Cada dia ho veig més clar. Clar com el dia de sol que avui desperta, clar com aquell estany del Pirineu que convida a despullar-te i entrar-hi. És tant evident que sembla mentida que sempre hagi estat davant! El cert és que aquest pensament ja l’havia assolit abans, però mai com ara està d’una forma tant present; no m’endurés res, i totes les possessions quedaran aquí o allí, tant se val, i jo no m’enduré res. Totes les coses, amb els maldecaps, les angoixes, els documents, les fotografies.... Pregunta un imaginari entrevistador: - Que s’enduria a una illa deserta?.- I la resposta ara explota de forma clara i ràpida: - A la última illa? Al darrer moment? Res de res, ho deixaré tot aquí, sigui molt o poc, o gens. Tot quedarà escampat per no sé on, i després un vent sense nom escamparà cendres absents de records propis, sense consciència. Tot plegat haurà desaparegut i deixarà d’existir, perquè allí no hi ha espai, segurament, ni presència. I no és un crit agnòstic, ni tampoc un deliri ateu. És tracta d’una mena de forma matemàtica exacte, un formulari natural, una lògica física. Quin descans poder-ho dir sense por, sense recança, i sense sentir-se atemorit. No endur-se res, a enlloc, amb el pensament net de qui descarrega el farcell impur de la història i el deixa abandonat a la vorera. Qui el vulgui que l’agafi, que en furti, que el prengui sense el meu permís, perquè tampoc vull expedir permisos ni llicències. De segur que alguns buròcrates uniformats segons el reglament aixecaran acta. Escriuran quelcom semblant a “s’ha trobat aquest matí escampat al voral les restes del que segurament eren les despulles mentals d’un individu. Les restes no permeten esbrinar de qui es tracta amb seguretat. Tot sembla indicar que podrien correspondre a un home de mitjana edat que ha oblidat intencionadament els seus records i consciència a la via pública. Els operaris municipals han procedit a la retirada dels efectes d’aquest ciutadà i han tornat a deixar el carrer en perfecte estat per a la circulació rodada”. I després el silenci, l’absència. Ni mals ni bons esperits, ni aparicions espectrals, ni psicofonies. No m’enduré res i així no podré fer fressa. Cal que ningú trobi a faltar cap objecte, ni cap referència. No caldrà posar l’orella doncs no caldrà escoltar, ni veure res, ni tant sols els presagis. Quin descans haver-ho deixat escrit, per si de cas, que mai se sap en aquests temps.
