La Garriga, 5 de juny de 2010
Dia de Sant Bonifaci. El cel blau clar i ras ens promet calor a dojo. A primera hora del matí però, quan encara molts dormen entre els llençols, alguns somiatruites guaitem el món amb la curiositat d’un nen. Expectants, deixem que el dia ens vagi sorprenent amb els seus sorolls i colors. És en aquesta època quan els milers de roselles inundant els camps amb les seves flors vermelles. Però les roselles també es poden anomenar paparota, gallaret,... Molts d’aquests noms fan referència al color de la flor. Jo soc partidari del nom més popular: badabadoc. Aquesta és la reacció més freqüent quan un observa per primera vegada un camp pler de roselles; fan badar a tothom que ho mira. Quant un passeja per un camp de blat i de repent es troba envoltat per roselles, tens la sensació d’haver entrat en un quadre impressionista digne del museu de l’Orangerie; un pecat a l’abast de tothom, un luxe que la natura regala de març fins l’agost. La música de Shubert pot completar l’escena a la perfecció, però l’elecció musical és lliure, faltaria més.
Però aquest Sant Bonifaci ens acosta una mica més a una realitat fosca segons molts, i a un estiu calent. Els mecanismes sindicals han escalfat motors i ho segueixen fent tot preparant la diada del dimarts vuit. Serà un test de funcionaris emprenyats, una expressió de disconformitat d’un col•lectiu prou important. Val a dir que ningú s’atreveix a prendre una posició clara. Com sempre, els polítics han de mirar més el seu possible rèdit electoral abans que utilitzar el sentit comú. Si cal, ens diran que allò blanc és negre, i allò negre, blanc. És fàcil doncs ser més atrevit que ells. Els funcionaris son treballadors públics, al nostre servei. Valorar el seu grau d’implicació i eficàcia en la feina és únicament una cara de la moneda. Molts cops es critica que fan poques hores, i que quan treballen, hi posen poc el coll. La meva experiència només pot que ratificar això, tot i que amb honroses excepcions. Però hi ha un aspecte encara més important: a ells no els pot fer fora ningú! El seu estatus laboral és quasi miraculós en comparació a la resta de treballadors. Hom tem pel seu lloc de treball, esperant que la empresa no hagi de tancar. Molts estan disposats a fer el que calgui, fins i tot a rebre una percepció més baixa per tal de poder mantenir la seva feina. És tant injust rebaixar el sou a un treballador que gaudeix d’unes condicions com aquestes? No és cap misteri que l’Estat s’ha engreixat massa i cal posar-hi remei. La rebaixa del cinc per cent és un toc d’alerta, que no una amenaça. Això ens hauria de fer pensar a tots, paraula de badoc.
