Porcs, senyors i esperances...

La Garriga, 18 de desembre de 2009.

Avui fa pocs dies que han operat un amic meu. Es tracta d’aquelles malalties que tots voldríem fer desaparèixer, i que lamentablement es repeteixen en diferents persones i sota prismes diferents. Però el meu amic és d’aquells que han aprés a domesticar el dolor, a fer seva la injustícia dels mals moments. Estic segur que aquest cop passarà el mateix. A tots els que el coneixem, ens ensopeixen les seves circumstàncies, i desitjaríem poder passar full. És possible que no sigui tant fàcil, i fins i tot podríem ser més pessimistes, però avui és el dia de la Mare de Deu de la Esperança, i ens hi haurem d’encomanar per més que les nostres creences siguin cada cop més febles (si més no les meves). En tot cas, aquestes quatre ratlles son per ell, i també per els que es troben com ell. La meva abraçada més sincera i el meu suport.

I després d’això, quasi no em queden forces per tornar els insults a en •Sánchez Dragó. Tot i que en Carles m’ho ha demanat, i és temptador, crec que hauré de fer l’esforç per no tornar el meu odi contra una persona que demostra esser tant malvada. Insultar, com ell ho fa, no demostra ni intel•ligència, ni cultura. Ni tant sols és pot parlar de desconeixença. Segurament les insuficiències literàries facin aguditzar l’estupidesa. Segurament també, determinats medis escrits necessitin les escridassades per seguir venent paper. Ja ho diu la dita: De porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

isma

Alicia

La Garriga, 8 de desembre de 2009.

Ara fa uns quants dies que no se’n sap res de l’Alicia Gámez. Ella, i altres persones, formaven part d’una caravana que pretenia portar, com altres anys, allò que manca en alguns països de l’Àfrica. Quan ella en parlava, d’aquestes caravanes, ho feia amb l’alegria de qui forma part de quelcom lloable i necessari. La veritat és que tenia tota la raó. Ara però, la seva absència és més sentida al jutjat on treballa. La seva cadira buida és una creu que han de suportar tots aquells que es van acostumar a la seva rialla oberta i als seus ulls amables. No puc més que desitjar que acabi aquest segrest absurd. Si bé tots els segrests son absurds, aquest ho és més encarà. No si val a fer aquesta atrocitat sota cap concepte, ni per diners, ni en nom de cap deu. Ningú és mereix passar per una situació com aquesta. Sense més paraules.