Porcs, senyors i esperances...

La Garriga, 18 de desembre de 2009.

Avui fa pocs dies que han operat un amic meu. Es tracta d’aquelles malalties que tots voldríem fer desaparèixer, i que lamentablement es repeteixen en diferents persones i sota prismes diferents. Però el meu amic és d’aquells que han aprés a domesticar el dolor, a fer seva la injustícia dels mals moments. Estic segur que aquest cop passarà el mateix. A tots els que el coneixem, ens ensopeixen les seves circumstàncies, i desitjaríem poder passar full. És possible que no sigui tant fàcil, i fins i tot podríem ser més pessimistes, però avui és el dia de la Mare de Deu de la Esperança, i ens hi haurem d’encomanar per més que les nostres creences siguin cada cop més febles (si més no les meves). En tot cas, aquestes quatre ratlles son per ell, i també per els que es troben com ell. La meva abraçada més sincera i el meu suport.

I després d’això, quasi no em queden forces per tornar els insults a en •Sánchez Dragó. Tot i que en Carles m’ho ha demanat, i és temptador, crec que hauré de fer l’esforç per no tornar el meu odi contra una persona que demostra esser tant malvada. Insultar, com ell ho fa, no demostra ni intel•ligència, ni cultura. Ni tant sols és pot parlar de desconeixença. Segurament les insuficiències literàries facin aguditzar l’estupidesa. Segurament també, determinats medis escrits necessitin les escridassades per seguir venent paper. Ja ho diu la dita: De porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

isma

Alicia

La Garriga, 8 de desembre de 2009.

Ara fa uns quants dies que no se’n sap res de l’Alicia Gámez. Ella, i altres persones, formaven part d’una caravana que pretenia portar, com altres anys, allò que manca en alguns països de l’Àfrica. Quan ella en parlava, d’aquestes caravanes, ho feia amb l’alegria de qui forma part de quelcom lloable i necessari. La veritat és que tenia tota la raó. Ara però, la seva absència és més sentida al jutjat on treballa. La seva cadira buida és una creu que han de suportar tots aquells que es van acostumar a la seva rialla oberta i als seus ulls amables. No puc més que desitjar que acabi aquest segrest absurd. Si bé tots els segrests son absurds, aquest ho és més encarà. No si val a fer aquesta atrocitat sota cap concepte, ni per diners, ni en nom de cap deu. Ningú és mereix passar per una situació com aquesta. Sense més paraules.

Tonyines i altres clandestinitats

La Garriga, 22 de novembre de 2009, Santa Cecília.

Com tot el que és clandestí, la visita a la Tintoreria Dontell ha estat un punt i apart. Els secrets son secrets fins deixen de ser clandestins, i per tant màgics. Cuina d’autor a l’Eixample barceloní per qui vulgui regalar-se el caprici de quelcom original. Els que hi estiguin del tot interessats, els hi faré cinc cèntims, no més que això, que sorprendre-us sempre es un plaer reservat. Però aquesta setmana també ens ha deixat el desencís d’un projecte que no es concreta encara, els esglais i corregudes habituals per una Ciutat de la Justícia, que cada vegada és més casa nostra, i la casa de tots els que tinguin que acostar-s’hi. Bon temps fins no sé sap quan i l’il•lusió de començar un final de novembre amb tots els seus sants habituals, des de Sant Climent i Santa Caterina, fins a San Sadurní.
El meu mp3 ha estat conquerit per l’optimisme de la Pasadena Roof Orchestra i també un seguit de temes italians, dels seixanta i setanta. També hi ha arribat aquells moments radiofònics de tertulians animats i matiners, que mai tinc temps d’escolar com es mereixen, i que ara em faran delit quan em vagi bé. De passada, molts altres han estat esborrats de forma discriminada, però sense contemplacions. És curiós el que un emmagatzema dins d’un mp3. Jo no voldria mai compartir el meu, doncs hi guardo algunes perles inconfessables a les que únicament hi vull tenir accés jo. Tots aquests arxius resten amagats, cercant el moment idoni per explotar, musicalment parlant, pels auriculars. Son moments privats, només perceptibles pels altres amb petits moviments rítmics amb el peu o les mans. Tancant els ulls al metro o al tren, molts fruïm en silenci de les combinacions musicals indescriptibles. Potser algú, amb els seus auriculars també, ens mira i somriu sabent el que succeeix també. Sensacions irrepetibles i originals. Segons de mirades carregades de quelcom original que no tornarà.
Ara que ha acabat el segrest del pesquer Alacrana, podrem tornar a parlar del nostres pirates més propers, o sinó d’aquest Tribunal Constitucional digne d’aquells estats sense estat, com Somàlia, per exemple. Bona setmana a tots/es.

La Garriga, a 7 de novembre de 2009 (Sant Ernest i Santa Carina)

Diari de proximitat:
El nostres veïns de l’Ametlla del Vallés, han iniciat contactes per tal de fer un referèndum per consultar el canvi de denominació de la població. La proposta que pren més força últimament és la de L’Ametlla d’en Millet, en referència a un il•lustre vilatà, en Fèlix, que últimament ha aconseguit augmentar la popularitat d’aquest poble. La proposta s’originà el passat cap de setmana quant es va poder veure a en Millet comprant el pa al forn i després fruint d’un vermutet a Can Quico acompanyat per la seva dona, la filla i el fill polític. Es desconeix com va pagar el compte. L’establiment és modest i no acostumen a tenir canvi de cinc cents euros, per tant, és possible que ho deixes a deure, com de costum...

Diari més pròxim encara:
Ahir ens varem deixar acaronar per les aigües termals del balneari. Francament, aquests romans en sabien molt d’això de descansar la ment i l’ànima. Unes hores en remull i et sents com nou, agafes ànims i veus les coses d’altre forma. No és per fer propaganda, de fet no en trec res, però val la pena deixar-se caure per un balneari amb cara i ulls per descansar una mica. Allí sembla que el temps es relativitzi i alenteixi. Pels que no ho heu provat encara, feu una inversió saludable.

Programari d’actes:
Visita al Picasso i una temporal de gravats eròtics japonesos. Una dosi de cultura no ens pot fer cap mal, i si de cas, sempre podem aprendre quelcom dels japonesos (van inventar per exemple el cúter o el DVD). Final culinari al restaurant D.O. (Denominació d’Origen) on probablement em decantaré per una d’aquelles caçoletes d’arròs amb conill i pebrot que els dietistes desaconsellen per sopar. Ja se sap: la carn és dèbil, i la meva més.

Aquesta és la cara que et queda quant veus la fontana de Trevi per primera vegada i ja n'has fet quaranta. Que hi farem....

Castanyada-09

La Garriga, 31 d’octubre de 2009.

Sant Quinti ens ha regalat un dia que ni fa ni fu, amb estones de sol i d’altres de boires, i una temperatura inusualment suau, com de final d’estiu. Això no convida precisament a consumir castanyes i moniatos, però les tradicions son les que son, i jo ara no faré per desvirtuar-les. Tampoc entraré en la batalla sense fi de castanyada/halloween. Des que en vaig fer quaranta, se’m van esgotar les ganes de entrar en guerres en les que tothom hi perd, i egoistament he escollit agafar el que més em peta en cada moment, tot i respectant allò que no em resulti tant apetible. De totes formes, amb els amics que m’ajunto ens seguim deixant seduir pels tòpics panellets de pastisseria (hi deixarem una pasta...) i les castanyes. El tema beguda serà d’allò més variat, doncs en aquest camp tots estem d’acord en que cadascú jugui en el camp que es trobi més còmode. No vull entrar en detalls, però estic segur que no caldrà prendre cap píndola per fer venir la son aquesta nit. La previsió es deixar-se anar, tot repassant el poble, amb totes les separacions i ajuntaments, picardies incloses, que hagin succeït en els últims mesos. Si de cas, sempre podem engrandir la bossa industrial de comentaris sobre la corrupció (no cal dir noms), però personalment és una opció que no explotaré si no és estrictament necessari.

Bé, tot plegat farà que la castanyada d’aquest any passi com un bàlsam colesteròlic i etílic per tal de mantenir la consciència tranqui-la i el cos relaxat. Us desitjo que us sigui propícia la nit.

isma.