Stupenda

La Garriga, 11 d’octubre de 2010

Dia de Santa Soledat, tota una premonició. Dia ideal per fer balanç, una mica de tot, de com van les coses, amb tot i tots, i amb un mateix. Potser deixo passar els dies massa ràpid, sense aprofitar aquests moments de quietud per fer una aturada a la vora del camí, respirar fons i girar-me per veure el camí que ha quedat enrere. Sempre m’han fet por el balanços. Por de trobar-los curts, insulsos, tristos,... Si el balanç és insuficient, pot envair-te la buidor, i tot seguit el desencís. És una altre vessament incontrolat i tòxic. El resultat pot desmotivar, i tant per tant, sempre he estat contrari a aquestes pràctiques. Ben cert és que els psicòlegs fan per apropar-te a aquestes tècniques, i alhora, et regalen tot un munt de reflexions per fer-te veure com una persona autosuficient, contenta amb tu mateixa, autocomplaguda. És un error molt estes, segons la meva opinió. Sovint et fas un fart de trobar a persones que, utilitzant aquestes tècniques, suposadament miraculoses, inicien un camí més pròxim a l’egoisme. Es converteixen a una religió que premia conductes pròpies d’un individu que no dubte en utilitzar tot, i a tothom, per el seu propi benefici. Alhora cada cop es van queden més sols i més distants.

El meu balanç sempre aprofita les ferides, els traumes i les desil•lusions d’una altra forma. No els nego, no els amago, ni els reconverteixo. Simplement els accepto. Aprenc a veire amb ells, a fer-los uns companys. Son com pigues que la pell porta. Tenen multitud de funcions com a companys de viatge, però en tot cas aquest viatge no seria complert sense ells. No vull enganyar-los ni dissimular-los. Tenen el seu valor i formen part de mi mateix, per tant, que es quedin amb mi. Tot el conjunt te sentit, i el necessito així, sencer.

P.D.: El dia acaba amb la trista notícia de la mort de la gran soprano australiana Joan Sutherland, la Stupenda. Quaranta anys regalant una de les millors veus. Un premi per la oïda. Bona sort allà on estigui.