Alicia

La Garriga, 8 de desembre de 2009.

Ara fa uns quants dies que no se’n sap res de l’Alicia Gámez. Ella, i altres persones, formaven part d’una caravana que pretenia portar, com altres anys, allò que manca en alguns països de l’Àfrica. Quan ella en parlava, d’aquestes caravanes, ho feia amb l’alegria de qui forma part de quelcom lloable i necessari. La veritat és que tenia tota la raó. Ara però, la seva absència és més sentida al jutjat on treballa. La seva cadira buida és una creu que han de suportar tots aquells que es van acostumar a la seva rialla oberta i als seus ulls amables. No puc més que desitjar que acabi aquest segrest absurd. Si bé tots els segrests son absurds, aquest ho és més encarà. No si val a fer aquesta atrocitat sota cap concepte, ni per diners, ni en nom de cap deu. Ningú és mereix passar per una situació com aquesta. Sense més paraules.