La Garriga, 12 de febrer de 2013.
Intento no
emocionar-me amb facilitat. Sovint amago les llàgrimes de l’ànima i dels ulls
per no caure amb sentimentalismes que puguin afeblir-me. Aquesta cuirassa la
porto sempre a sobre, i molts cops m’ha resguardat de perills. Últimament però,
sembla que aquest recobriment s’esquerda i deixa passar descontrolats
sentiments que creia oblidats. L’altre dia em va succeir exactament això. La
meva dona i els meus amics Lídia i Martí em van raptar (amistosament, es clar) per
portar-me fins Sevilla. Aprofitant el meu aniversari, van fer conxorxa a
esquenes meves, i van organitzar una escapada especial. Mai els podré acabar
d’agrair del tot. Crec que vaig mostrar-me com sempre massa contingut, però
avui les llàgrimes em brollen ara amb força i rellisquen per les galtes. Son
llàgrimes felices, d’aquelles que és un plaer deixar caure per la camisa doncs
només taquen d’alegria. Sou gent especial tots, i em veu fer sentir estimat.
Això és molt important per mi i vull fer-vos esment. Vaig sentir com el cor
feia figa d’emoció i les cames tremolaven. Tot això ho porto a dins per sempre
a la memòria, allí on deso els moments amb les bones persones i els bons amics.
Vaig voler-ho dir sopant a Casa Robles però les paraules no em sortien per la
gola. Ara us ho vull transmetre tot escoltant la cançó Sevilla de Arturo
Pareja. Com sempre, tot resulta més fàcil d’explicar a través del teclat de
l’ordinador....
Al meu estudi tot
comença a prendre forma altre cop, i intento composar el propi salmorejo dels
records de Sevilla. Aquesta ciutat causa sorpresa, doncs no és res del que
t’han explicat. El seu aire és diferent, com si atures el temps. Els seus
colors son clars, i aquesta nitidesa encomana els ulls i la parla dels seus
habitants. I el conjunt no podria estar millor emmarcat amb el riu
Guadalquivir, els seus ponts, la
Torre del Oro i la
Giralda, mirador privilegiat de tot el conjunt. I com oblidar
el parc de Maria Luisa, on tens ganes de seure i escoltar-ho tot al costat dels
tres amors de Bécquer. El cotxer, un jove que va batejar al seu cavall amb el
nom del seu pare, Antonio, va parlar del conjunt escultòric que representa
l’amor present, el passat i el futur. La wikipèdia permet afinar més i
reconèixer l’amor posseït, el perdut i l’amor il·lusionat; però ben mirat, em
quedo amb les explicacions del cotxer, molt més divertides i menys
tràgiques.
El plat segueix la
seva elaboració amb altres productes selectes, que a aquesta ciutat no li falta
de res. Però allò del que no pot prescindir Sevilla és de la seva gent. Son
aquell component imprescindible, i és aquí on guardo un record especial per una
dona que em va demostrar com es pot mirar somrient tota l’estona i alhora
parlar pels descosits amb una gràcia preciosa. La Lola, que diu l’amic Martí,
va ser més que amable i ens va contagiar la seva simpatia. Més allà del que
obliga el protocol i les bones costums, va deixar traslluir allò que es diu ser
bona gent. Gràcies també a ella per aquells moments que varem compartir
explicant-nos tot amb aquella vitalitat. Mai més oblidaré que al brindar, cal
mirar-se als ulls per evitar la funesta profecia de “los siete años de mal
follar”. Encara ric ara. Boníssim.
Bé, que no acabaria
mai. Em deixo tantes coses al tinter! Els riures dels amics camí de l’aeroport,
quan encara no sabia on anava, la primera imatge de tot el verd des de el cel,
la cordialitat dels col·laboradors del Martí (sento no recordar els noms, soc
un desastre), el mollete amb oli i pernil, el parc de Maria Luísa, els
diferents palaus de la exposició, la majestuosa catedral i al Giralda, que
acull al visitant amb els braços oberts per mostrar els seus tresors que son
molts, el barri de Santa Cruz, i com no, l’estança immerescudament luxosa al
Melià Lebreros. Les tapes de mil colors i gustos, i aquell vi blanc que sempre
les acompanya. La hacienda la
Boticaria amb els seus cavalls, la sala de música, el museu
de carruatges... I Carmona amb la frase de Fernando III (la wikipèdia és un
vici) : "Como el lucero luce en la aurora, así en Vandalia
(Andalucía) Carmona".
Crec que no
acabaria mai, i és injust posar fi a l’estada a Sevilla, així que em reservo
retrobar-ho tot en un altre moment. Aquest ha estat un aniversari fantàstic,
inesperat i perfecte. La vostra companyia ha estat allò que em calia, i m’ho
heu donat de bon grat. Gràcies.
