Establishment pessebrístic

La Garriga, 6 de desembre de 2012-12-06

Avui és un dia tot estrany. És festa. És dijous però és festa. Dia de la Constitució espanyola. Sense comentaris; cadascú sap què pensar, i no cal fer adoctrinaments innecessaris (ja ens en fan bastant, sense demanar-ho). En tot cas, aquest dia s’aprofita de forma majoritària per retrobar tots els estris decoratius de Nadal. Cal tenir en compte que les festes estant a tocar, i per tant, sinó optem per organitzar-nos degudament, haurem de fer-ho tot corre cuita... Per contra, si un va ser curós l’any anterior, pots despatxar aquests assumpte ràpidament; amb un tres i nos res, el menjador i sala d’estar absorbeixen com elements propis l’avet de Nadal, les figuretes de pares Noëls, les espelmes vermelles amb motius florals i llacets,.... Aquest any cobra importància el tema del pessebre. El papa Benet ha tingut la brillant idea de proposar modificacions importants, com excloure al bou i la mula del establishment pessebrístic. Pels pessebristes de tota la vida això és un cop al ventre que difícilment es pot digerir! El bou i la mula: .......tants anys acompanyant de forma fidel aquella feliç família, donant tot el seu suport, la seva escalfor, física i moral, a banda de formar part del complement estètic imprescindible per complir amb la quota ecologista acceptable. Quanta injustícia te aquesta discriminació inesperada.

         Però el papa Benet no s’ha atura’t aquí: Per acabar-ho d’adobar, ha decidit llançar la notícia que els reis mags de l’Orient, no son de l’Orient, sinó que son originaris d’Andalusia: “toma Geroma, pastillas de goma!” Andalusos eren els reis, i tu et quedes amb aquella cara de pòquer com quan te’n adones que el carterista t’ha escurat les butxaques i tu no t’has adonat de res. Qui ho anava a dir! Tants anys recordant aquelles paraules que sortien de dins de les barbes fredes del rei blanc a la porta de Can Jorba, i resulta ser que era andalús. Doncs haig de dir, si la memòria no em falla, que el meu rei blanc no arrossegava gens d’accent del sud, sinó més aviat al contrari. Sense immersió lingüística (crec que encara no existia, evidentment), els reis mags sabien mostrar-se propers amb aquella colla de nens que ens acostàvem temorosos, preparats per contestar les dos o tres preguntes obligatòries, abans de que el fotògraf de torn captés la instantània del nen vestit amb aquell abric cordat fins el coll, bufanda i gorra. Aquest papa és la hòstia!