piccolissima serenata

La Garriga, 17 de Juny de 2010, dia de Sant Aleix.

Sembla un bon dia per retrobar-se amb l’arxiu de pensaments personals. El caprici digital aterra en la discografia d’en Renato Carosone en Spotify i un plegat de cançons simpàtiques per passar la tarda. El cafè amb gel va desfent el sol, i l’aire comença circular mica en mica. Sona la piccolissima seranata, aquella que es pot cantar amb un fil de veu i que l’enamorat xiuxiuarà a la seva enamorada. Sembla inevitable recordar les passejades per Roma i aquella escalfor que sorgia del carrer i empastifava un munt de meravelles de pedra blanca.

Darrera queda la manifestació per la retallada d’un estatut malat de naixement. És evident que els nostres polítics segueixen a la cua sense entendre res de res. Hom si va aplegar al davant, els van xiular i maleir, però ells seguien sords com campanes.... Només ha passat una setmana i el seu discurs torna a ser estrany i allunyat, dispers i inconsistent. Si bé deu de ser cert, que és impossible crear una societat amb cara i ulls sense els polítics, no és menys cert que els nostres son d’allò més ineptes. És tant pesat sentir-los parlar del sexe dels àngels tot el dia, veure’ls barallar-se tot el dia de forma tant barroera.....

Personalment prefereixo deixar-los fer sense mostrar el més mínim entusiasme, es a dir, els regalo la meva indiferència. Pel que fa a mi, poden anar tots a pastar fang. Ben mirat, em faré el meu propi estatut imaginari, construiré la meva independència personal, cantaré els meus himnes nacionals i exposaré els meus signes d’identitat quan em vingui de gust. Segurament no coincidiré amb ells en cap manifestació. Tant m’ha fa! Si encara no han estat capaços d’escoltar el que la societat demanda, només pot significar que el seu camí no és el meu. Bon vent i barca nova, senyors!