaració de pessimisme. Per sort, totes les cançons acaben i ens apropen d’altres. Ara Germán Valdés agafa “Busca lo más vital” per compensar, i després Ray Charles enfila “Bye, bye love” com si tal cosa. Però això no podria acabar sense un cridaner Miguel Bosé cantant-li a “Linda” i els seus petons d’aire pur, quan aquest noi encara tenia una mica de veu. Per tant, permeto que Spotify deixi explotar “Dream a little dream of me” amb Ella Fitzgeral. Crec que vaig fer un altre cafè.... Buona notte.
