Pantalons curts

La Garriga, 31 d’octubre de 2010

Dia de Sant Quintí. Aquest sant no diu res d’especial, però té el seu dia, com tots el sants. Hom hauria de tenir el seu dia, o la seva nit, o si més no, el seu moment. De fet, la vida, la que realment ens interessa, esta feta d’aquests moments especials, aquells que et fan vibrar, o sentir quelcom amb especial intensitat. Quants més moments d’aquest acumulis, més pler serà el viatge, més gran.
Jo, com tothom, intento omplir el meu rebost de bons moments. Qui sap quan l’aixeta tallarà el pas d’aquestes perles que ens fan viure. No em queixo. En tinc de prou valuoses; vermelles de passions, blanques d’amistats planeres i algunes de taronges i tendres. Els colors, les olors i els sentiments es barregen per donar forma a nous espectacles pel cor. Però tot plegat passa tant ràpid. Aquets moments son breus. Aquesta és la seva natura; tant aviat arriben com se’n van. Has d’estar amatent i alerta, com qui cerca estels fugaços al cel. I quan arriben, paga la pena fotografiar-los en la ment per fer-ne un record, i penjar-lo amb un cordill en el celler de la memòria.
Els anys esborren el colors, i els tons s’esvaeixen fins aconseguir un color monocrom. Imperceptiblement, tot comença a enfosquir-se, i les il•lusions queden endarrerides i brutes per la pols del camí. Però de tant en tant, una trucada o un missatge, son suficients per fer despertar allò que creiem oblidat. Cal ser fort i, sense acovardir-se, destapar altre cop aquella capça d’essències que feia tants anys estava al prestatge. A dins i retrobarem més del que son capaços de recordar, fins i tot amics i amigues. Quins moments....
Gràcies a tots els que s’han tingut el detall de contactar, de fer-me saber que encara estant per aquí fora. De segur que el dia que ens retrobem no caldrà massa temps per reconstruir l’espai en blanc que ens ha separat fins ara. Una encaixada de mans i un somriure faran la resta.