Establishment pessebrístic

La Garriga, 6 de desembre de 2012-12-06

Avui és un dia tot estrany. És festa. És dijous però és festa. Dia de la Constitució espanyola. Sense comentaris; cadascú sap què pensar, i no cal fer adoctrinaments innecessaris (ja ens en fan bastant, sense demanar-ho). En tot cas, aquest dia s’aprofita de forma majoritària per retrobar tots els estris decoratius de Nadal. Cal tenir en compte que les festes estant a tocar, i per tant, sinó optem per organitzar-nos degudament, haurem de fer-ho tot corre cuita... Per contra, si un va ser curós l’any anterior, pots despatxar aquests assumpte ràpidament; amb un tres i nos res, el menjador i sala d’estar absorbeixen com elements propis l’avet de Nadal, les figuretes de pares Noëls, les espelmes vermelles amb motius florals i llacets,.... Aquest any cobra importància el tema del pessebre. El papa Benet ha tingut la brillant idea de proposar modificacions importants, com excloure al bou i la mula del establishment pessebrístic. Pels pessebristes de tota la vida això és un cop al ventre que difícilment es pot digerir! El bou i la mula: .......tants anys acompanyant de forma fidel aquella feliç família, donant tot el seu suport, la seva escalfor, física i moral, a banda de formar part del complement estètic imprescindible per complir amb la quota ecologista acceptable. Quanta injustícia te aquesta discriminació inesperada.

         Però el papa Benet no s’ha atura’t aquí: Per acabar-ho d’adobar, ha decidit llançar la notícia que els reis mags de l’Orient, no son de l’Orient, sinó que son originaris d’Andalusia: “toma Geroma, pastillas de goma!” Andalusos eren els reis, i tu et quedes amb aquella cara de pòquer com quan te’n adones que el carterista t’ha escurat les butxaques i tu no t’has adonat de res. Qui ho anava a dir! Tants anys recordant aquelles paraules que sortien de dins de les barbes fredes del rei blanc a la porta de Can Jorba, i resulta ser que era andalús. Doncs haig de dir, si la memòria no em falla, que el meu rei blanc no arrossegava gens d’accent del sud, sinó més aviat al contrari. Sense immersió lingüística (crec que encara no existia, evidentment), els reis mags sabien mostrar-se propers amb aquella colla de nens que ens acostàvem temorosos, preparats per contestar les dos o tres preguntes obligatòries, abans de que el fotògraf de torn captés la instantània del nen vestit amb aquell abric cordat fins el coll, bufanda i gorra. Aquest papa és la hòstia!   

Milano: de la pietà Rondanini a Dirk Bikkemberg

La Garriga, 4 d'octubre de 2012

Agafes ànims al mateix temps que l'avió s'enlaire: fa mentida que sigui tant fàcil. Només cal fer la maleta amb allò imprescindible per caminar sense presa per qualsevol ciutat, i quasi l'atzar et convida a Milà. El centre històric es fa petit davant l'imponent presència del Duomo, veritable Casa Gran. La seva bellesa és difícilment comparable, per més que un estigui avesat a visitar catedrals i altres temples. La sobrecàrrega d'imatges incansable fa que el seu manteniment sigui un afer continuu que mai pugui acabar. Pujar a la terrassa és un regal més pels sentits. Les boires fan intuir les presències entre les gàrgoles, i entre totes la Carlina, aquella dama que va desaparèixer en un atac de bogeria, i que ara apareix convertida en un espectre en els retrats fotogràfics que els nuvis enamorats fan a la porta (diuen que per desitjar-los bona fortuna tot i el seu aspecte).

Però la visita te una altra parada obligatòria; el Castell Sforzesco, convertit en un dels museus més importants de la ciutat. Allí, després d'una curta passejada, arribes fins la seva joia més preuada, la pietà Rondanini. Si una obra escultòrica fa justícia al seu autor quan es presenta acabada i polida, aquesta és encara més intensa doncs el propi Bounarroti la va deixar inacabada tres dies abans de morir. La possibilitat d'intuir la seva virtuositat a pocs centímetres de la pedra és especialment emocionant. Com es determina l¡escultura entre les seves mans? Intuir la mística entre el mestre i l'element, fa posar els cabells de punta.

El temps passa depresa i els visitants també es deixen seduir per la atractiva oferta de moda que te la ciutat. Fins i tot les tendes més modestes, estan decorades amb moltíssim gust. Els milanesos saben vestir, i a més a més, tenen tot el que cal per poder-ho fer. Hi ha un munt de establiments que conviden a la compra de vestits i sabates. Crec que ningú se'n pot estar de voler apropar-se a aquest luxe que respira per tot arreu. El bon gust en la presentació fan que els preus elevats semblin menys, és a dir, vènen, i saben vendre.

Tot aquest batibull que barreja allò més clàssic de l'art, amb la postmodernitat de les marques més innovadores i internacionals, no seria tant agradable si no ho poguessis compartir amb uns amics com els nostres. Val a dir que la bona companyia no te preu; els moments divertits trepitjant els collons del toro a les galerias Vittorio Emanuele, a sopant a la pizzeria Castello, o l'exquisit dinar al ristorante quattro Mori, no hagueren estat possibles sense ells. No cal dir noms, però els hi vull agrair com cal, doncs els bons companys de viatge fan el camí més fàcil i agradable. Gràcies un cop més.

I al final arriba el moment de la tornada, però amb el regust d'haver estat bé, d'haver fruit de la capital de Llombardia, dels amics, d'un xic d'història i d'un bon cap de setmana. Arrivederci!

Pensaments existencials, o no: No m’enduré res

La Garriga, 28 d’octubre de 2012-10-28

Cada dia ho veig més clar. Clar com el dia de sol que avui desperta, clar com aquell estany del Pirineu que convida a despullar-te i entrar-hi. És tant evident que sembla mentida que sempre hagi estat davant! El cert és que aquest pensament ja l’havia assolit abans, però mai com ara està d’una forma tant present; no m’endurés res, i totes les possessions quedaran aquí o allí, tant se val, i jo no m’enduré res. Totes les coses, amb els maldecaps, les angoixes, els documents, les fotografies.... Pregunta un imaginari entrevistador: - Que s’enduria a una illa deserta?.- I la resposta ara explota de forma clara i ràpida: - A la última illa? Al darrer moment? Res de res, ho deixaré tot aquí, sigui molt o poc, o gens. Tot quedarà escampat per no sé on, i després un vent sense nom escamparà cendres absents de records propis, sense consciència. Tot plegat haurà desaparegut i deixarà d’existir, perquè allí no hi ha espai, segurament, ni presència. I no és un crit agnòstic, ni tampoc un deliri ateu. És tracta d’una mena de forma matemàtica exacte, un formulari natural, una lògica física. Quin descans poder-ho dir sense por, sense recança, i sense sentir-se atemorit. No endur-se res, a enlloc, amb el pensament net de qui descarrega el farcell impur de la història i el deixa abandonat a la vorera. Qui el vulgui que l’agafi, que en furti, que el prengui sense el meu permís, perquè tampoc vull expedir permisos ni llicències. De segur que alguns buròcrates uniformats segons el reglament aixecaran acta. Escriuran quelcom semblant a “s’ha trobat aquest matí escampat al voral les restes del que segurament eren les despulles mentals d’un individu. Les restes no permeten esbrinar de qui es tracta amb seguretat. Tot sembla indicar que podrien correspondre a un home de mitjana edat que ha oblidat intencionadament els seus records i consciència a la via pública. Els operaris municipals han procedit a la retirada dels efectes d’aquest ciutadà i han tornat a deixar el carrer en perfecte estat per a la circulació rodada”. I després el silenci, l’absència. Ni mals ni bons esperits, ni aparicions espectrals, ni psicofonies. No m’enduré res i així no podré fer fressa. Cal que ningú trobi a faltar cap objecte, ni cap referència. No caldrà posar l’orella doncs no caldrà escoltar, ni veure res, ni tant sols els presagis. Quin descans haver-ho deixat escrit, per si de cas, que mai se sap en aquests temps.

El Pamano

La Garriga, 6 de febrer de 2012.


No me’n vaig poder estar, i el dissabte vaig escriure una nota breu d’agraïment a Jaume Cabré., d’agraïment per les confessions de “Jo confesso”, i com no podria ser d’altre forma, per d’esplèndida vida del venerable Oriol Fontelles. Ell no va tardar ni dos hores a respondre de forma amable els meus agraïments, i com això no sempre és habitual, crec que paga la pena fer-ne esment.

De fet, Les veus del Pamano no poden deixar indiferent a ningú. La seva història t’atrau i et retent fins que el llibre s’acaba, i encara més, doncs comences a sentir les veus prop de qualsevol rierol, i es dibuixen entre les plantes de riera la figura d’en Targa, i de la Elisenda Vilabrú, i de la Rosa amb el seu nadó... Son tantes històries dins la mateixa, que acabes entrant, vulguis o no vulguis, a la mateixa taula on seuen la Rita i l’infidel marit, i el silenci del fill que ja no hi es perquè s’ha fet monjo a Montserrat.

Son moltes les històries que aquest país dona on s’escola la brutalitat de la guerra i la dictadura. Segurament han passat pocs anys encara per oblidar, o potser el tràngol és massa gros per engolir-lo de cop. Hom te un record més o menys pròxim, alguns dolorós, encara que el temps suavitza molts records i sovint, la pròpia natura de la memòria escull moments menys infeliços per exposar. Però no cal fer escarafalls, doncs tots som les víctimes i el botxins del que va succeir, i no ha de fer-se estrany un llibre més, un maquis més i un feixista menys. La vida de l’Oriol Fontelles quedaria del tot amagada si no fos per aquelles llibretes que amagaven la extensa carta a la “filleta meva que no sabre mai com et dius”, perquè hem de obligar-nos a escriure tot allò que en atabala, ens dol o ens entusiasme. Cal reflectir-ho tot, com qui emmagatzema els diaris de la seva vida, i desar-los en el disc dur del nostre cervell i a l’abast dels nostres.

Jo em quedo amb tots aquells que ara son veus del Pamano, i ho faig perquè siguin quelcom més que veus que poden arribar fins el poble. Soc del pobres que les escolten, sense por, sense jutjar-les... Son les memòries que no han de callar mai.

Cheeta

La Garriga, 1 de gener de 2012

Ara que comença l'any, aprofito per mirar enrere i topar-me amb una de les últimes notícies de l'any. Fugiré d'altres més espectaculars i difoses, perquè quasi ve totes formen part del catastrofisme que acompanya l'economia mundial, i el bombadeig totes de funestes prediccions regalat cada dia. Per bé que el tema està negra, potser no cal que ens ho reiterin amb tanta freqüència. La veritat és que cansa una barbaritat, sobretot quan no hi pots fer gaire ve res. Però deixo de banda tota aquesta entelequia de la economia mundial i em decanto per tornar la mirada fins una pèrdua de final d'any que ha arribat sense gaire soroll. Ens ha deixat la mona Chita, o per se més exactes, ha mort un ximpanzé anomenat Chetta. Bé, això tampoc és exacte, doncs el seu nom real era Jiggs. Males llengües parlen de que no era el ximpanzé que va acompanyar a Johnny Weissmüller en tantes películes de Tarzan. 80 anys en la vida d'aquests primats és una longevitat massa optimista per ser creïble. Diuen que segurament van existir dos, o fins i tot tres Cheeta a la pantalla, però Hollywood sap emmascarar sempre aquests detalls. En tot cas, ens va deixar a finals d'any, com a gota que acaba d'omplir el got d'un any gris que molts voldrien esborrar. No és el meu cas, de debò, doncs no soc partidari esborrar res per sistema, i els disfortunis tampoc. Jo vull carregar-ho tot, fins que el cos aguanti, i si de cas, recórrer a instruments dissuasoris, si és necessari, i amb moderació. En tot cas, un record tendre per Cheeta ara que ja no està amb nosaltres; alguns sempre et recordarem saltant i rient com un nen que ja no som.