Indignacions per encàrrec

La Garriga, 2 de abril de 2011.

Carla Bruni canta “Quelqu'Un M'a dit” incansable, i de cop i volta l’Abril arriba carregat de projectes per fer, començar i executar. Tot tant pler que unes coses es solapen amb les altres. Tot plegat molt divertit, doncs com sempre, paga la pena tenir molt per fer, que tot fet. Fem una paradeta per descansar, i aprofito per llegir el llibre de Stéphane Hessel que un amic m’ha deixat. “Indigneu-vos” vol ser un crit suggerit per un jove vell, i adreçat als nois i noies que veuen la enorme distància entre la riquesa i la pobresa. No encoratjaré a llegir-lo doncs no crec que aporti gaires novetats. Altre cop les expectatives no s’han acomplert. No passa res.

Però la novetat, per dir-ho d’alguna forma, ens arriba de Madrid. En Rodríguez Zapatero anuncia avui que no repetirà com a candidat. Tothom ho donava per fet, però ha estat fer l’anunci, i un seguit de persones ja han organitzat, via sms i altres vies, una protesta prop del carrer Ferraz per exigir-li la convocatòria de eleccions anticipades. Tranquils, aquestes coses surten de la caverna, i com tot que surt de la foscor, amaga maldats encobertes. Aquests si que estant indignats sempre. Viuen indignats des de el matí fins el vespre, i fins i tot aprofiten per aturar interpretacions teatrals en nom de déu i de no sé qui més. Son els mateixos de sempre, i gràcies a ells encara podem distingir les línees morals que Hessel ara veu esborrades. Era molt més fàcil abans quan els nazis ocupaven França i la Resistència s’organitzava a Londres. En el temps de la França Lluire del general De Gaulle, tot estava molt més clar que ara. Un sabia per on anar, èticament parlant, i els dolents eren els dolents de forma evident.

Ara tot està molt més confós, i per anar tirant, podem apropar-nos a les propostes d’aquests llibres d’auto-ajut, o simplement podem utilitzar el sentit comú. Qui sap; potser encara l’encertarem. En tot cas, no val a caure en la inconsistència del passotisme, allò de considerar que res va amb un mateix. Tots hi participem en tot, més o menys, i tots tenim l’obligació de sentir-nos quelcom implicats. De segur que les decisions les prenen altres que ni coneixem, però el individu no hauria de renunciar mai a sentir-se responsable, com una base mateixa per construir-se a si mateix. Els que abandonen aquest deure, perden identitat i moltes altres condicions pròpies del ésser humà.