La Garriga, 22 de gener de 2011.
Aquesta setmana un company de la feina ha estat pare. Li desitjo el millor a ell, la seva dona i la seva filla. Això m’ha fet recordar els mateixos moments pels que vaig passar fa anys, quan van néixer l’Anna i el Marc. Ara ja queda bastant lluny, però la realitat és que aquells moments son difícils d’esborrar. S’enceta tot en un moment, i per més preparat que creus estar, sempre t’agafen a contrapeu. És inevitable.
Ser pare de cop i volta és una experiència gratificant. Crec que aquestes coses que et fan créixer i madurar. Et posen una medalla i sembla que hom esperi tant de tu, que acolloneix una mica, però tant se val; un s’hi ha de llançar i endavant! És clar que has d’intentar no equivocar-te massa, però la realitat és que sempre mes tens aquella impressió d’estar caminant per un camí nou, per descobrir, i on els consells dels altres no serveixen gaire bé per res. La criatura creix i els problemes també, llei de vida. Sense voler semblar tràgic però, val a dir que a l’escola obliden donar-te les nocions bàsiques per iniciar-te en aquesta matèria....
Per altre banda, aquests dies estem registrant un reguitzell d’altres notícies no tant bones: Els partits estatals sembla que hagin decidit fer-nos la guitza ensenyant la seva cara més grisa i fosca. És aquell olor a ranci i a tancat. Obliden sempre l’efecte motor de l’economia catalana, l’impuls que Catalunya ha garantit i la innovació continuada que aquest país ha suposat per la resta de l’estat. Aquesta falta d’etiqueta (dic falta d’etiqueta per ser amable) dels polítics espanyols, fa que l’anomenada desafecció augmenti: perill de trencament? Si es vol dir així. Jo diria més aviat que la fractura presenta moltes dificultats estructurals per intentar tornar a soldar l’os.
No hay comentarios:
Publicar un comentario