Les vergonyes del mur

La Garriga, 30 d’octubre de 2011

En arribar a Berlín, el mur de la vergonya comença a fer mal al cor només t’hi acostes. Aquells blocs freds de formigó dibuixen el marc d’un quadre trist que deixa al viatger sense paraules quan només ha caminat vint passes. La seva superfície recull la protesta anys després d’aquells mateixos ciutadans que van permetre que s’aixequés. Però el dolor i la ràbia no s’aturen quan als seus peus, s’exposa la permanent "Berlín 1933-1945 Between propaganda and terror", just als peus de les antigues presons de la Gestapo. El silenci es fa evident entre els visitants que mica en mica van canviant el rictus del turista fins l’expressió pròpia del terror. Hom fa un exercici per imaginar tot allò que va succeir i les consciències es remouen. Un excés pels sentits.

En sortir, una reproducció del checkpoint Charly fa tornar irreal la separació, i el viatger es deixa seduir pel souvenir clàssic d'un trosset de mur i una fotografia del cartell que avisava: you are leaving the american sector. I un cop de metro t’acosta a la part del mur més lúdica, si es que això és possible. Els graffitis dels artistes del carrer fan el seu efecte balsàmic esperat, i un s’omple de l’esperit revolucionari suficient per prendre part de l’únic bàndol possible, el del ciutadà que repugna les separacions que els estats van crear i mai ningú va arribar a entendre del tot. Un repartiment que no recollia res del que el poble sentia, doncs la fatiga de la guerra era ja per se massa cruenta i inassolible.

Al nord de la ciutat, un altre monument recull les fotografies d’aquells que van morir saltant el Mur. Christian Buttkus tenia vint i un anys quan va morir el quatre de març de l’any 1965. Jo acabava de néixer. Ell, com molts altres ciutadans anònims, va fer un salt cap a la llibertat i la esperança, però mai no va arribar-hi. Ara en queda una fotografia i una flor, i també unes llàgrimes desconegudes. Només per recordar tots aquells somnis trencats, el Mur de la vergonya no s’hauria tirar a terra mai del tot. Les seves runes ens fan més humans, doncs nosaltres mateixos l’aixecarem.

Exaltació de la bogeria

La Garriga, 27 de setembre de 2011.

La última oferta del FNAC sona dolça pels altaveus; Chopin en estat pur, i les mans i els dits encara retenen l’espai llibre d’en Cabré, i també el seu espai a la ment. Quina sort saber escriure amb tanta bellesa, amb aquesta rectitud en totes les paraules. Però deixaré l’anàlisi per quan l’acabi de llegir. Havia fet la promesa de no llegir-ne més de cent pàgines cada setmana, però es fa inevitable tornar-lo agafar, i fins i tot repassar-ne algunes parts.

Però aquesta setmana té molts altres atractius; redreçar converses que havien quedat estroncades per malentesos, fer donar un tomb a situacions que semblaven massa encontrades, i fins i tot re-inventar plans per fer amb els que estimes. Tot si val per completar els dies i les nits, i desafiant els somnis i la lluna, sempre hi ha espai per fer volar coloms, com si fos possible sortir del cos i anar amb un tres i no res allà on es vulgui, passejant per aquells records que guarim de l’oblit. No si val a perdre el temps sense fer res, abandonar el desig de tot i ensopir-se davant del televisor; prou!, tanquem tots els canals i deixem que sigui la ment qui ens condueixi per camins menys excessius, menys nord-americans, menys encarcarats i previsibles.

Cal permetre que l’excentricitat, que a vegades ens converteix en folls, encengui els pensaments, tregui a passejar els problemes i converteixi les preocupacions en fulles seques dels arbres que els nins fan volar ens els parcs tot xisclant. Només aquestes vacances curtes, voluntàries i atemporals poden garantir oxigen suficient i necessari per remuntar tot el pes que suportem. Precisem la rauxa, com tots els animals.

Bricolatges emocionals i altres estratègies

La Garriga, 27 d’agost de 2011

S’acaba l’estiu. És una realitat que arriba amb la seva odiosa puntualitat. I aquesta realitat fa sortir el desencís de quedar-te sense allò que més desitges. Però havia de ser així, de cap altre forma, doncs aquest és el joc que cada any ens torna a la realitat després del lleure. Ara toca fer aquell esforç per minimitzar els danys, fer propòsits de començar amb bon peu, promeses de prendre-ho tot amb més calma, sense alterar l’equilibri actual, fent del setembre quelcom assolible i suportable. De fet, l’estat natural nostre és treballar onze mesos i descansar-ne un (aproximadament), per tant, no cal fer escarafalls a aquest futur previsible i que tots sabíem.

Caldrà fer el bricolatge corresponent, aquella teràpia particular de cadascú per començar el nou curs amb garanties, o si més no, intentar no prendre mal d’entrada, que la cosa ja està prou fotuda per a tots. Desarem els estris de platja i els bermudes fins l’any següent, però també els records d’aquella tarda als jardins de Luxemburg a París, i aquell vespre flotant pel Sena, i aquells matins de l’Empordà. Només caldrà tancar els ulls per tornar a fer-los presents.

Com cada any, raspallarem el vestit d’anar al despatx que anirà amortint la moreno de la pell mica en mica. La tardor trucarà aviat a la porta, amb aquell remor de fulles seques que passejaran amunt i avall del passeig.

Parèntesi ( vacances ) tanca parèntesi

La Garriga, 29 de juliol de 2011.

Inici de vacances i retorn als bons costums: aquest blog estava oblidat, deixat de la mà de Deu. Bé, tot torna. Ara toca el què toca, es a dir, aturar les neurones de treball, i fer sortir les d’esbarjo (unes neurones molt més distretes, se’m perden per qualsevol lloc...). Es temps de tancar la televisió i mirar molt més enllà, on s’acaba la mar tocant el cel, deixar que els ocells facin els seus dibuixos capritxosos tot volant, o escoltar om el vent juga amb els arbres improvisant una estrofa perfecte i fresca. Aquesta és la proposta personal, com un repte necessari i vital. Aconseguir-ho serà el premi. Bones vacances a tots/es!

P.D.:Els que no en teniu encara de vacances, paciència, i aquells que les heu esgotades ja, fins aviat.

Testimoni involuntari

La Garriga, 4 de juny de 2011.

Ha calgut una setmana o dues per pair Midnight in Paris, unes eleccions municipals previsibles, i finalment uns esdeveniments també previsibles prop del despatx, a base de garrotades i corredisses. Però com sempre, de tot, un mira de quedar-se amb allò que et fa més el pes. El film de Woody Allen és quelcom més que recomanable. Per a tots els que alguna vegada han estat enamorats de Paris, o per els que ho faran en un futur, el començament de la cinta ja és un resum de tot el que ens depara aquesta ciutat, i dic ciutat, i potser podria parlar d’un món particular de sensacions que entren pels ulls, pel nas, i per a tots els porus de la pell. Descobrir-la és com anar degustant un pastís de mil sabors; cada plaça, farola, jardí o cada entrada del metro, està dibuixada expressament per fer-se mirar. L’olor del seu mercat de les flors prop del Pont Neuf obre les narius disposades a menjar-se aquesta ciutat, i llavors explota la bomba de colors dels vitralls de la Sainte Chapelle. No s’acaba mai, i el viatger sempre s’enduu un tros al cor que resta inesborrable. Algú em va dir que s’ha de tornar cada any a Paris...

Però l’actualitat ha fet una corredissa des de l’estadi de Wembley amb tots els barcelonistes que han quedat afònics de tant animar al seu equip. Les victòries del Barça marquen una època. Hom es rendeix a la evidència de que en aquest club s’estan fent les coses bé. Fins i tot els rivals de sempre, han reconegut discretament la seva admiració per aquest equip. L’affaire Gerard Piquè amb Shakira Isabel Mebarak Ripoll m’ha fet rememorar aquella solució de donar al poble una notícia rosa per portar a la boca. Abans era un torero i una folklòrica, i ara és si fa o no fa el mateix canviant la modalitat artística/esportiva del mascle: tot torna.

El temps de les coses boniques no s’acaba mai a casa nostra. El dimecres vaig asseure a dina en un d’aquells restaurants bufet lliure prop del despatx. Anava sol i tenia presa per tornar a la feina. Devorava sense masses ganes el diari del dia amb les notícies que ja havia avançat la radio tot el matí. Al meu costat, un home i una dona grans, es parlaven de les seves coses. Van fer una repassada al tema de la trompada del Ortega Cano (ex Rocio Jurado, la Grande). L’home defenia que, per bé que ningú desitja causar un accident de forma voluntària, caldria que els medis no oblidessin que el pollastre en qüestió havia provocat la mort d’un altre conductor, i que aquest fet s’oblidava de forma injusta. Però esgotat aquesta temàtica, el cavaller va engrescar-se amb una poesia que guardava a la faixa per l’ocasió. Ella sembla que no ho esperava, però ho desitjava. Jo no sabia ben bé a on mirar i vaig fer veure que continuava la meva lectura distret, però tenia l’orella a la aguait, és clar.

La qualitat de la composició deixava molt que desitjar: les paraules estaven escollides per fer una rima simple i altisonant. Ell va fer el seu speech d’una tirada, sense tremolar-li la veu. Va jugar la seva carta més alta sense por al fracàs. Jo esperava el final demolidor amb els ulls clavats en un anunci de Viagra (casualitats de la vida). El somrís va florir finalment en els llavis d’ella. Vaig estar a punt d’aplaudir, cosa que hagués estat un error doncs només havíem escoltat l’audàcia tres persones en tot el restaurant. Van marxar corre cuita tots dos, amb el regust d’haver acabat la feina emocional i poder passar a la part més plàstica de l’assumpte. Evidentment, el marit d’ella mai sabrà que a la seva dona un altre home li havia fet ennuegar els ulls.

Site fermé pour vacances

La Garriga, 13 de maig de 2011.

Com sempre que hi han eleccions, encara que es tracti de estatals, autonòmiques o municipals, decideixo tancar per descans. Aquests dies son els polítics els que diuen més bajanades, i no hi vull contribuir. Tanmateix, ens agafem unes vacances. Atentament.

Escriure de nit contes inacabats.

La Garriga, 8 de maig de 2011.



Es trenca l’horitzó altre cop, i comença la fosca. Hi ha dos llunes, com a tota bona novel•la. El protagonista voldria fer amb la seva vida com en Kubala amb la pilota, però està clar que mai ha estat massa hàbil amb res. Rellisca per aquí i per allà, sense saber mai si ha fet allò més correcte. No en sap més, i per més que hi ho intentés, acabaria errant. És el seu estil personal, la marca de la casa.

Agafa l’autobús, el primer que para. No sap on va, però això no és massa important. Això és una ciutat, com qualsevol altra, amb les seves misèries quotidianes, els seus monuments i les seves manifestacions previsibles. Hom que ha viscut a la ciutat te marcat a la pell aquella taca de la indiferència. Només la ciutat pot regenerar-se quan plou amb força. Tot sembla un mica més net per unes hores, però aviat els gossos, i els gats, i totes les altres criatures que la conformen, corren per empastifar altre cop les parets des edificis i els carrers. No cal que canviï massa el color. De fet, sempre ha estat amb el mateix to, i si l’aigua neta la netegés, i desprès el sol l’ha assequés, seria una ciutat irreal.

La Sagrada Família altiva fa com si el mirés amb autosuficiència. El protagonista no sap quina cara posar en veure aquella muntanya de pedra. Els capricis (o hauria de dir la follia) d’en Gaudí, es desfan de tantes fotografies rebudes. Els dits dels turistes no paren de pressionar els disparadors de les càmeres. L’autobús protesta, esbufega, i comença a baixar cap el centre. És com un animal gegant i mandrós que es desplaça remugant pel carrer. Omple en tota la seva immensitat l’espai disponible i comença el descens. Però el protagonista ha decidit el seu destí. Es deixa arrossegar altre cop fins que el cor de la les Rambles li diu prou. Els trilers, i altres persones de mala vida, cerquen la seva clientela entre el turistes, però el protagonista trenca fins arribar a Santa Anna. Allí s’atura al costa de la parada de flors. L’olor a flors fresques envaeix el portal, i les visions d’ombres i boira d’en Ruiz Zafón apareixen amb claredat.

Engrescat, el protagonista fa la baixada de Sant Jaume, i aterra a la botiga més especial d’estilogràfiques. Queda embadalit amb aquella ploma que s’utilitza per escriure-ho tot d’un mateix, aquell objecte que tots els escriptors amaguen al fons del calaix més secret. Hi entra, i decidit a tot, demana al botiguer que li ensenyi. El botiguer l’observa amb uns ulls diminuts per sobre les olleres, sospesant les opcions. Serà la persona apropiada? Accedeix a mostrar-li aquella que més se l’hi escau. Sense cap mena de dubte, l’encerta.

Quan surt de la botiga, decideix aturar-se a la vinateria per fer un tastet de l’oferta de la setmana i un bocí de formatge de no sap on. A la butxaca de la americana hi porta el regal més preuat, aquell que li permetrà endinsar-se en els records i sensacions que configuren el seu espai, aquell tros de memòria que s’ha perdut desconnectat de la resta, i des de fa tant temps navega sense control. Serà capaç de agafar el control de la nau?

Quatre hores més tard, quan la ciutat comença a reposar, i dels indrets més foscos surten les bestioles de la nit, el protagonista seu davant del foli en blanc. La mà comença a tremolar, evidencia les pors que tants altres cops l’han aturat. Respira fondo, dos, tres cops. Deu vegades més. Mica en mica, torna a escoltar el soroll de la nit, i s’esvaeixen els temors i les tremolors. L’escriptura va empastifant el paper de moments, i altres mentides. Lucia Dalla arrenca L’Anno Che Verrà i tot sembla molt més fàcil. És l’hora dels contes inacabats, abans que la llum enlluerni altre vegada.

Resums onírics i altres somnis variats

La Garriga, 30 d’abril de 2011


Somio amb la mateixa fal•lera que Sumire; em deixo caure i quasi no sento ni el vertigen dels primers cops. La decisió l’havia pres abans, però és ara quan surto de la realitat i m’endinso en el bosc oníric. I el nus apareix de cop i volta: haig d’acompanyar a la vídua, després de tants anys, a recollir les cendres del seu marit. Fa prop de trenta anys, però les despulles esperen el foc final per a convertir-se en pols grisa i fosca. Ens posem a fer cua. Aquesta és la fila dels que van a recollir les cendres dels amics i familiars. Hi ha gent de tota mena, i així ha de ser, penso jo, doncs a tots per igual ens arriba l’hora, l’accident del traspàs al no-res, l’absència de l’ésser. Davant meu hi ha un home prim, sense llavis, quasi sense cara. L’encarregat li entrega una copa de ceràmica amb ribets daurats. De segur que ell hi te un lloc reservat al menjador de casa, entre els altres gerros i fotografies. El trofeu final d’aquella dona que no callava ni sota l’aigua, i que ara formarà part del decorat fins que ell decideixi anar a la residència d’ancians, per acabar de perdre els llavis, el somriure i tota l’expressió facial.

En acabat em toca a mi, que acompanyo a la vídua. El nostre cas és diferent. Aquestes restes fa massa temps que estan emmagatzemades i cal més temps per a localizar-les. En JC era un amic de la família, i la seva mort, a banda de sobtada, va ser molt sentida. Després d’esperar una bona estona, i de suportar les males cares dels qui estant darrera meu esperant, l’encarregat arriba amb una mena de capsa de plàstic dur i color gris clar. Sembla una mena de container en miniatura. La tanca de la porteta superior no te clau. Jo penso que allí hi han pogut posar qualsevol cendres, i mai podrien demostrar-ne la procedència. L’encarregat, com endevinant els meus pensaments, m’explica que estava guardada en un lloc molt segur tancat amb pany i clau. Aquí tot te el seu lloc i res no es barreja – afegeix. També ens fa saber que cal parar atenció en una particularitat d’aquella capsa; dins existeix un petit compartiment reservat als objectes que no s’han incinerat, per diverses raons. En el nostre cas es tracta d’un petit objecte que van trobar amagat en la roba del difunt.- Un objecte? Què pot haver volgut amagar el meu marit durant tants anys? – Tots fem cara de no entendre res. El cas és evident per l’encarregat, un home avesat en aquestes qüestions: ens explica que alguns morts ja ho fan això. Ens reserven sorpreses per quan no hi som, com qui deixa escrit allò que en vida no sabia o no podia dir, una mena de cridar l’atenció. D’altres ho fan per, seguir antigues creences egípcies, preparar el camí per tot allò que els espera després de la mort física.

El nostre JC va guardar una clau d’una caixa del banc. La vídua no se’n sap avenir. Una clau per una altra caixa. Que estava sonat? Mai no havia guardat res al seu lloc, i ara, després de mort, comença a tocar el botet amb amagatalls secrets!. Però les coses son com son, en els somnis, i en JC va deixar aquesta última herència amb sigil. La vídua m’encarrega fer-me càrrec de la clau i de esbrinar que hi ha al banc. Ella no en vol saber res. Després de 30 anys, els records s’han diluït com el fum, i aquell sofriment que va cremar l’ànima s’ha apagat. El fred s’ha instal•lat al cor, i el temps ha fet la seva feina també al cos. Aquelles mirades d’algun solter que ella va semblar mal interpretar fa temps, ja no s’han reproduït, i mica en mica, la seva vida s’ha desfet entre tele- novel•les i llibre d’auto-ajud. Ara somriu amb els nets quan fan aquelles cares que li recorden als seus fills de petits, o quan la veïna fa safareig amb la parella que s’acaba d’instal•lar a l’escala. Ara ja no té temps per capses ni secrets. Els records i els retrets ja no li fan mal. Tots aquests aspectes de la seva vida anterior han perdut força.

Heus ací que estic jo sol davant de la caixa de caudals. Les instruccions de la senyoreta del banc son clares. Només haig d’introduir la clau al forat i fer-la girar a la dreta noranta graus. Sentiré un clic i s’obrirà. A sobre la taula puc posar i treure el que calgui. Després, per tancar només cal pressionar la tapa i tot queda altre cop tancat i barrat. Per qualsevol dubte, puc trucar al timbre de la paret i ella parlarà per l’intèrfon. En aquella sala únicament escolto els brunzit dels florescents i els batecs del meu cor. Tota la resta que m’envolta es de color blanc: cadires, taula i parets. Sembla que estigui dins d’un escenari d’un món irreal. La mà comença a tremolar quan agafo la clau de la butxaca de la americana. La noto freda. Agafo a poc a poc, com si estigués a punt de cometre un sacrilegi pel que no estic preparat. Encerto el forat i enfonso dins del pany. El meu front està humit de suor i el cor apunt d’explotar. Giro els noranta graus a la dreta i sento el clic. Llavors em desperto de cop.

P.D.: Els somnis son així i no s’hi pot fer gaire cosa, però val a dir que llegir “Sputnik, mi amor” té aquestes coses. Demano innecessàries disculpes a qui es pugui sentir ferit, sobretot a la vídua i els fills de JC. Els dimonis del món oníric fan el seu joc diabòlic cada nit, i a vegades, juguen amb els nostres records de forma irracional. Per aquest motiu he canviat el nom real de JC per aquestes dos lletres que només em poden dir quelcom real a mi mateix.
També demano innecessàries disculpes als que llegiu aquest blog. Estic segur que aquesta història està fora de lloc. Faré per enquibir-la dins d’un llibre de contes que vaig fabricant, però aquest petit tast ha sortit de mare. Ho sento.

Santes setmanes

La Garriga, 24 d’abril de 2011

Potser se’m fa tant estrany això de la Setmana Santa, els ciris, els Crists i Verges plorant sang, els creients caminant descalços i remugant pregàries i altres romanços. Potser tot sona massa lluny, i amb aquella olor a resclosit; un tuf de costums ràncies que molts volen reviure cada any, recreant-se en una malentesa tradició. Les manifestacions religioses a què ens té acostumats la església catòlica i apostòlica, oblida molt fàcilment uns principis bàsics que la van conformar; el respecte als demés, la generositat, la austeritat i la pobresa amb la que a vegades s’omplen la boca, desapareixen quan algú destapa per exemple casos d’abusos a menors dins de les institucions dirigides per l’església, o quan un capellà admet haver ajudat a una adolescent prenyada... De hipòcrites n’hi ha a tot arreu, i de segur que tots en som en major o menor grau, però això és encara més denunciable quan parlem d’institucions que jutgen gratuïtament la moral de la resta dels mortals.

Avui toca caramelles per qui en tingui ganes: Nens i adults cantant pels carrers parant la barretina. Altres preferim deixar passar aquest diumenge sense tanta floritura: uns llibres, unes musiquetes, un raig de sol que s’escola per la persiana, i uns ulls que cerquen el blau del cel després de tants dies de núvols. Demà podrem allargar una mica més aquestes mini vacances amb un dilluns de Pasqua per anar posant-nos a to, amb l’amenaça d’un dimarts pler de obligacions pendents d’atendre.

Continuarem amb el viacrucis particular del Barça a la Champions (t’agradi o no aquests partits s’han de mirar, i s’escau, animar al personal si van mal dades). Un altre partit amb el Reial Madrid (o Madrit amb t per ser més fidels al esperit blaugrana). Cansa una mica aquesta dictadura futbolística. Sort que sempre podem tornar a veure alguna pel•lícula desengreixant per desfer-nos de tant ciri i tant futbol. Sembla que comença a endevinar-se l’estiu al final del túnel.

Indignacions per encàrrec

La Garriga, 2 de abril de 2011.

Carla Bruni canta “Quelqu'Un M'a dit” incansable, i de cop i volta l’Abril arriba carregat de projectes per fer, començar i executar. Tot tant pler que unes coses es solapen amb les altres. Tot plegat molt divertit, doncs com sempre, paga la pena tenir molt per fer, que tot fet. Fem una paradeta per descansar, i aprofito per llegir el llibre de Stéphane Hessel que un amic m’ha deixat. “Indigneu-vos” vol ser un crit suggerit per un jove vell, i adreçat als nois i noies que veuen la enorme distància entre la riquesa i la pobresa. No encoratjaré a llegir-lo doncs no crec que aporti gaires novetats. Altre cop les expectatives no s’han acomplert. No passa res.

Però la novetat, per dir-ho d’alguna forma, ens arriba de Madrid. En Rodríguez Zapatero anuncia avui que no repetirà com a candidat. Tothom ho donava per fet, però ha estat fer l’anunci, i un seguit de persones ja han organitzat, via sms i altres vies, una protesta prop del carrer Ferraz per exigir-li la convocatòria de eleccions anticipades. Tranquils, aquestes coses surten de la caverna, i com tot que surt de la foscor, amaga maldats encobertes. Aquests si que estant indignats sempre. Viuen indignats des de el matí fins el vespre, i fins i tot aprofiten per aturar interpretacions teatrals en nom de déu i de no sé qui més. Son els mateixos de sempre, i gràcies a ells encara podem distingir les línees morals que Hessel ara veu esborrades. Era molt més fàcil abans quan els nazis ocupaven França i la Resistència s’organitzava a Londres. En el temps de la França Lluire del general De Gaulle, tot estava molt més clar que ara. Un sabia per on anar, èticament parlant, i els dolents eren els dolents de forma evident.

Ara tot està molt més confós, i per anar tirant, podem apropar-nos a les propostes d’aquests llibres d’auto-ajut, o simplement podem utilitzar el sentit comú. Qui sap; potser encara l’encertarem. En tot cas, no val a caure en la inconsistència del passotisme, allò de considerar que res va amb un mateix. Tots hi participem en tot, més o menys, i tots tenim l’obligació de sentir-nos quelcom implicats. De segur que les decisions les prenen altres que ni coneixem, però el individu no hauria de renunciar mai a sentir-se responsable, com una base mateixa per construir-se a si mateix. Els que abandonen aquest deure, perden identitat i moltes altres condicions pròpies del ésser humà.

Bones companyies ( de Padua al Vallés)

La Garriga, 25 de març de 2011

Desprès de tot, la primavera ha arribat. Amb la ressaca del terratrèmol i el tsunami, i amb la pols de les revoltes a l’Orient Mitjà, semblava que no havien de notar cap més canvi, però no ha estat així. Hom a respirat distint, obrint les narius amb curiositat; un nou aire ha omplert l’ambient de canvis insuportablement inesperats; han caigut el murs d’un hivern que no passarà a l’historia per ser el més divertit, i de les seves cendres haurem de fer la collita per aquest estiu. Que se’ns proposa? Poca cosa que no surti d’una crisis a la que ningú veu un final, i un futur incert i negre com la boca del llop. Però amb aquestes pedres s’ha de fer el camí, i no val portar més desànim del necessari que ja en tenim prou.

Com quasi cada cap de setmana em refrego antigues cançons d’aquelles que el record tenia a les golfes cobertes de pols. “Che sera” d’en José Feliciano acompanya les paraules d’una convidada del nord de Itàlia que s’està a casa aquets dies. El seu somrís agraït i les seves paraules amb un rudimentari castellà, pler de la musicalitat del llenguatge de Petrarca, fan que aquesta setmana l’ambient casolà estigui alterat. Ens explica quatre ratlles d’una vida a Monselice, a tocar de Venècia. El seu país no deixarà mai de sorprendre i agradar; combina la tradició més soferta amb una modernitat que omple el cor per fer volar coloms i il•lusions. Agraeixo aquest intercanvi perquè ens enriqueix una mica a tots. El trasbals d’un nou resident deixa de tenir importància quan a taula es parla una mica d’aquí i d’allà, amb un intercanvi gratuït de costums i situacions. El nord de la bota italiana toca de refilada algunes inquietuds catalanes, tot i que, la pela és la pela, i mentre aquí anem en carros tirats per bous, allí comencen a circular amb les comoditats d’utilitaris bastant decents.

De totes formes, per uns dies La Garriga i Monselice es donen la mà i comparteixen sopars, karaokes i festes variades. La pizza i els espaguetis a la carbonara es barregen amb la botifarra, el pa amb tomàquet i els bunyols de vent. En els altaveus del pc, Don McLean canta American Pie i em diu que “el pare, el Fill i l’Esperit Sant, van agafar l’últim tren a la costa el dia que la música va morir”; tota una declaració de pessimisme. Per sort, totes les cançons acaben i ens apropen d’altres. Ara Germán Valdés agafa “Busca lo más vital” per compensar, i després Ray Charles enfila “Bye, bye love” com si tal cosa. Però això no podria acabar sense un cridaner Miguel Bosé cantant-li a “Linda” i els seus petons d’aire pur, quan aquest noi encara tenia una mica de veu. Per tant, permeto que Spotify deixi explotar “Dream a little dream of me” amb Ella Fitzgeral. Crec que vaig fer un altre cafè.... Buona notte.

1Q84 - 2011

La Garriga, 19 de març de 2011.

Haruki Murakami, Premi Internacional Catalunya 2011; s’ha fet justícia.Tot i semblar oportunista, val a dir que el premi ja estava previs abans dels terribles aconteixements al Japò, i també cal reconèixer que aquestes distincions, únicament fant una mica més grans als grans, i Murakami és un dels valors més interesants de tots els que es fan i es desfan, literariament parlant. La seva simplicitat captiva d’entrada, i només ell és capaç de extreurela de tot allò que se li acosta. Les malmeses, i a vegades inexistents relacions socials del seus personatges, prenen una forma quasi misteriora amb les seves paraules, i fan que el lector s’endinsi en un món irreal, quasi oníric, sense la generositat de les excesives boires que sempre extent en Ruiz Zafón, però si creant un nexe entre allò real i allò imaginari, regalant moments d’una sensualitat, i fins i tot una sexualitat, propera. Un regal pels sentits son els texts d’en Murakami, i ell un senyor que fuig dels premis, de les entrevistes, de la premsa i dels admiradors. Gelós inclús de la seva imatge que protegeix tot el que pot, esclau d’una rutina que el manté actiu.

Diuen que vindrà a Barcelona a recollir el premi el nou de juny. Sigui com sigui, encara que no arribi mai a casa nostra, molts ens sentim molt a prop seu. 1Q84, el su últim regal, fa més proper també el nostre condol per les víctimes que ha deixat el terratrèmol de Japò. Tots estem al costat dels que s’han quedat sense casa, sense familia i sense res. Un caprici de la natura que colpeja la consciència col•lectiva i ens mostre les febleses humanes, una sotregada als sentits.

Cheek to cheek

La Garriga, 5 de març de 2011.


Una revista d’aquelles de alt contingut terapèutic m’aconsella, entre altres coses, fer servir una teràpia molt bona contra l’estrès; és tracta de riure, i si més no somriure, totes les vegades que puguis. No cal ser exigent, doncs únicament es cerca satisfer un munt de necessitats fisiològiques i psicològiques que el cos i l’ànima precisen. Cal escoltar-los, i entregar-los allò que demanden sense recança. Riure té tantes virtuts, i més a més, és molt més fàcil de pronunciar que els fàrmacs que cerquen resultats similars. L’individu s’omple de vida, recarrega piles, agafa forces per anar tirant endavant, i sobretot, crea un factor profilàctic contra les depressions i les angoixes generalitzades. És a dir, un benefici que ningú podia imaginar, i que es conjuga per aportar-nos les vitamines que calen per fer suportable tot plegat.

Seguint el consell, decideixo compartir uns quants moments inoblidables de Rubianes solamente, un d’aquells pocs espectacles teatrals que he repetit. Ara que fa dos anys que ens va deixar, les seves paraules i el seu somrís es fan més necessàries encara. Una persona me’n parlava tot dinant aquesta setmana del cor que tenia en Pepe, un cor tant gran que hi cabien tots i totes, un prodigi saber estimar tant i donar-se tant als altres. Tots hauríem d’aprendre a estimar tant com ell ho feia. Les llàgrimes alegres s’acosten i fan per sortir dels ulls de tant riure en recordar el seu parlar enriolat, les seves expressions i aquella mirada tant plena de vida que entrava a dins d’un sense avisar. La teràpia fa efecte immediatament; els muscles es relaxen i els cervell fa el seu imprescindible reset per re-situar tot una mica al seu lloc i deixar pas a una organització amb prioritats raonables. Les preses insubstancials queden aparcades lluny, on no molesten, mentrestant una mà familiar segueix el ritme de Fred Astaire cantant Cheek to cheek, com si no passes res. Bon cap de setmana a tots.

P.D.: Ja no es fan pel•lícules com les d’abans, o m’estic fent gran...

bicicleta, cullera, ....

La Garriga, 27 de febrer de 2011

Comença aviat el diumenge, entre núvols i petites clarianes, com volent acontentar una mica a tothom, sense ser esplèndid, però tampoc malbaratant; alguns arbres s’han atrevit a florir, segurament enganyats per les juguesques del temps, i d’altres segueixen seriosos i quiets guaitant si acaba l’hivern d’una vegada.

Ahir vaig aprofitar per anar a veure “bicicleta, cullera, poma” d’en Carles Bosch. Haig de dir que va ser un documental (que no pel•lícula) més que digne. Deixant de banda les preferències polítiques, aquesta cinta ens fa un regal proper i còmode d’en Pasqual Maragall que ja voldrien molts personatges públics. A més a més, també ens aproxima la visió de l’Alzheimer com una malaltia desgraciadament massa habitual. La certesa fatal que els teus records es van desfent com castells de sorra a cop d’onada del temps, fa fredor, i alhora, la iniciativa per lluitar científicament contra la malaltia, obre esperances que sempre son necessàries per a tots els que toquem aquesta realitat de prop. Aquesta demència és cruel i ens obliga a revisar i establir nous vincles amb els malalts a mesura que avança, com una progressió macabre que comença encara no sabem on, i acaba obligatòriament al oblit final. Si per bé tots els casos son diferents, i cada persona és un món, també és cert que el fil conductor des que apareixen els primers símptomes i les diferents fases posteriors és molt semblant. En tots els casos, el deteriorament acompanya una tristesa per tot allò que, sense remei, un va perdent per el camí; els propis records. I també es fa palès l’angoixa a vegades en veure la incapacitat recuperar cap contingut i tornar enrere.

Després de veure el documental, es fa imprescindible sentir-se més a prop d’aquests malalts, i també de tots els familiars i cuidadors seus. Bicicleta, cullera, poma; tant senzill com això, i tant difícil de recordar.

#sensesenyal

La Garriga, 20 de febrer de 2011.


Comença un diumenge grisós, com el mapa de revolucions en molts països àrabs. Em resisteixo a creurem una visió romàntica d’aquestes revolucions fetes de twitter, facebook i caçons. Estic convençut, i com jo molts altres, que la jugada s’ha programat a molts kilòmetres d’allí, segurament en despatxos de Londres, o Washington o Tokio, i els personatges secundaris omplen els escenaris preparats per acomplir els grans plans fets a distància.

Però la setmana ens deixa un altre regust amarg molt més a prop nostre. La Generalitat Valenciana per fi a aconseguit el seu objectiu de deixar sense senyal les emissions de TV3. La dreta, com prescindeix de la ètica per sistema, alhora no té cap problema en fer el mateix amb l’estètica, i per tant, alliberada de la càrrega feixuga d’una consciència social i cultural, tira pel dret i escapça unes emissions que apropaven dos països que comparteixen el valor més preuat, la llengua. Per a tots aquells que tenim arrels en el país valencià, encara que aquestes siguin llunyanes, ens dol aquesta intransigència absurda. El president Camps, ferit pels escàndols que el persegueixen des de fa massa temps, emmetzina les relacions entre dos pobles veïns oblidant, amb la seva supèrbia, que el fons cultural d’un poble no el fan els governs ni els governants; el gust per utilitzar el vehicle comú de la llengua uneix i enriqueix a l’individuo i la seva comunitat.

Altre cop, les realitats polítiques no tenen res a veure amb la vida terrenal de tots nosaltres. Entossudits, els senyors de la política segueixen sords com una campana i obliguen a tothom a fer passar pels camins que marquen els criteris del seu partit. Això no té res a veure amb les persones.

Nous projectes: fer volar coloms!

La Garriga, 12 de febrer de 2011.

Aquesta setmana he donat forma a una idea que ja fa temps que em ronda (diria que fa anys). Es tracta d’escriure, de forma una mica seriosa. Després de fer tants i tants intents amb una novel•la de misteri molt interessant que mai ha acabat de sortir (un capítol i mig per ser exactes, iniciat repetides vegades), he decidit optar per un format més proper a les meves capacitats, i alhora, un format que també permetés una bona conciliació entre la meva vida familiar, laboral i mental. Es tracta de contes. He decidit fer una sèrie de contes curs que facin de teràpia, i també, omplin aquell budell que sempre queda vuit, creativament parlant, és clar. Aquest cop he deixat el títol en blanc. Com tot ens condiciona, he preferit posar-hi només el ordinal que li correspon i res més. Llavors els dits i la música han fet la resta. Crec que ja tenim dos terceres parts del primer conte, i de moment, n’estic content. La tecla delete no ha calgut encara per esborrar cap mal pas, toquem fusta, i tanmateix, espero que mica en mica els folis vagin fent pila. Tot és un projecte, i cal agafar-ho amb delicadesa, per no malmetre’l, però també amb la il•lusió de fer néixer un producte digne. Per tot això, val a dir que aquest blog es possible que disminueixi les seves actualitzacions: el cap te una capacitat limitada.

Si tot va bé, tindré temps per a tot, i sinó, caldrà distribuir les energies amb els diferents projectes. Voldria tenir enllestit d’aquí un any aquest tema dels contes (un per mes seria suficient), i encara que els terminis estant per complir-los, pot passar de tot.

Així doncs, a fer volar coloms!. Obriré les portes a la imaginació i programaré un somni possible. Qui sap? Potser un cop estaré content d’haver optat per fer entretenir-me escrivint. El mal de cul a la cadira i la teràpia de les lletres haurà de fer la resta .

Prostitució, política i logopèdia.

La Garriga, 6 de febrer de 2011

Comença un perfecte diumenge, amb sol, bona temperatura, i calma, molta calma. El diari em regala l’incansable volum de males notícies, guerres, assassinats i esbatussades en general. Destaca la informació sobre Egipte: la revolució mediatitzada del moment. Es fa difícil saber del cert si va ser primer l’ou o la gallina, però només cal ser una mica despert per saber que aquestes revoltes mai tenen un únic origen comú i simple. Això de que un poble s’aixequi contra el dictador sempre comença a coures en les cuines d’altres països, i aquest cop no serà pas una excepció. La visió romàntica i alhora tràgica de les revolucions ha passat a la història fa temps. Em quedo amb la divertida reacció twittera després que en Bisbal (cantant sortit de la factoria OT, no cal dir més), piules allò de: "Nunca se han visto las pirámides de Egipto tan poco transitadas, ojalá que pronto se acabe la revuelta". Espectacular!

Itàlia viu també temps de manifestacions importants, tot i que aquest cop, més que parlar de l’encariment dels aliments o de la supressió de les llibertats bàsiques, el tema és hormonal. Milers de ciutadans han sortit al carrer per fer notar la vergonya que senten per les actituds del primer ministre. Intel•lectuals de la categoria de Umberto Eco no en dubtat a encapçalar la protesta. Exhibeixen la seva vergonya per tots els escàndols sexuals d’en Silvio Berlusconi. Les pancartes de les manifestacions no poden ser més clars: “Itàlia no és un bordell” o “Aquesta no és la Itàlia de la Via Olgettina!”.

A casa nostra no hi ha revoltes ni manifestacions. Només podem fruir dels amables debats entre Montserrat Tura i Jordi Hereu, i de fons la cantarella d’un Tries que ha desestimat totalment pronunciar correctament la lletra erra, una frustració pels logopedes catalans. No som res.

Sense ganes de res.....

La Garriga, 30 de gener de 2011.

A vegades ens passen coses que cal pair a poc a poc. Això és justament el que m’ha passat amb un amic que aquesta setmana ens ha deixat. Encara no en puc parlar sense que explotin un munt d’emocions incontrolables. Em cal deixar passar uns dies, potser uns mesos. El record d’en Pere encara és massa dolorós. Intentaré assumir tot el que ha succeït i recuperar l’ànim, però les ferides tendres necessiten repòs, i jo també.

Benvinguda a la Nika i les fractures habituals

La Garriga, 22 de gener de 2011.

Aquesta setmana un company de la feina ha estat pare. Li desitjo el millor a ell, la seva dona i la seva filla. Això m’ha fet recordar els mateixos moments pels que vaig passar fa anys, quan van néixer l’Anna i el Marc. Ara ja queda bastant lluny, però la realitat és que aquells moments son difícils d’esborrar. S’enceta tot en un moment, i per més preparat que creus estar, sempre t’agafen a contrapeu. És inevitable.

Ser pare de cop i volta és una experiència gratificant. Crec que aquestes coses que et fan créixer i madurar. Et posen una medalla i sembla que hom esperi tant de tu, que acolloneix una mica, però tant se val; un s’hi ha de llançar i endavant! És clar que has d’intentar no equivocar-te massa, però la realitat és que sempre mes tens aquella impressió d’estar caminant per un camí nou, per descobrir, i on els consells dels altres no serveixen gaire bé per res. La criatura creix i els problemes també, llei de vida. Sense voler semblar tràgic però, val a dir que a l’escola obliden donar-te les nocions bàsiques per iniciar-te en aquesta matèria....

Per altre banda, aquests dies estem registrant un reguitzell d’altres notícies no tant bones: Els partits estatals sembla que hagin decidit fer-nos la guitza ensenyant la seva cara més grisa i fosca. És aquell olor a ranci i a tancat. Obliden sempre l’efecte motor de l’economia catalana, l’impuls que Catalunya ha garantit i la innovació continuada que aquest país ha suposat per la resta de l’estat. Aquesta falta d’etiqueta (dic falta d’etiqueta per ser amable) dels polítics espanyols, fa que l’anomenada desafecció augmenti: perill de trencament? Si es vol dir així. Jo diria més aviat que la fractura presenta moltes dificultats estructurals per intentar tornar a soldar l’os.

Exercicis tecno-democràtics

La Garriga, 14 de gener de 2011

La parròquia socialista s’esvera: la Montserrat Tura decideix fer d les seves i presentar-se com a candidata al ajuntament de Barcelona. Ningú sap del cert si és o no la candidata de l’aparell, la d’en Montilla, o que carai ha passat amb tot aquest batibull, però sembla que justament això era allò que feia falta per omplir el got. La castanya pot ser monumental, amb primàries o sense. Potser això farà reflexionar a algú i, tot fent neteja i examen de consciència, comencen a fer les coses amb més seny (no s’ha de perdre mai l’esperança). Els altres partits, i sobretot la coalició CiU, es reguen les mans imaginant on poden anar a petar els vots que poden perdre els socialistes. Si per bé la victòria d’en Trias sembla cada cop més clara, no està tant definit quina serà la magnitud de la tragèdia, per dir-ho d’alguna forma, i per tant, el pastís a repartir.

Però seria per part meva una frivolitat parlar únicament de la capital, com si no existís res més allà. Aquest pecat, tant arrelat a casa nostra, fa molts cops deixar de costat la repercussió del ball de bastons municipal a la resta de poblacions catalanes. Mea culpa, però acostuma a passar una mena de contagi en aquetes qüestions. Sovint els resultats barcelonins calquen tendències a la resta de poblacions, i molt em sembla que aquest cop passarà el mateix. CiU creixerà, i socialistes i republicans seguiran pagant el preu dels dos tripartits esgotats. El color blau del formatge serà cada cop més intens. Únicament espero que aquest cop no llepem uns altres vint-i-tres anys amb el mateix tren. Jo sempre he estat més amant de les variacions, de les necessitats de pactes, d’escoltar més d’una veu cantant,...

Escoltarem un seguit de promeses i un recull inacabable de retrets durant la campanya electoral, es a dir, aquell petit instant durant el qual tots els polítics posen cara d’escoltar allò que passa al carrer i ens preocupa als ciutadans. Ens obsequiaran amb globus per la canalla, amb esmorzars als carrers i places per comentar la jugada i les seves propostes, i somriuran cada cop que creguin que els estant fent una fotografia, i per descomptat, faran tots els petons que faci falta a tots els infants que trobin, sigui del color o la raça que sigui (aquests dies no fan distincions...).

Farem un exercici de civisme democràtic acceptant els legítims resultats, com sempre. Aquesta és la nostra feina de votants.

Primeres impressions

La Garriga, 8 de gener de 2011

Visitar a Londres ha estat una experiència única. La veritat és que la ciutat, tot i no sorprendre, doncs accedim a moltíssima informació d’un lloc abans d’anar-hi, si que ofereix tot un ventall de possibilitats inacabable, és a dir, hi ha ciutat per tothom. Els ambients son radicalment diferents amb un cop de metro: pots passar de les excel•lències de Harrods, fins a la delicadesa de Notting Hill, a la estridència de Picadilly o a la multicultural Candem Town. Cadascú pot agafar el que més li vingui de gust, i això sempre és una garantia d’èxit. Com és normal, el visitant mira de tastar un bocí de tot, per allò de fer-se una idea global de la ciutat.
Paga la pena no anar-hi amb presses. Cal fruir de cada instant a Londres. Només caminar pels carrers ja t’impregna del seu aler de ciutat antiga, plena de tradicions reials i d’altres. Els seus habitants es mostren educats, i diria també que molt més amables que els de altres ciutats tant grans com aquesta. Estant acostumats a un turisme que suporten igual que la pluja. De fet, sembla com si els no es mullessin, o si més no, que tant els hi fes quedar molls com ànecs o no. A tot s’acostuma un.
Al final tothom es queda en algun lloc del camí. És un instant que fas teu, que regales als sentits. Quant imagines la teva vida allà, fas teu un indret concret. Jo hem quedo amb Covent Garden: els antics oficis i les tendes delicades amb fragàncies variades es revitalitzen amb les músiques de carrer que cerquen una moneda per un somrís arrancat sota la bufanda. I al costat, la Royal Opera House promet concerts de traca i mocador. Visita aprofitada, curta, familiar,... Una delícia per tornar-hi d’aquí uns anys, uns fotografies gravades al record.

P.D.: Aquest any, i com a novetat del blog, he decidit no fer esment al sant/s del dia. Tot i així, i perquè no son mai bons els canvis radicats, val a dir que avui és el dia de Sant Llucià i Sant Severí.