Sense ganes de res.....

La Garriga, 30 de gener de 2011.

A vegades ens passen coses que cal pair a poc a poc. Això és justament el que m’ha passat amb un amic que aquesta setmana ens ha deixat. Encara no en puc parlar sense que explotin un munt d’emocions incontrolables. Em cal deixar passar uns dies, potser uns mesos. El record d’en Pere encara és massa dolorós. Intentaré assumir tot el que ha succeït i recuperar l’ànim, però les ferides tendres necessiten repòs, i jo també.

Benvinguda a la Nika i les fractures habituals

La Garriga, 22 de gener de 2011.

Aquesta setmana un company de la feina ha estat pare. Li desitjo el millor a ell, la seva dona i la seva filla. Això m’ha fet recordar els mateixos moments pels que vaig passar fa anys, quan van néixer l’Anna i el Marc. Ara ja queda bastant lluny, però la realitat és que aquells moments son difícils d’esborrar. S’enceta tot en un moment, i per més preparat que creus estar, sempre t’agafen a contrapeu. És inevitable.

Ser pare de cop i volta és una experiència gratificant. Crec que aquestes coses que et fan créixer i madurar. Et posen una medalla i sembla que hom esperi tant de tu, que acolloneix una mica, però tant se val; un s’hi ha de llançar i endavant! És clar que has d’intentar no equivocar-te massa, però la realitat és que sempre mes tens aquella impressió d’estar caminant per un camí nou, per descobrir, i on els consells dels altres no serveixen gaire bé per res. La criatura creix i els problemes també, llei de vida. Sense voler semblar tràgic però, val a dir que a l’escola obliden donar-te les nocions bàsiques per iniciar-te en aquesta matèria....

Per altre banda, aquests dies estem registrant un reguitzell d’altres notícies no tant bones: Els partits estatals sembla que hagin decidit fer-nos la guitza ensenyant la seva cara més grisa i fosca. És aquell olor a ranci i a tancat. Obliden sempre l’efecte motor de l’economia catalana, l’impuls que Catalunya ha garantit i la innovació continuada que aquest país ha suposat per la resta de l’estat. Aquesta falta d’etiqueta (dic falta d’etiqueta per ser amable) dels polítics espanyols, fa que l’anomenada desafecció augmenti: perill de trencament? Si es vol dir així. Jo diria més aviat que la fractura presenta moltes dificultats estructurals per intentar tornar a soldar l’os.

Exercicis tecno-democràtics

La Garriga, 14 de gener de 2011

La parròquia socialista s’esvera: la Montserrat Tura decideix fer d les seves i presentar-se com a candidata al ajuntament de Barcelona. Ningú sap del cert si és o no la candidata de l’aparell, la d’en Montilla, o que carai ha passat amb tot aquest batibull, però sembla que justament això era allò que feia falta per omplir el got. La castanya pot ser monumental, amb primàries o sense. Potser això farà reflexionar a algú i, tot fent neteja i examen de consciència, comencen a fer les coses amb més seny (no s’ha de perdre mai l’esperança). Els altres partits, i sobretot la coalició CiU, es reguen les mans imaginant on poden anar a petar els vots que poden perdre els socialistes. Si per bé la victòria d’en Trias sembla cada cop més clara, no està tant definit quina serà la magnitud de la tragèdia, per dir-ho d’alguna forma, i per tant, el pastís a repartir.

Però seria per part meva una frivolitat parlar únicament de la capital, com si no existís res més allà. Aquest pecat, tant arrelat a casa nostra, fa molts cops deixar de costat la repercussió del ball de bastons municipal a la resta de poblacions catalanes. Mea culpa, però acostuma a passar una mena de contagi en aquetes qüestions. Sovint els resultats barcelonins calquen tendències a la resta de poblacions, i molt em sembla que aquest cop passarà el mateix. CiU creixerà, i socialistes i republicans seguiran pagant el preu dels dos tripartits esgotats. El color blau del formatge serà cada cop més intens. Únicament espero que aquest cop no llepem uns altres vint-i-tres anys amb el mateix tren. Jo sempre he estat més amant de les variacions, de les necessitats de pactes, d’escoltar més d’una veu cantant,...

Escoltarem un seguit de promeses i un recull inacabable de retrets durant la campanya electoral, es a dir, aquell petit instant durant el qual tots els polítics posen cara d’escoltar allò que passa al carrer i ens preocupa als ciutadans. Ens obsequiaran amb globus per la canalla, amb esmorzars als carrers i places per comentar la jugada i les seves propostes, i somriuran cada cop que creguin que els estant fent una fotografia, i per descomptat, faran tots els petons que faci falta a tots els infants que trobin, sigui del color o la raça que sigui (aquests dies no fan distincions...).

Farem un exercici de civisme democràtic acceptant els legítims resultats, com sempre. Aquesta és la nostra feina de votants.

Primeres impressions

La Garriga, 8 de gener de 2011

Visitar a Londres ha estat una experiència única. La veritat és que la ciutat, tot i no sorprendre, doncs accedim a moltíssima informació d’un lloc abans d’anar-hi, si que ofereix tot un ventall de possibilitats inacabable, és a dir, hi ha ciutat per tothom. Els ambients son radicalment diferents amb un cop de metro: pots passar de les excel•lències de Harrods, fins a la delicadesa de Notting Hill, a la estridència de Picadilly o a la multicultural Candem Town. Cadascú pot agafar el que més li vingui de gust, i això sempre és una garantia d’èxit. Com és normal, el visitant mira de tastar un bocí de tot, per allò de fer-se una idea global de la ciutat.
Paga la pena no anar-hi amb presses. Cal fruir de cada instant a Londres. Només caminar pels carrers ja t’impregna del seu aler de ciutat antiga, plena de tradicions reials i d’altres. Els seus habitants es mostren educats, i diria també que molt més amables que els de altres ciutats tant grans com aquesta. Estant acostumats a un turisme que suporten igual que la pluja. De fet, sembla com si els no es mullessin, o si més no, que tant els hi fes quedar molls com ànecs o no. A tot s’acostuma un.
Al final tothom es queda en algun lloc del camí. És un instant que fas teu, que regales als sentits. Quant imagines la teva vida allà, fas teu un indret concret. Jo hem quedo amb Covent Garden: els antics oficis i les tendes delicades amb fragàncies variades es revitalitzen amb les músiques de carrer que cerquen una moneda per un somrís arrancat sota la bufanda. I al costat, la Royal Opera House promet concerts de traca i mocador. Visita aprofitada, curta, familiar,... Una delícia per tornar-hi d’aquí uns anys, uns fotografies gravades al record.

P.D.: Aquest any, i com a novetat del blog, he decidit no fer esment al sant/s del dia. Tot i així, i perquè no son mai bons els canvis radicats, val a dir que avui és el dia de Sant Llucià i Sant Severí.