La Garriga, 8 de Febrer de 2014.
Avui he estat
mirant fotografies antigues, àlbums que desem per passar moments de records que mai
no hagueren d’esborrar-se. Son tants moments feliços que els ulls no tenen
temps per assumir, i els dits nerviosos fan transcórrer la seqüència amb la
il·lusió de sorprendre’m amb la següent:
Haig de tornar a
Roma, haig de fer petits als meus fills altre cop, haig de enfosquir els
cabells que han anat emblanquint la closca, haig de tornar a olorar aquells
carrers empedrats d’història... els sorolls s’escolten encara entre aquells
turistes i els venedors dels mercats que somriuen amb la mirada, com només saben
fer els romans, i el color d’aquell cafè tant curt i tant intens que et torna
al món dels vius en un tres i no res, la remor de l’aigua que brolla feliç i orgullosa en
les fonts, entre els marbres blancs que el temps i les mans esculpeixen. De segur
que haig de tornar a Roma, com aquell esclau que no pot escapar d’una cadena
invisible que el lliga per sempre, perquè “sempre” és la ciutat eterna, com una
essència d’ella mateixa.
I els dits han
esgotat les fotografies, com un avís de que avui és un dissabte gris de febrer.
La música continua sonant indiferent al fred que porta la fosca, però la mirada
va captant el canvi de llum i Roma torna a la seva carpeta, clicant l’ull,
esperant que torni a obrir els seus tresors. Haig de tornar a Roma.
No hay comentarios:
Publicar un comentario