La Garriga, 7 de març de 2010, Santa Perpètua.
Acabo l’etapa en blanc en la que em trobava i, altre cop, em deixo portar per les paraules que el vent s’emporta i la xarxa retent. Masses cops m’he deixat endur pel pessimisme d’aquesta crisi que sembla empastifar-ho tot, i per la desídia de coeficients desencisants de l’atur i d’altres. Durant setmanes he deixat que aquest desànim em cales l’esperit, com una pluja freda. He intentat sortir-me’n molts cops, i la veritat és que no ho he aconseguit del tot. Estant així les coses, el cervell ha estat prou astut per apropar aquella copa de vi que aconsegueix relaxar tensions i prendre distància amb tot, i amb tots.
L’esquizofrènia habitual sempre acompanya les setmanes de principis d’any, quan s’acaba la bestiesa del Nadal comercial i hom torna a fer quatre números de com s’ha quedat el cervell i el cos. De fet, els danys col•laterals han estat minsos en el meu cas. Val a dir que vaig prendre les mesures profilàctiques adients perquè les festes no s’emportessin les il•lusions que havia capitalitzat durant l’any, i d’aquesta forma, vaig afrontar els esdeveniments amb aquella tranquil•litat que els ansiolítics proporcionen (qui els prengui).
I les setmanes han anat passat, inexorablement fins el mes de març. Hem tingut, i tenim, bastant fred i molta pluja, com toca, però tot i així, a vegades, es respiren petites bafarades diferents. Hi ha qui intueix ja una primavera, fins i tot hi ha qui hi veu brots verds, no saben del cert de què. Ningú pot assegurar res, però alguna cosa deu estar passant. Els canvis s’endevinen, i potser comença a ser hora de sentir bones noves. Per exemple, l’alliberament de l’Alícia Gámez i els seus companys, seria un bon desllorigador per tantes altres esperances adormides. Caldrà estar amatents als senyals que arribin per qualsevol via, i en tot cas, malfiar dels qui s’atribueixin mèrits inexistents. Bona sort a tots!
No hay comentarios:
Publicar un comentario