La Garriga, 8 d’octubre de 2010.
Dia de Sant Simeó i Santa Brígida de Suècia. Ahir va ser un dia de trobades i algun acomiadament. Algunes d’aquestes trobades no son importants, perquè únicament son viscudes com a casualitats que el dia a dia et reporta, sense més transcendència. Compartir restaurant amb un actor que cada setmana ens fa riure una estona amb les seves imitacions de polítics, serveix per animar un dinar entre germans que fa masses dies que no seuen junts... Fer unes rises sempre és d’agrair, i agrair-li també la feina a aquest actor també. Però d’altres trobades son més importants, perquè inclouen una dimensió més profunda, i potser diria que fins i tot resulten necessàries. De totes elles en deso un bocí al calaix dels records, però potser la que em va colpir més va ser la més esperada; per fi la Alícia Gámez ha tornat a treballar. L’abraçada i els petons van ser d’allò més espontanis quan la vaig trobar. Son moments en que el cor s’esvalota i els llavis tremolen una mica. També els ulls s’humitegen, i la estupidesa o l’encarcarament malaltís fa prohibir que alguna llàgrima regalimi. Després de molts mesos especulant si la tornaria a veure, la seva rialla s’eixamplava mentre li engaltava un petó. La benvinguda era el regal més preuat, i a la gola queden moltes altres paraules que no encertes a dir. No cal de fet. La complicitat de les mirades i els gests son molt més explícits. Flota un regust de que ara ja hi som tots, com si la seva presència destapes la normalitat que els últims temps semblava coixa. Benvinguda altre cop. Perdoneu, però algú ho havia de dir!
No hay comentarios:
Publicar un comentario