Exercicis tecno-democràtics

La Garriga, 14 de gener de 2011

La parròquia socialista s’esvera: la Montserrat Tura decideix fer d les seves i presentar-se com a candidata al ajuntament de Barcelona. Ningú sap del cert si és o no la candidata de l’aparell, la d’en Montilla, o que carai ha passat amb tot aquest batibull, però sembla que justament això era allò que feia falta per omplir el got. La castanya pot ser monumental, amb primàries o sense. Potser això farà reflexionar a algú i, tot fent neteja i examen de consciència, comencen a fer les coses amb més seny (no s’ha de perdre mai l’esperança). Els altres partits, i sobretot la coalició CiU, es reguen les mans imaginant on poden anar a petar els vots que poden perdre els socialistes. Si per bé la victòria d’en Trias sembla cada cop més clara, no està tant definit quina serà la magnitud de la tragèdia, per dir-ho d’alguna forma, i per tant, el pastís a repartir.

Però seria per part meva una frivolitat parlar únicament de la capital, com si no existís res més allà. Aquest pecat, tant arrelat a casa nostra, fa molts cops deixar de costat la repercussió del ball de bastons municipal a la resta de poblacions catalanes. Mea culpa, però acostuma a passar una mena de contagi en aquetes qüestions. Sovint els resultats barcelonins calquen tendències a la resta de poblacions, i molt em sembla que aquest cop passarà el mateix. CiU creixerà, i socialistes i republicans seguiran pagant el preu dels dos tripartits esgotats. El color blau del formatge serà cada cop més intens. Únicament espero que aquest cop no llepem uns altres vint-i-tres anys amb el mateix tren. Jo sempre he estat més amant de les variacions, de les necessitats de pactes, d’escoltar més d’una veu cantant,...

Escoltarem un seguit de promeses i un recull inacabable de retrets durant la campanya electoral, es a dir, aquell petit instant durant el qual tots els polítics posen cara d’escoltar allò que passa al carrer i ens preocupa als ciutadans. Ens obsequiaran amb globus per la canalla, amb esmorzars als carrers i places per comentar la jugada i les seves propostes, i somriuran cada cop que creguin que els estant fent una fotografia, i per descomptat, faran tots els petons que faci falta a tots els infants que trobin, sigui del color o la raça que sigui (aquests dies no fan distincions...).

Farem un exercici de civisme democràtic acceptant els legítims resultats, com sempre. Aquesta és la nostra feina de votants.