La Garriga, 4 de juny de 2011.
Ha calgut una setmana o dues per pair Midnight in Paris, unes eleccions municipals previsibles, i finalment uns esdeveniments també previsibles prop del despatx, a base de garrotades i corredisses. Però com sempre, de tot, un mira de quedar-se amb allò que et fa més el pes. El film de Woody Allen és quelcom més que recomanable. Per a tots els que alguna vegada han estat enamorats de Paris, o per els que ho faran en un futur, el començament de la cinta ja és un resum de tot el que ens depara aquesta ciutat, i dic ciutat, i potser podria parlar d’un món particular de sensacions que entren pels ulls, pel nas, i per a tots els porus de la pell. Descobrir-la és com anar degustant un pastís de mil sabors; cada plaça, farola, jardí o cada entrada del metro, està dibuixada expressament per fer-se mirar. L’olor del seu mercat de les flors prop del Pont Neuf obre les narius disposades a menjar-se aquesta ciutat, i llavors explota la bomba de colors dels vitralls de la Sainte Chapelle. No s’acaba mai, i el viatger sempre s’enduu un tros al cor que resta inesborrable. Algú em va dir que s’ha de tornar cada any a Paris...
Però l’actualitat ha fet una corredissa des de l’estadi de Wembley amb tots els barcelonistes que han quedat afònics de tant animar al seu equip. Les victòries del Barça marquen una època. Hom es rendeix a la evidència de que en aquest club s’estan fent les coses bé. Fins i tot els rivals de sempre, han reconegut discretament la seva admiració per aquest equip. L’affaire Gerard Piquè amb Shakira Isabel Mebarak Ripoll m’ha fet rememorar aquella solució de donar al poble una notícia rosa per portar a la boca. Abans era un torero i una folklòrica, i ara és si fa o no fa el mateix canviant la modalitat artística/esportiva del mascle: tot torna.
El temps de les coses boniques no s’acaba mai a casa nostra. El dimecres vaig asseure a dina en un d’aquells restaurants bufet lliure prop del despatx. Anava sol i tenia presa per tornar a la feina. Devorava sense masses ganes el diari del dia amb les notícies que ja havia avançat la radio tot el matí. Al meu costat, un home i una dona grans, es parlaven de les seves coses. Van fer una repassada al tema de la trompada del Ortega Cano (ex Rocio Jurado, la Grande). L’home defenia que, per bé que ningú desitja causar un accident de forma voluntària, caldria que els medis no oblidessin que el pollastre en qüestió havia provocat la mort d’un altre conductor, i que aquest fet s’oblidava de forma injusta. Però esgotat aquesta temàtica, el cavaller va engrescar-se amb una poesia que guardava a la faixa per l’ocasió. Ella sembla que no ho esperava, però ho desitjava. Jo no sabia ben bé a on mirar i vaig fer veure que continuava la meva lectura distret, però tenia l’orella a la aguait, és clar.
La qualitat de la composició deixava molt que desitjar: les paraules estaven escollides per fer una rima simple i altisonant. Ell va fer el seu speech d’una tirada, sense tremolar-li la veu. Va jugar la seva carta més alta sense por al fracàs. Jo esperava el final demolidor amb els ulls clavats en un anunci de Viagra (casualitats de la vida). El somrís va florir finalment en els llavis d’ella. Vaig estar a punt d’aplaudir, cosa que hagués estat un error doncs només havíem escoltat l’audàcia tres persones en tot el restaurant. Van marxar corre cuita tots dos, amb el regust d’haver acabat la feina emocional i poder passar a la part més plàstica de l’assumpte. Evidentment, el marit d’ella mai sabrà que a la seva dona un altre home li havia fet ennuegar els ulls.
