La Garriga,
4 d'octubre de 2012
Agafes ànims
al mateix temps que l'avió s'enlaire: fa mentida que sigui tant
fàcil. Només cal fer la maleta amb allò imprescindible per caminar
sense presa per qualsevol ciutat, i quasi l'atzar et convida a Milà.
El centre històric es fa petit davant l'imponent presència del
Duomo, veritable Casa Gran. La seva bellesa és difícilment
comparable, per més que un estigui avesat a visitar catedrals i
altres temples. La sobrecàrrega d'imatges incansable fa que el seu
manteniment sigui un afer continuu que mai pugui acabar. Pujar a la
terrassa és un regal més pels sentits. Les boires fan intuir les
presències entre les gàrgoles, i entre totes la Carlina, aquella
dama que va desaparèixer en un atac de bogeria, i que ara apareix
convertida en un espectre en els retrats fotogràfics que els nuvis
enamorats fan a la porta (diuen que per desitjar-los bona fortuna tot
i el seu aspecte).
Però la
visita te una altra parada obligatòria; el Castell Sforzesco,
convertit en un dels museus més importants de la ciutat. Allí,
després d'una curta passejada, arribes fins la seva joia més
preuada, la pietà Rondanini. Si una obra escultòrica fa justícia
al seu autor quan es presenta acabada i polida, aquesta és encara
més intensa doncs el propi Bounarroti la va deixar inacabada tres
dies abans de morir. La possibilitat d'intuir la seva virtuositat a
pocs centímetres de la pedra és especialment emocionant. Com es
determina l¡escultura entre les seves mans? Intuir la mística entre
el mestre i l'element, fa posar els cabells de punta.
El temps
passa depresa i els visitants també es deixen seduir per la
atractiva oferta de moda que te la ciutat. Fins i tot les tendes més
modestes, estan decorades amb moltíssim gust. Els milanesos saben
vestir, i a més a més, tenen tot el que cal per poder-ho fer. Hi ha
un munt de establiments que conviden a la compra de vestits i
sabates. Crec que ningú se'n pot estar de voler apropar-se a aquest
luxe que respira per tot arreu. El bon gust en la presentació fan
que els preus elevats semblin menys, és a dir, vènen, i saben
vendre.
Tot aquest
batibull que barreja allò més clàssic de l'art, amb la
postmodernitat de les marques més innovadores i internacionals, no
seria tant agradable si no ho poguessis compartir amb uns amics com
els nostres. Val a dir que la bona companyia no te preu; els moments
divertits trepitjant els collons del toro a les galerias Vittorio
Emanuele, a sopant a la pizzeria Castello, o l'exquisit dinar al
ristorante quattro Mori, no hagueren estat possibles sense ells. No
cal dir noms, però els hi vull agrair com cal, doncs els bons
companys de viatge fan el camí més fàcil i agradable. Gràcies un
cop més.
I al final
arriba el moment de la tornada, però amb el regust d'haver estat bé,
d'haver fruit de la capital de Llombardia, dels amics, d'un xic
d'història i d'un bon cap de setmana. Arrivederci!
